Les parts més elevades del massís de Cadiretes presenten unes condicions climàtiques força peculiars. La seva proximitat i l’orientació paral·lela respecte al mar fan que els vents humits de procedència marítima es vegin forçats a ascendir i condensar la seva humitat en trobar-se amb l’aire fred de més alçada, generant la formació de núvols, pluges de convenció i, sobretot, boires que són conegudes popularment com “la processó de Tossa”. Aquestes boires són especialment persistents en règims de vents de marinada. Com que aquests bufen amb molta més insistència des de finals de primavera fins a la tardor -quan la temperatura de l’aigua de mar és més baixa que la de les terres interiors- es comprèn que sovintegin les boires sobretot durant els mesos més càlids, aportant una humitat suplementària de la qual no gaudeixen les terres circumdants.

Les particularitats del clima en els cims careners del massís, el substrat geològic i la intervenció humana -present des de temps neolítics-, han condicionat el paisatge vegetal actual. Aquest està dominat per boscos mediterranis formats principalment per una variant particularment humida de l’alzinar amb marfull. El seu sotabosc els dóna un aspecte selvàtic, ja que són atapeïts d’una gran varietat d’arbustos i de lianes.

El marfull és un arbust de fulles verdes tot l’any (perennifoli) d’un a tres metres d’alçària. A finals d’hivern s’adorna de flors blanques que al madurar esdevenen ramells de fruits menuts de color blau metàl·lic. Aquest color, enmig de la penombra permanent d’un bosc tan ombrívol, és molt vistós a la vista de les aus que s’alimenten entre d’altres d’aquesta mena de fruits.

També és molt particular la presència de plantes atlàntiques relictuals rares al nostre país, com la ginesta biflora, la viudeta o la petita planta insectívora Drosera rotundifolia anomenada atrapamosques. Els nombrosos còrrecs, obagues i capçaleres de torrents i rieres també acullen un bosc de ribera singular, la lloreda amb presència de l’esplèndida falguera reial. La resta del massís és domini de la sureda i dels pins. L’interès silvícola d’aquests massissos i la seva proximitat als nuclis turístics costaners han posat en perill la integritat del seu patrimoni natural.

Els animals d’espais oberts tenen poca tirada en aquest ambient. En canvi hi abunden els ocells típicament boscans, com el tudó i el gaig, la merla, el cargolet o el conegut pit-roig.

Tal com indica el seu nom, un megàlit és un monument construït amb pedres grans. Els megàlits més corrents són els funeraris, sepulcres col·lectius que poden ésser de diversos tipus (dolmen, galeria coberta, sepulcre de corredor, sepulcre de falsa cúpula).

El dolmen de Pedra-sobre-altra és atípic en el sentit que aprofita una estructura casual de roca granítica natural i sota seu es va fer la cambra funerària amb un corredor a l’entrada.

Entre els megàlits no funeraris destaquen els menhirs (del nom bretó men, “pedra”, hir, “llarga”) que és un monument prehistòric, que es limita a una gran pedra dreta, plantada a terra. El menhir d’en Llach fou redreçat ja que, quan fou descobert l’any 1981, estava caigut.

L’art megalític, tot i que de cronologia incerta, sembla que cal datar-lo a finals del Neolític i principis de les edats dels metalls. Per tant es situa a finals del tercer mil·lenni abans de Crist i la primera meitat del segon.

La situació del massís de Cadiretes fa que sigui un excel·lent mirador de bona part de la nostra geografia. A llevant veiem el mar i la costa abrupta que va des de Palamós i Sant Feliu de Guíxols fins a Blanes, el delta de la Tordera i el massís del Montnegre. Mirant cap a l’interior, es pot veure, el Montseny, les Guilleries, les planes de la Selva i el Gironès -amb els pobles de Llagostera en primer terme i Cassà de la Selva un xic més allunyat-, la Garrotxa, el Pirineu i el massís de les Gavarres, separat del de Cadiretes pel corredor de Llagostera banyat pel Ridaura.

La capçada esclarissada del suro deixa entrar abundantment la llum al sotabosc. Aquest fet permet l'abundància de nombrosos arbusts amants de la llum, entre els quals hi destaca el cirerer d'arboç, el qual en realitat és un veritable arbre que pot arribar als 12 metres d’alçada. El cirerer d’arboç, a la tardor, es cobreix de petites flors blanques acompanyades per la vermellor dels fruits de la temporada passada que han tardat un any a madurar. Tot i que la cirera d'arboç, o de pastor, és comestible no se’n pot fer abús, perquè maregen pel contingut d'alcohol resultat de la fermentació dels sucres. La seva fusta havia estat molt apreciada en altres temps per a la fabricació de mànecs d'eines de camp i per fer les llançadores dels telers mecànics en la indústria dels teixits pel fet de ser una fusta molt forta. També era una fusta apreciada per treballar a les forges, tot i que costa un xic de cremar. Les estepes, planta arbustiva típicament mediterrània, són abundants a la zona.

Destacarem també la gran quantitat i varietat de bolets de bosc mediterrani, molts d'ells de gran valor gastronòmic, com el pinetell, l’ou de reig, el siureny, el rossinyol o l’escarlet.