L'alfabet valencià

Tasca oral: elaborar un alfabet il·lustrat amb referents culturals valencians i amb una cançó que treballa el so.

Tasca de reflexió: L'escola hauria d'estar d'acord a incorporar valors cívics com ara el pluralisme, el dret i respecte vers la diferència, la solidaritat, l'educació en la flexibilitat i adaptació, la compatibilitat i complementarietat entre humanisme i ciència.

Penseu que un d'aquests valors cívics que s'hauria de treballar a l'escola hauria de ser la compatibilitat entre el localisme amb l'universalisme?

Compareu aquestes dues afirmacions:

1. Los alumnos de Primaria de Madrid estudiarán a partir de septiembre los hechos más relevantes de la Historia de España «alejados de cualquier perspectiva local o regionalista». Se pretende que los alumnos conozcan una historia más integradora, menos local, con un objetivo claro: formar ciudadanos españoles, no madrileños. En vez de buscar raíces e identidades imaginarias para justificar proyectos políticos o autonómicos, debe buscarse una identidad que abogue por la apertura, el cosmopolitismo, la cultura, la ciencia, en lugar de esa búsqueda obsesiva de raíces. [Hemos perdido generaciones de alumnos por el enfoque localista del sistema educativo actual] por la trivialidad, por la poca exigencia, por no saber de España. [...] En otros países como Francia e Inglaterra ha habido mucha preocupación por transmitir una historia nacional. (Fernando García Cortázar, Diari ABC)
2. La potenciació de la importància de la dimensió local no s’ha de confondre amb un enfocament localista de l’educació. La importància del territori no ha d’estar renyida amb la inevitable globalització de les relacions econòmiques, socials i culturals. Al contrari, en la dinàmica global-local trobem reaccions locals o identitàries que són expressió de formes de resistència a les forces d’homogeneïtzació, i formes locals i particulars de cercar una manera pròpia d’ésser universals. Cal entendre l’entorn en un sentit no localista ni tancat, com el territori amb identitat pròpia que expressa la seva opció, la seva manera d’estar en un món globalitzat. (Política educativa i igualtat d’oportunitats Prioritats i propostes, Xavier Bonal, Miquel Àngel Essomba i Ferran Ferrer (coordinadors), p. 35)

Llegiu ara aquesta reflexió de Vicent Baydal:

Una reflexió de Vicent Baydal

Tots caminem cap a la universalització de certs marcadors culturals, els principals d'ells emanats de la cultura mediàtica dominant, procedent dels Estats Units d'Amèrica. A molts ens xoca que ara celebrem Halloween -a mi el primer-, però ja quasi veiem normal la presència del Pare Noel en Nadal, fer un bon sopar la mateixa nit de Nadal o celebrar el Dia de la Mare i el de Sant Valentí, que són, igualment, costums importats. Com també són foranis, o marcats per una modernització que ens va igualant a tots, moltíssims dels nostres hàbits i actes quotidians, des de la vestimenta fins a l'entreteniment. El problema de fons no és incorporar-se a tot això (benvingut siga el menjar japonés a les nostres taules, per exemple), sinó perdre el que tenim de propi i que també podem aportar a eixa universalització (aportem la paella, sense anar més lluny, però a molts també ens agradaria aportar una literatura amb veu pròpia). En relació amb això, cal desterrar la idea que l'afegiment a la cultura particular de costums que van globalitzant-se siga resultat d'un "complex d'inferioritat". És, més prompte, una conseqüència lògica i poc evitable d'eixa uniformització progressiva de la Humanitat, que, en tot cas, difícilment mai serà global del tot (pels condicionants històrics, geogràfics, econòmics, polítics i socials de cada lloc).

O és que, per exemple, els valencians som l'únic poble del món que adopta la festa de Halloween, potser perquè tenim un especial complex d'inferioritat? No, també ho fan els japonesos i no direm, precisament, que tenen cap complex per sentir-se com a tals. O els habitants de la resta de l'Estat espanyol, ja siguen de Madrid o de Sevilla, incloent també els d'aquells llocs on hi ha identitats nacionals alternatives a l'espanyola, com el País Basc o Catalunya. En tots eixos llocs molta gent es disfressa i celebra Tots Sants a la manera americana, però no per això conclourem que la celebració respon a un cert malestar o una evident confusió nacional -idea inculcada i matinguda pels nacionalistes valencians per la nostra sensació permanent de fracàs. Sí que hi ha llocs, com a Catalunya, on es tracta de contraposar a Halloween una festa pròpia, la Castanyada, però això difícilment frenarà la seua celebració: com a molt, s'hi mantindrà una dualitat. Ací, com deia, rau l'essència del problema, que no és incorporar, sinó perdre la singularització. Els catalans no deixaran de ser catalans per abocar-se al futbol -un esport importat fa poc més de d'un segle- o per celebrar el Halloween, sinó per deixar de fer una sèrie de coses que els caracteritzen a ells i a ningú més, tinguen la tradició que tinguen, i que consideren com a pròpies i singulars: des d'una llengua de fa vora 1.000 anys fins a unes tradicions de fa poc més de cent anys, com els castells, les sardanes o les calçotades.

