Topografia de la vergonya

CAMPS DE REFUGIATS A FRANÇA

La societat catalana durant la Segona República*:

Fins al segle XVIII la societat catalana era bàsicament pagesa i el paper de l’Esglèsia era decisiu en l’articulació de la societat civil davant d’un poder estatal poc definit. A partir de la revolució industrial (que impacta profundament a Catalunya) apareixen institucions d'èlit social i econòmica, com ara el Teatre del Liceu. Durant la Segona República a Catalunya existia una gran intervenció ciutadana, on gran part de la població era d’esquerres i es va forjar un sentiment nacionalista important.

Per Catalunya, la Segona República va ser una etapa clau a la seva història. Francesc Macià, que havia proclamat la República Catalana dins la Federació Ibèrica, va acceptar la formació d’un govern autònom, la Generalitat de Catalunya, i les competències d’aquestes van ser fixades a l’Estatut d’Autonomia del 1932. El govern català, en el que l’ERC va ser sempre hegemònica, va tenir de presidents a Macià (1931-1933) i Companys (1933-1940). Mentre les esquerres van estar al govern central va anar bé però quan van governar les dretes durant el Bienni Negre, va haver-hi grans enfrontaments amb el govern central i es va suspendre l’Estatut i el govern autonòmic. A la guerra civil (1936-1939) el govern de la Generalitat, les forces i partits d’esquerres van defensar a la República.

L’exili republicà:

El primer exili és l'època que data entre 1939 i 1945 en el qual a Espanya, després de la Guerra Civil, moltes persones contraries al règim van optar per un exili que els permetés disfrutar de més llibertats a altres països, ja fossin europeus o americans. El nombre d'exiliats va augmentar notablement al establir-se un legalització de la repressió amb les lleis aprovades l'any 1939 (Llei de responsabilitats polítiques) i l'any 1940 (Llei de repressió del comunisme i la maçoneria). Així doncs, la majoria dels considerats contraris al règim franquista (republicans, maçons, comunistes i socialistes) van optar per abandonar Espanya i marxar a altres països.

El destí de la majoria d'exiliats va ser França, ja que la seva proximitat permetia a la gent amb pocs recursos econòmics poder refugiar-se sense haver de pagar altres transports com el vaixell que els portés a països americans. Es calcula que al març de 1939 hi havia un total de 440.000 republicans exiliats a França, dels quals 320.000 eren militars. La majoria dels exiliats van establir-se a ciutats com Tolosa, Montalba-le-Châtea, Albi, Perpignan, Bordeaux i París; principalment poblacions situades al sud. A Catalunya, el total d'exiliats va arribar fins els 50.000 habitants, dels quals destacaven diverses personalitats polítiques, artistes i intel·lectuals de gran nom.

La situació, però, va canviar completament amb l'ocupació de França per part dels alemanys. Aleshores, els exiliats eren considerats com a comunistes i, per tant, eren enemics del nazisme de Hitler i podien ser enviats a camps de concentració. Gran part d'aquests refugiats van decidir no arriscar la seva situació i van optar per marxar de nou a altres zones, sobretot a Gran Bretanya i a Amèrica, d’altres van decidir quedar-se i unir-se a la Resistència Francesa. L'expresident de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va ser capturat pels alemanys i repatriat a Espanya, on, després del seu judici, va ser assassinat a l'octubre de 1940. De la gent exiliada a Amèrica, els destins més comuns eren Mèxic, Argentina, Colòmbia, Xile, Venezuela i Cuba, és a dir, països del centre-sud d'Amèrica.

Els camps de refugiats a França:

Quan Catalunya va caure baix el poder franquista la majoria de  combatents de la causa republicana i les seves famílies, així com, una multitud de civils i personalitats importants van abandonar el país i van buscara refugi a França.

El govern francès no va obrir la frontera, oficialment, per permetre l’entrada de totes aquestes persones fins el 5 de febrer de 1939. En fer-ho, la van creuar més de mig milió de persones a les que se’ls havia de donar un lloc per viure i s’havia de cobrir les necessitats bàsiques d’aquestes (aliments, roba, sanitat...).

Aleshores es van crear el que anomenaven centres especials per tal d’acollir aquest enorme contingent de població que d’un dia per l’altre havia creuat la frontera. En ells s'allotgaven les dones i els nens, que eren separats dels homes a la Jonquera.

Aquests últims eren considerats combatents i després de fer-los desprendre's de les seves armes eren traslladats als camps d’internament i tractats més com a presoners que com a refugiats. Per aquests camps van passar més de 280.000 homes.

Les condicions en els camps de refugiats eren molt dures. Quan va arribar la gent encara no estaven construïts els camps  i aquell any l’hivern era més dur que el normal amb temperatures molt baixes. A poc a poc es van anar construint aquests edificis i la situació va millorar una mica, encara que les condicions continuaven sent pèssimes i els refugiats van passar molta gana, fred, i molts van morir de malalties. Per altra banda, cal afegir que no eren benvinguts a França, ja que la gent no volia haver-los de mantenir i, per tant, el tracte van rebre va deixar molt que desitjar.

A pesar d’això, als camps es va continuar amb la lluita republicana i, en algun cas, fins i tot es van publicar revistes i cartells propagandístics.

Recerca d’informació sobre camps de concentració:

Un camp de concentració o camp d'internament és un centre de detenció on es tanca a persones per la seva pertinença a un col·lectiu genèric en lloc de per les seves actes individuals, sense judici previ i sense garanties judicials, encara que pot existir una cobertura legal integrada  en un sistema de repressió política. Se solen fer camps de concentració per tancar a opositors polítics, grups ètnics o religiosos específics, persones d'una determinada orientació sexual, presoners de guerra, civils habitants d'una regió en conflicte o altres col·lectius.

Mapa: elaboració pròpia.