Aquest text només s'utilitza amb estudiants universitaris, però podria fer-se servir tranquil·lament per a alumnat de Batxillerat.
Georgius, forma llatina del nom de Jordi, pot derivar de geos (‘terra’) i de orgue (‘cultiu’), i significar ‘agricultura’ o ‘cultivador de la terra’, és a dir, de la pròpia carn. (...) Però també pot provenir de gerar (‘sagrat’) i de gyon (‘sorra’) i significar una cosa així com ‘sorra santa’. Sorra santa va ser aquest sant per la gravetat de sis costums, per l’anihilament de la seva humilitat i per la sequedat o absència d’apetències voluptuoses. Dins d’aquesta mateixa etimologia de gerar i, com que gyon també significa ‘combatent’, Jordi podria significar ‘sant lluitador’, i molt apropiadament, perquè sant Jordi va saber fer front, sense rendir-se, a les envestides d’un drac i als atacs dels seus botxins. (...) [Encara hi ha una etimologia més.]
Sant Jordi va ser un tribú, oriünd de Capadòcia. En certa ocasió va arribar a una ciutat anomenada Silca, a la província de Líbia. A prop de la població hi havia un llac tan gran que semblava un mar; en aquest llac s’amagava un drac de tal ferocitat i d’una mida tan descomunal, que tenia acoquinada la gent de la comarca, ja que les vegades que els habitants el van intentar capturar van haver de fugir espaordits malgrat que anaven fortament armats. A més, el monstre era tan summament pestilent, que la fetor que desprenia arribava fins als murs de la ciutat i infestava tots els qui provaven d’acostar-se a la vora d’aquelles aigües. Els habitants de Silca cada dia llançaven al llac dues ovelles perquè el drac mengés i els deixés tranquils, ja que si li faltava aliment anava a cercar-lo fins a la muralla mateix, els espantava i, amb la podridura de la seva fetidesa, contaminava l’ambient i causava la mort a moltes persones. Al cap d’un cert temps els habitants de la regió, en quedar-se sense ovelles o amb un nombre molt minso, i com que no els resultava fàcil arrebossar les seves cabanyes, van celebrar una reunió i van acordar llançar cada dia a l’aigua, per alimentar la bèstia, una sola ovella i una persona, i que la designació de la persona es fes diàriament, per sorteig, sense excloure ningú. Així es va fer, però va arribar un moment en què gairebé tots els habitants havien estat devorats pel drac. Quan ja en quedaven molt pocs, un dia, en fer el sorteig de la víctima, la sort va recaure en la filla única del rei. Aleshores ell, profundament afligit, va proposar als seus súbdits:
—Us dono tot el meu or i plata i fins a la meitat del meu regne si feu una excepció amb la meva filla. Jo no puc suportar que pereixi amb aquesta classe de mort.
El poble, indignat, va replicar:
—No ho acceptem. Tu vas ser qui ens va proposar que les coses es fessin d’aquesta manera. A causa de la teva proposició nosaltres hem perdut els nostres fills i, ara, perquè li ha arribat el torn a la teva, pretens modificar la teva proposta anterior. Per aquí no hi passem. Si la teva filla no és llançada al llac perquè se la mengi el drac com els ha passat fins avui a tantíssimes altres persones, et cremarem viu i calarem foc a casa teva.
En vista d’aquella actitud, el rei va començar a gemegar de dolor i a dir:
—Ai, infeliç de mi! Oh, dolcíssima filla meva! Què puc fer? Què puc al·legar? Ja no et veuré casada, com desitjava!
Després, dirigint-se als seus ciutadans els va suplicar:
—Ajorneu vuit dies el sacrifici de la meva filla, perquè pugui plorar aquesta desgràcia.
El poble va accedir a aquesta petició; però, passats els vuit dies de termini, la gent de la ciutat va provar d’exigir al rei que els entregués la seva filla per llançar-la al llac, i clamant, furiosos, davant del seu palau deien a crits:
—És que estàs disposat que morim tots per salvar la teva filla? No veus que morirem infestats per la fetor del drac, que és darrere de la muralla reclamant el seu menjar?
El rei, convençut que no podria salvar la seva filla, la va vestir amb abillaments exquisits i sumptuosos i, mentre l’abraçava i la xopava de llàgrimes, deia:
—Ai, filla meva estimadíssima! Em pensava que em donaries una llarga descendència i heus aquí que en lloc d’això aquesta bèstia t’engolirà. Ai, dolcíssima filla! Volia convidar tots els prínceps de la regió al teu casament i adornar el palau amb margarides i fer que ressonessin músiques d’orgues i timbals. I què és el que m’espera? Veure’t devorada per aquest drac. Tant de bo, filla meva —li repetia mentre la petonejava— pogués morir jo abans de perdre’t d’aquesta manera!