Els valencians tampoc deixarem de ser valencians per celebrar Halloween o Sant Valentí -ens agraden més o menys a alguns-, però sí que correm el risc de perdre tants elements propis que la nostra identitat acabe per desllavassar-se totalment i passe a ser una forma sense cap singularitat enriquidora ni original. El gran problema que tenim és que eixos elements estan en una situació totalment passiva i inerme davant la maquinària globalitzadora dels grans mitjans mundials. Els mecanismes que les societats amb consciència particular utilitzen per a mantindre o envigorir els trets propis són bàsicament dos: l'educació i els mitjans de comunicació locals, "nacionals". A través de l'educació transmeten la llengua pròpia i les tradicions culturals que són considerades com a pròpies; també fan el mateix a través de les televisions i ràdios, donant, per afegiment, una consciència de país a la comunitat humana de la qual formen part. I els valencians tenim un sistema educatiu que només compleix molt parcialment eixa funció, ja siga pel que fa a la llengua en les zones valencianoparlants o pel que fa als factors culturals i identitaris propis en les zones castellanoparlants. I dels mitjans públics ni en parlem, perquè ja ni en tenim... Per tant, els aspectes culturals propis i la consciència identitària particular es mantenen en les relacions socials quotidianes de certa gent, però sense cap capacitat de reproducció col·lectiva, ja que les nostres institucions no els donen cap suport. I eixa simple quotidianitat té poc a fer a la llarga, si no és posada en valor públicament de manera constant.

En definitiva, pense que cal canviar el xip i el discurs. No és que els valencians tingam complexos d'inferioritat i per això adoptem costums aliens -això ho fa tothom, també les societats amb identitats fortes-, sinó que: a) La nostra identitat està en un procés permanent de definició, en el qual caldrà trobar uns mínims comuns denominadors. Qui és valencià? El que és faller? El que diu constantment "nano"? El que és d'un equip de futbol valencià? Només aquells que parlen valencià? O només els que se senten nacionalistes valencians? La resposta haurà de ser, evidentment, oberta, plural i heterogènia, però amb certs factors comuns i inclusius, que servisquen, a més a més, per a donar base a una societat més harmònica i millor organitzada en el futur que construïm dia a dia. b) Els factors que molts considerem com a propis valencians, ja siguen culturals o de consciència, no tenen un impuls públic col·lectiu. I açò perquè els que pensem que ha de ser així no hem aconseguit convéncer la resta de valencians de la seua necessitat peremptòria, ja que és una de les poques possibilitats que ens permetrà continuar identificant-nos com a valencians arrelats a una història i unes tradicions pròpies. No es tracta, doncs, de rebutjar allò alié per sistema, sinó de mantindre i recuperar allò que ens singularitza. Podem celebrar Halloween, però també podem mantindre i renovar la nostra Nit de les Animetes. La tasca, no obstant, és complicada: cal fer país a tothora, en tots els àmbits i de manera constant. I cal, evidentment, conquerir l'espai públic, convéncer el conjunt dels valencians que val la pena, que és útil i beneficiós per a tots nosaltres mantindre i projectar cap al futur una identitat valenciana pròpia.

Vicent Baydal. El seu blog reflexiona sobre moltes coses: molt interessant

ACTIVITAT

• Sabeu que és cultura? Mireu de definir-la (baix en teniu idees extretes de la Viquipèdia). L'escola s'ha d'encarregar d'ensenyar-la als infants? I la cultura nacional? I la local? I la d'altres cultures?
• Mireu aquests dos vídeos i identifiqueu els referents culturals valencians que hi trobeu: Al país de l'olivera (Obrint pas) i Orgull de ser valencians.
• Analitzeu el quadre següent. Tingueu en compte les grafies, els sons del català i els graus de difuclutat.
• Mireu aquests vídeos de Jolly Phonics.
• Prepareu 1 (o 2) unitats grafia/so. Seria ideal que ho féreu en format vídeo (vg. Jolly Phonics). Dibuixeu la lletra; dibuixeu un motiu cultural valencià; escriviu el text (cançó, poesia, endevinalla, etc.). Podeu afegir un altre dibuix al·lusiu a la cançó.
• Un exemple:

Una altra possibilitat interessant és que fem, entre tots, un projecte per a tractar totes les lletres. Cal que inventem una història, amb tants personatges com lletres hi ha a l'abecedari, en situacions diverses, amb referents valencians (animals, plantes, festes, objectes...). Ací teniu un model: