L’erupció de la Crosa, datada entre 5 mil i 30 mil anys, va iniciar-se quan per la falla del terreny que separa materials sedimentaris de la roca granítica, va ascendir el magma a una temperatura d’uns 1.000 graus centígrads. Les violentes explosions foren causades per l’escalfament sobtat d’una gran bossa d’aigua subterrània que, en entrar en contacte amb el magma fos que ascendia per la xemeneia volcànica, va provocar la pressió de vapor suficient per obrir el gran cràter que avui veiem.

De forma seguida i sense interrupcions, varen produir-se unes 24 explosions que, a més de materials volcànics pròpiament dits, llançaven a l’aire nombrosos fragments de roques del sòcol pre-existent.

La successió d’explosions violentes va aturar-se quan, per l’esgotament momentani de les aigües subterrànies, va començar una darrera fase eruptiva molt més tranquil·la que va edificar un petit con volcànic, amb un cràter molt més reduït, a l’interior del principal.

Amb la vista general es veu com els conreus ocupen el fons del cràter, reomplert de sediments fèrtils, mentre que els boscos es distribueixen pels costers interiors i exteriors, formant un cercle quasi perfecte que ressegueix la topografia del con volcànic.

Des dels punts elevats del volcà podem identificar bona part de les planes del Gironès i de la Selva així com de les serralades que les envolten: les Gavarres a llevant, les Cadiretes a migjorn, el Montseny i les Guilleries a ponent i la serralada Transversal, amb el Rocacorba com a element més proper, al nord.

Un cop situats dins del volcà de la Crosa, només podem veure el paisatge del seu interior. L’edifici volcànic ens impedeix tenir vistes cap a l’exterior. Es veu com els conreus herbacis i arboris ocupen el fons del cràter i els boscos els vessants. A l’interior del gran cràter de la Crosa, hi ha un edifici volcànic més petit en forma de ferradura. Aquest segon cràter, queda ben dibuixat per dues llenques de bosc que s’endinsen al cràter principal i que defineixen el petit cràter estrombolià edificat a l’interior de la gran caldera d’explosió a les fases finals del període eruptiu de la Crosa. El seu diàmetre és d’uns 200 metres.

Amb l’objectiu principal de dessecar les restes de l’antic aiguamoll que omplia el fons del cràter de la Crosa, es varen construir dues conduccions subterrànies o “mines” que recollien l’aigua acumulada i la conduïen a l’exterior del con volcànic. De la “mina vella” (s. X-XI), només es conserva la seva boca de sortida a l’ermita de les Fonts de Salitja, al SE de la Crosa. La “mina nova” es manté encara en força bon estat de conservació i es va construir entre els segles XVIII i XIX. La seva longitud és d’uns 800 metres i desguassa al torrent de Tornavells, afluent de l’Onyar, al SO del llavi extern del volcà. L’entrada de la mina nova es situa a la part més fonda del cràter, i a ella va a parar tota la xarxa de recs de drenatge. Aquesta mina compleix encara importants funcions de desguàs de les aigües pluvials. De fet, en ocasió de pluges torrencials i continuades encara l’antic aiguamoll del fons del cràter pot reaparèixer per uns dies.

L’alzinar és el bosc natural que es fa damunt dels relleus volcànics de la Crosa. Tot i que l’explotació humana l’ha transformat i a molts llocs ha degenerat cap a una brolla de brucs i estepes on els arbres que hi dominen són els pins, encara és possible trobar-ne retalls molt ben conservats, ja sia perquè no han estat intensament explotats, ja sia perquè els darrers anys s’han recuperat per l’escassa rendibilitat del bosc. L’alzinar és un bosc espès i ombrívol, dominat per l’alzina -a vegades acompanyada per la surera-, tot l’any verda, i difícil de transitar per la gran quantitat de lianes del sotabosc (lligaboscos, xuclamels, englantines, heures, arítjols, ridortes...) que s’enfilen per les capçades de les alzines tot cercant la llum del sol. Una delicada falguera, la falzia negra, el galzeran i unes poques plantes herbàcies com la maduixera o la viola de bosc conformen també un tapís vegetal ran de terra.

La capella fortificada de Sant Llop, actualment mig enrunada, es situa al punt més alt dels llavis del cràter de la Crosa. Tot i que la seva història no és gaire clara, el fossar que l’envolta sembla que data del segle IX i l’ermita, en el seu conjunt, dels segles XII-XIII tot i que actualment es detecten modificacions posteriors. Durant molt de temps, complí dues funcions alhora: la de culte i la de talaia (des de Sant Llop es pot detectar l’entrada de qualsevol exèrcit pels corredors d’Hostalric, de la Costa de l’Ou o de Girona). Durant la Guerra del Francès (pels volts de 1808) fou ocupada per les tropes napoleòniques, i d’ençà d’aleshores resta tancada al culte.

Les grederes són antigues extraccions de gredes volcàniques (localment anomenades “tosquija”) que es feien servir de manera tradicional principalment com a base per a camins i carreteres. A les dècades de 1960 i 1970 se n’obriren grans explotacions (ja no tradicionals, sinó industrials), avui afortunadament paralitzades, que mossegaren part dels llavis del cràter. Aquestes antigues grederes, tot i el seu impacte paisatgístic, permeten estudiar detingudament les diferents fases eruptives del volcà. Així, cada capa de greda es correspon amb una explosió diferent. A les grederes hom hi pot identificar diversos materials volcànics: els més clàssics són la greda pròpiament dita, porosa i de poc pes, i les bombes basàltiques, poc o gens poroses, més pesants, i sovint amb cristalls verds d’olivina al seu interior. Gredes i basalts es barregen amb trossos de roques del sòcol (granits esquistos, sorres, etc.), esmicolats per la força de les explosions.

L'interior del cràter de la Crosa és un indret molt fèrtil que s'aprofita per cultivar. Actualment hi podem trobar plantacions de nogueres i camps de blat de moro i de ferratges. La disponibilitat d'aigua permet el regadiu, que juntament amb la qualitat de la terra, permet fer dues collites a l'any.