[...] Aquella tarda Medea digué a Jàson que el seu pare planejava d'enviar soldats seus a l'Argos una hora abans de l'alba, l'endemà, per matar els argonautes mentre dormissin.
-Abans d'aquella hora, has d'haver agafat el toisó i salpat -li va dir-. Quan caurà la nit, jo et duré on és, però serà millor que algun bon músic vingui amb nosaltres i toqui la flauta o la lira.
-Això, Orfeu -va dir Jàson, una mica admirat-; ningú no toca millor que ell la lira. Però, per què música?
-Ja ho veuràs quan en sigui l'hora -digué Medea-. Assegura't que Orfeu ve amb tu.
En caure la nit, Medea ensellà tres cavalls i els dugué a l'embarcador on l'Argos estava ancorat. Jàson, Medea i Orfeu cavalcaren pels carrers extrems de la ciutat i sortiren al camp obert.
Continuaren cavalcant, fins que, al davant, per damunt un turonet, aparegué una mena de reflex de foguera. Aviat veieren un grup d'arbres retallat contra el cel negre; del mig de llurs tofes sorgia la misteriosa llum.
-El bosquet sagrat -xiuxiueja Medea-. És el toisó que brilla com les flames.
S'hi acostaren amb precaució i ara pogueren veure que el que ella havia dit era veritat. Dalt de tot del més alt arbre penjava el toisó d'or, desplegant entorn una blanca llum, de forma que les retortes branques llençaven fantàstiques ombres en la lluor circumdant. Al peu de l'arbre, cargolat a la soca, jeia el monstre, repugnant guardià del toisó, el drac serp de qui tant havia sentit contar Jàson. Els seus dos ulls malèvols els miraven acostar-se. Jàson desembeinà l'espasa, preparat a la lluita. Això no obstant, Medea li posà la mà al braç.
-Que Orfeu toqui -digué.
Sorprès encara per aquestes paraules, Jàson embeinà l'espasa i desmuntaren. Llavors Orfeu es despenjà la lira de l'espatlla i s'assegué sobre l'herbosa riba. Els seus dits recorregueren les cordes i les notes ompliren l'aire nocturn. De mica en mica, davant els ulls astorats de Jàson, els ulls del drac s'emboiraren i tancaren, i aviat estigué adormit.
-Ara! -ordena Medea, i Jàson avançà cap al bosquet. El drac no es movia. Cautelosament li passà per sobre i llavors, amb creixent confiança, s'enfilà branques amunt cap a la lluentor del toisó. Se'l posa sota el braç i es deixà caure per entre el brancam i, en un obrir i tancar d'ulls, tots tres tornaven a estar damunt llurs muntures, galopant, mentre el drac, ben adormit, res no havia vist del robatori que havia tingut lloc.
Mitologia grega. Déus, homes i monstres (1985)Text de Michael Gibson. Il·lustracions de Giovanni Caselli. Versió catalana de Josep Vallverdú. Barcelona: Barcanova, p. 94-96
Materials elaborats per Mar A., Llibert P. i Aina S.