La donzella es va postrar davant del seu pare i li va pregar que la beneís abans d’emprendre aquell funest viatge. Vessant torrents de llàgrimes, el rei la va beneir; després d’això, la jove va sortir de la ciutat i es va dirigir cap al llac. Quan caminava plorant per complir el seu destí, sant Jordi es va trobar casualment amb ella i, en veure-la tan afligida, li va preguntar la causa per la qual vessava aquelles llàgrimes tan copioses.
La donzella li va respondre:
—Oh, bon jove! No t’aturis! Puja al teu cavall i fuig a cuitacorrents, perquè si no a tu també t’encalçarà la mort que a mi m’espera!
—No temis, filla —va replicar sant Jordi—; explica’m el que et passa i digues-me què fa allà aquell grup de gent que sembla que estigui assistint a algun espectacle.
—Em sembla, jove piadós —va dir-li la donzella— que tens un cor magnànim. Però, és que potser desitges morir amb mi? Fes-me cas i fuig tan aviat com puguis!
El sant va insistir:
—No em mouré d’aquí fins que no m’hagis explicat el que et passa.
La noia li ho va dir i, quan va acabar el seu relat, Jordi li va contestar:
—Filla, no tinguis por! En el nom de Crist jo t’ajudaré.
—Gràcies, coratjós soldat! —va replicar ella—, però et repeteixo que et posis immediatament fora de perill si no vols perir amb mi. No podràs lliurar-me de la mort que m’espera, perquè si ho intentessis tu també moriries; com que jo no tinc remei, salva’t tu.
Durant el diàleg precedent el drac va treure el cap de sota les aigües, va nedar fins a la vora del llac, va sortir a terra i va començar a avançar cap a ells. Aleshores la donzella, en veure que el monstre se’ls apropava, esfereïda, va cridar a Jordi:
—Fuig! Fuig a cuitacorrents, bon home!
Jordi, d’un salt, es va acomodar al seu cavall, es va senyar, es va encomanar a Déu, va posar la llança al rest i, fent-la vibrar en l’aire i esperonant l’animal de sella, es va dirigir cap a la bèstia a tota velocitat, i quan la va tenir a l’abast va enfonsar-hi l’arma i la va ferir. Tot seguit va baixar del cavall i va dir a la jove:
—Treu-te el cinturó i utilitza’l per subjectar el monstre pel bescoll. No temis, filla, fes el que et dic.
Un cop la jove va haver lligat el drac com Jordi li havia dit, va agafar l’extrem del cenyidor com si fos un ronsal i va començar a caminar cap a la ciutat portant rere seu el drac, que la seguia com si fos un gosset falder. Quan va arribar a la porta de la muralla, el públic que hi havia congregat, en veure que la donzella duia la bèstia, va començar a fugir cap a les muntanyes i les collades, fent crits i dient:
—Ai de nosaltres! Ara sí que perirem tots sense remei!
Sant Jordi va provar d’aturar-los i de tranquil·litzar-los.
—No tingueu por! —els deia—. Déu m’ha portat fins aquesta ciutat per lliurar-vos d’aquest monstre. Creieu en Crist i bategeu-vos! Ja veureu com jo mataré aquesta bèstia quan tots hàgiu rebut el baptisme!
Rei i poble es van convertir i, quan tots els habitants de la ciutat van haver rebut el baptisme, sant Jordi, en presència de la multitud, va desembeinar l’espasa i va matar el drac, el cos del qual, arrossegat per quatre parelles de bous, va ser tret de la població emmurallada i dut fins a un camp molt extens que hi havia a una distància considerable.
Vint mil homes es van batejar en aquella ocasió. És d’advertir que en el còmput no es van incloure ni les dones ni els nens.
El rei, agraït, va fer construir una església enorme, dedicada a santa Maria i a sant Jordi. Per cert, al peu de l’altar de l’església hi va començar a brollar una font molt abundant d’aigua tan miraculosa que tots els malalts que en bevien quedaven curats de qualsevol mal que els afligís. Igualment, el rei va oferir a Jordi una immensa quantitat de diners que el sant no va acceptar, tot i que sí que va pregar al monarca que distribuís la fabulosa suma entre els pobres.
La llegenda àuria, Jaume de la Voràgine, Alianza, 1982.
Traducció d’Aina Labèrnia Romagosa de la versió castellana de Fray José Manuel Macías. Capítol LVIII (pàgines 248-249)
Materials elaborats per Andrea M., Èlia T. i Aina L.
Els materials han estat elaborats sobre la versió catalana de la llegenda, traduïda per les mateixes alumnes a partir de la versió castellana.
Barcelona entre muralles. La Casa de la Ciutat