Cal Terrrit

La Francisca de Cal Tarrit

Al 1927 en Magí Sicart Romeu va comprar-li al Raimundo de Cal Dimoni una barca de pesca d’arrossegament que ell ja tenia. Era la Francisca. El nom ja anava bé, ja que la mare d’en Magí es deia també Francisca. Estava pintada de verd, sense bigoti, i la cinta blanca.

La Francisca era una barca de bou a vela de 60 pams, és a dir, 12,1 metres. Les barques de bou tenen poc calat i són molt panxudes per tal de poder varar a la platja, però la Francisca tenia una màniga més estreta que la feia molt esvelta i molt àgil per navegar.

La Francisca, com totes les barques de bou, portava 3 veles: la major, la mitjana a popa i la pollancre a proa. Per comoditat i perquè realment no feia falta a Calafell, a Calafell es navegava únicament amb la major. La tripulació era de 4 o 5 persones.

La Francisca pescava sola, sense parella, amb els tangons al costat del casc que permetien obrir tot l’art de pesca. Encara no s’havia inventat la porta (una peça de fusta o ferro que, degut a la resistència a l’aigua, aconsegueix obrir la boca de la xarxa. Potser abans havia pescat en parella, com feien els “bous” en els seus orígens, però ja no ha quedat a la memòria.

En Magí va comprar la barca a compte de la pesca, és a dir, una de les parts que es repartien entre la tripulació després de cada sortida es pagava a en Dimoni (el patró tenia 2 o 3 parts, i 1 era per pagar la barca).

En aquesta època daurada la Confraria tenia 350 socis i hi havien més de 100 barques a la sorra: 24 barques d'arrossegament grans, 14 barques de llum (és a dir, 14 barques grans d'art o cinta més 24 bots de llum), 20 o 30 bots de trasmall, bots de trasmall, bots de tallina...

Però poc a poc la Francisca va anar quedant-se sense tripulació per sortir a pescar. Per la majoria de pescadors la pesca de llum era molt més atractiu pels seus alts guanys. En un dia de pesca podien guanyar molts diners. Però molts d’altres no portaven res a casa. La pesca d’arrossegament no tenia guanys tant espectaculars però eren molt més estables/regulars.

Apart, la barca ja tenia uns anys i començava a tenir despeses. I també navegava a vela, quan la majoria de barques ja tenien motor, el que representava una gran avantatge. Era finals de 1940.

A principis dels anys 1950 el MMB volia recuperar el bot i portar-lo al museu. En Magí la cedia gratis. Però el museu mai va venir a buscar-la i volia que en Magí la portés a Barcelona, cosa que no podia fer per la feina. Poc a poc la barca es va anar morint a la sorra, al Trajo de l’Espineta.

Anys més tard, al 1960, el mateix MMB va encarregar una maqueta de la Francisca a Jaime Puig Agut, que va fer una obra d’art amb tot luxe de detalls i que forma part del fons del museu. Més tard, l’estudiós de la vela llatina Vicente García Delgado va aixecar els plànols detallats d’aquesta maqueta.

(...) la Francisca, l'última vaca a la vela de Catalunya, que encara pescava als anys cinquanta. De fet la "Francisca" - model predilecte de l’aquarel·lista Amat - va pescar fins que un accident nàutic va deixar fora de joc el seu patró, el Magí de cal Territ. La barca es va abocar i va baixar de cul per amunt fins als rompents. Es va abocar al coll de fora i el Magí va tenir temps de saltar a la mar, però no així el Maginet, que va quedar tancat al xollau. El pare el donava per mort, davant l'evidència que en aterrar-se la barca abocada ja no podria sortir, però el Maginet va destapar el doll i respirava com Jonàs al ventre de la balena. D'aquella feta el patró Territ es va ferir i la barca va quedar, per sempre més, en terra. Mentre se'n negociava la donació al Museu es va anar descomponent a poc a poc, entravessada per un altre temporal, just davant de casa meva, sota la meva finestra. Van saltar primer les orles i van quedar nus els medissos de l'obra morta i altíssims, esvelts, la roda i el gaó.

Després, a poc a poc, es va anar foradant el folrat sota les cintes. Cada vegada era un cadàver més formós. La pintura verda es va anar fent transparent i els enquitranats nobles, com pàtina d'antiquari. Al final el carenat mig cobert de sorra, els medissos i els baus formaven un gran signe de les acaballes.

Magí Sicart Romeu

Va néixer el 13 de gener de 1889 a Calafell dins una família de pescadors que vivia en una de les botigues de pescadors, en concret l’actual número 5 del passeig marítim. Al 14 anys, quan el seu pare ja havia mort, va començar a sortir a pescar.

Al 1939, en acabar la Guerra Civil, es va constituir una “Comisión Gestora” encargada de regir i representar a les entitats de pescadors que existían antes del 18 de juliol de 1936, de la qual va ser president.

Al 1945 es va constituir el que finalment es coneixeria com a “Cofradía de Pescadores de Calafell”, que integrava els anteriors “Gremio de Pescadores de Calafell” i “Pósito de Pescadores de Calafell”, i en Magí va ser president del 1945 al 1946.

Als 40 anys va començar a tenir problemas amb la pleura, amb repetides recaigudes. Aquesta malaltia no li va permetre pescar amb normalitat.

Va morir el 3 d'agost de 1971 als 82 anys d'edat.

Magí Sicart Domigo

Al setembre de 1922 va nèixer en Magí Sicart Domingo “Maginet” (Maria Sicart Domingo el 1925) a la mateixa botiga de pescadors de la família.

En Magí no va anar a la guerra per edat però sí va haver d’embarcar 3 anys després en un buc de guerra, el “Canaletes”, com a timoner senyaler. Li agradava tant que ell volia quedar-se a la Marina com a mariner i no tornar al poble, però la malaltia del seu pare Magí va forçar la seva tornada el 1943, després de la guerra, per sortir a pescar i ajudar a la família, amb 21 anys.

Al tornar pare i fill sortien al llum amb en “Manot”. La Francisca s'havia donat de baixa de pesca el 1941. Els anys pesaven sobre la Francisca i els guanys del llum van provocar que, poc a poc, el llum anès substituïnt a l’arrastro i la Francisca. Després d'una llarga agonia a la platja, finalment la Francisca va ser desballestada el 1948.

El 1955 van comprar un bot de llum (*) a Cambrils. El bot gran o d’art anomenat s’anomenava “Antonieta”. Els 2 bots de llum eren la “Gavina”, un bot petit a rems, i en “Solitario”, un bot més gran amb motor.

L’Antonieta sortia des de la Platja de Calafell i, més tard, des de a Vilanova

L’últim motor que va portar era de 100CV, amb el quals havia d'arrossegar el bot (a vegades els dos bots, per estalviar), 16 tripulants i 100 caixes de sardina de 15 o 20 kg cadascuna.

Va ser l'última barca de llum a Calafell i va ser venuda el 1959.

El bot gran amb motor, el “Magí”, es va reconvertir per a anar a la tallina. En Magí ja no va tenir cap més barca i fins el darrer moment se’l recorda anant cada dia des de l’Espineta fins el port en bicicleta per a sortir a pescar en el seu gussi amb el seu company i amic Enric Figueres “Marras” i després en “Tirolau”.

Així ho va fer fins el darrer moment. Va morir el 20 d'agost del 2010 als 88 anys.

Magí Sicart Domingo “Maginet” va ser president de la Confraria des del 1984 fins el 2003.