Un bonic exemple del vulcanisme quaternari gironí és el Puig d’Adri. L’edifici volcànic és un con d’escòries i gredes situat entre els nuclis de Canet d’Adri, Adri i Montcal. Es pot reconèixer un cràter d’explosió de grans dimensions (400 m) i dos de més petits, tots ells esbocats cap el NW.Les diferents fases eruptives han quedat reflectides amb la gran varietat de materials que varen sortir del Puig d’Adri: corrents de lava, blocs i bombes, cendres…

El pla de Canet és fruit dels corrents de lava basàltica que s’hi varen dipositar. Com a veritables rius de material fos, van circular per les petites valls i les van omplir formant un paisatge aplanat. Aquestes laves van transcórrer uns 6 km fins arribar al pla de Fontajau, a tocar a Girona i encara avui perfectament visibles.

L’emplaçament dels materials eruptius pel Puig d’Adri, va produir un barratge de la Riera de Canet i del Rissec. Les colades de basalt i els corrents piroclàstics van actuar com una presa natural. L’aigua va obrir-s’hi pas i al llarg del temps els ha anat erosionant i posant al descobert la seqüència de materials volcànics.

Aquesta erosió ha estat diferencial en els materials volcànics i ha estat la causa de la formació de les boniques i característiques gorgues alveolars de la zona de Canet d’Adri, úniques a la zona volcànica catalana.

A l’indret de la font de la Torre, podem veure com creixen les molses i les falgueres aprofitant la humitat de l’indret. Una altra de les espècies comunes hi és el boix, arbust de creixement lent, que pot viure fins a sis segles, actualment molt perjudicat per una papallona invasora que, en forma d’eruga, se’n menja totalment les fulles i l’escorça, arribant a matar-los.

La seva fusta, d’un to groguenc, és molt dura, densa, homogènia i mancada de cor; és per això que s’empra per fer gravats, instruments de vent, regles i utensilis de precisió, peces de torneria...

Les flors són blanquinoses, petites i disposades en petits grups que s’obren a finals d’hivern. El fruit és coriaci, de les dimensions d’un cigró poc més o menys, de forma ovoide, amb tres banyetes. Aquest fruit en càpsula, quan s’obre en tres parts, pren molta semblança amb la cara d’un mussol.

La decocció de les fulles del boix té propietats febrífugues, i s’ha fet servir amb èxit contra les febres palúdiques, però no obstant, convé tenir molt present que és una planta tòxica que pot arribar a produir la mort degut als alcaloides que conté, com la buxina.

En altres temps, s’havia cregut que les fulles del boix eren d’excel·lent aplicació per remeiar la calba.

L’estructura dels nostres boscos i dels arbres que els formen, són un reflex de la gestió i dels usos de l’entorn. En els boscos també es pot “llegir” molta història. Un aspecte molt concret i fàcil d’observar és la mida i l’estructura de dues espècies molt comunes als nostres boscos, el suro i l’alzina.

El primer que crida l’atenció és el fet que els suros solen ser arbres més desenvolupats i grossos que les alzines, que en general són molt més petites. La majoria d’alzines tenen una soca d’on en surten molts de troncs o tanys, i els suros solen tenir un tronc ben format i únic. Tot plegat es deu a l’ús que ancestralment s’ha fet de les dues espècies. Del suro se n’aprofita l’escorça i per tant interessa que el tronc sigui ben format i gruixut. Per aconseguir-ho cal deixar créixer l’arbre.

L’alzina -més abans que en l’actualitat- ha servit com a combustible, ja sigui per fer-ne carbó, ja sigui per fer-ne llenya. No cal dir que fa uns anys, el combustible més comú a les cases era el carbó d’alzina, i des que el gas l’ha substituït, les alzines han crescut de les soques abans tallades, tenint ara l’estructura de l’arbre de rebrot i no pas de llavor. Per tant, la vegetació de la zona revela un intens aprofitament antròpic; la història del combustible domèstic està encara avui escrit en els arbres.

A l’itinerari podem veure encara un eixamplament del camí amb el terra de color negrós que es correspon a una antiga plaça carbonera.

Des d’una bona part de l’itinerari podem gaudir d’unes bones vistes panoràmiques. Cap el nord el Rocacorba i cap a ponent el Puig de la Banya del Boc ens fan aixecar la mirada. Si mirem cap a migdia la vista s’obre i veiem el pla de Canet amb el poble als peus del Puig d’Adri. Tombant cap a llevant veurem les petites valls repletes de materials volcànics amb tires de bosc a les parts més elevades i més enllà el pla de Girona amb les Gavarres com a teló de fons.