Per als Club de Lectura

Tot va començar un mes després de perdre el pare en la darrera onada de la pandèmia. Anava fent, a mig gas, sense gaire esma per a res que no fos deixar que el temps anés apaivagant aquella "fiblada al cor", com l'anomena el poeta Antoni Prats. Vaig aparcar un gran projecte que no era urgent per a concentrar-me en feines més rutinàries que no em plantejaven reptes especials i alhora evitaven que em rabegés en la pèrdua recent més del compte. 

Però aquell 26 de febrer, a dos quarts menys cinc de cinc de la tarda, a la bústia del correu de feina, hi va aparèixer un missatge que em va captar fortament l'atenció. Provenia d'una desconeguda que es presentava així:

Que no m'enganyés la forma: el projecte era engrescador, però la desconeguda n'havia deixat clar el marc: "el màster de l'UPF". I per si la seva condició d'alumna no hagués estat suficient per desactivar d'inici l'efecte euforitzant, quatre paraules de la frase següent, tot i que eren escrites amb la mateixa grandària de lletra que la resta, emergien de la pantalla com si d'un missatge d'alerta es tractés:

En el moment emocional que jo em trobava, aquell seu "teòric" em va gelar el somriure. Mai no m'hauria imaginat que un adjectiu aparentment tan innocu pogués ser tan demolidor. Ni tan sols el matisador "futur" que apareixia vuit paraules més enllà no va ser capaç de contrarestar-lo. L'aterratge d'emergència subsegüent a la realitat més palpable ja s'havia iniciat i res no el podia deturar.

"Un futur", deia? Quina manera tan subtil de dir "mai" que la desconeguda remitent s'havia empescat! I quin vol tan breu el que seu engrescador projecte m'havia fet emprendre! El passat mai no torna: com era possible que jo encara no ho hagués entès? La frase següent, però, em va descol·locar de nou en sentit invers per la forma, aquesta vegada sí, totalment habitual en un primer contacte editorial:

Sort que llavors ja tocava de peus a terra, jo, perquè al paràgraf final, que vaig llegir d'una tacada, no li vaig permetre que em tornés a alçar l'ànim ni tan sols un mil·límetre enlaire:

Vaig deixar reposar el missatge durant un llarguíssim dia i mig. L'endemà al vespre, en un rampell, just abans de tancar l'ordinador, vaig considerar que no podia dilatar la resposta ni un minut. I no sé què em va agafar, però en comptes d'un assenyat "Moltes gràcies per haver pensat en mi, però..." (no serien excuses, tenia el cor en dol) vaig respondre en mode rauxa que trobava la proposta interessant i que acceptava (apa, aquí!) tots dos títols --preferentment el primer-- talment com si estiguéssim parlant d'un encàrrec real. 

En acabat, vaig riure per dins com feia dies que no ho havia fet, tota cofoia d'aquell meu simbòlic "per mi no quedarà pas". I vaig continuar triant encàrrecs de baixa intensitat encara un temps. Internament, però, ja havia fet un "clic" en un sentit inequívocament positiu.

El seguit de correus que varen seguir la meva primera resposta us els estalviaré perquè són de caire estrictament professional. Tot i que no ben bé. Els de la meva ara ja coneguda remitent contenien tots un adjectiu recurrent molt poc habitual en aquesta mena de correus, que per sort havia deixat ja de gelar-me el somriure. Aquell diabòlic qualificatiu no va desaparèixer fins el dia que, tot d'una, ella va comunicar-me que el projecte havia esdevingut una realitat i que comptaven amb mi per al primer títol. Endevineu de quin demolidor adjectiu es tractava?