Carlos Barral

Durant anys, el poeta Carlos Barral va poder contemplar la lenta desaparició de La Francisca, des del balcó de casa seva a la Platja de Calafell:

... la Francisca era l'última vaca a la vela de Catalunya que encara pescava als anys cinquanta. De fet la "Francisca" - model predilecte de l’aquarel·lista Amat - va pescar fins que un accident nàutic va deixar fora de joc el seu patró, el Magí de cal Territ. La barca es va abocar i va baixar de cul per amunt fins als rompents. Es va abocar al coll de fora i el Magí va tenir temps de saltar a la mar, però no així el Maginet, que va quedar tancat al xollau. El pare el donava per mort, davant l'evidència que en aterrar-se la barca abocada ja no podria sortir, però el Maginet va destapar el doll i respirava com Jonàs al ventre de la balena.

D'aquella feta el patró Territ es va ferir i la barca va quedar, per sempre més, en terra. Mentre se'n negociava la donació al Museu es va anar descomponent a poc a poc, entravessada per un altre temporal, just davant de casa meva, sota la meva finestra.

Van saltar primer les orles i van quedar nus els medissos de l'obra morta i altíssims, esvelts, la roda i el gaó.

Després, a poc a poc, es va anar foradant el folrat sota les cintes. Cada vegada era un cadàver més formós. La pintura verda es va anar fent transparent i els enquitranats nobles, com pàtina d'antiquari. Al final el carenat mig cobert de sorra, els medissos i els baus formaven un gran signe de les acaballes.


Carlos Barral ,"La mar domèstica", Catalunya des del mar, 1982

Durante muchos años el poeta Carlos Barral pudo contemplar, justo enfrente de su casa en la playa de Calafell, la lenta desaparición de La Francisca

“... la Francisca era la última barca a vela de Catalunya, que todavía pescaba en los años cincuenta. De hecho, “La Francisca” -modelo predilecto del acuarelista Gabriel Amat- pescó hasta que un accidente náutico dejó fuera de juego a su patrón, el Magí de Cal Territ. La barca embarrancó y bajó panza arriba hasta los rompientes. Zozobró en la barra de fuera. El Magí tuvo tiempo de saltar, pero no el Maginet, que se quedó encerrado en el sollado. Su padre lo daba por muerto ante la evidencia de que, como la barca había encallado volcada, no podría salir. Pero el Maginet había destapado la groera, el agujero de desagüe de la carena, y respiraba en el vientre de la ballena, como Jonás.

Aquel desastre afectó mucho al patrón Territ y la barca se quedó en tierra para siempre jamás. Mientras se negociaba su donación al Museo se fue descomponiendo poco a poco, de través a causa de otro temporal, justo delante de mi casa, bajo mi ventana.

Saltaron primero las orlas y quedaron desnudos la obra muerta y altísimos, esbeltos, la roda de proa y el mojón de la estrellera. Mientras se negociaba su donación al Museo fue deshaciéndose poco a poco, herida por otro temporal, justo enfrente de mi casa, debajo de mi ventana.

Saltó primero la borda, y las varengas de la obra muerta quedaron desnudas y, altísimos y esbeltos, la roda y el codaste.

Después fue agujereándose lentamente el forro de debajo de la cinta. Cada vez era un cadáver más hermoso. El color verde de la pintura fue tornándose transparente y la noble brea tomando la pátina de las antigüedades. Al final, la quilla medio cubierta de arena, las varengas y los baos representaban un gran símbolo de las postrimerías.”


Carlos Barral, Con el favor del viento, Cataluña desde el mar, 1999