La punta seca és una tècnica calcogràfica directa de gravat al buit. Això vol dir que normalment la placa a gravar és de metall i que la incisió es fa directament amb una eina d’acer que té una punta molt esmolada. El solc que deixa aquesta eina sobre la superfície de la planxa no acostuma a ser molt profund i és la rebava que es produeix al voltant de la incisió la que realment reté la tinta i que li dona aquesta característica de línia vellutada. Actualment disposem de planxes de materials acrílics que són més fàcils de gravar i més resistents en estampar-los.

Albert Dürer al s. XV ja va fer alguna punta seca com un auxiliar de l’aiguafort, però és Rembrandt al segle XVII que la recupera amb molta llibertat expressiva. Al s. XIX amb la invenció de l’acerat del coure que donava més durabilitat aquesta tècnica es difon i es treballa més àmpliament. Munch, Nolde, Beckman, Miró, Chagall o Picasso són autors de les millors puntes seques que es coneixen al segle XX.