Embedded Files
QUATRE ENCERTS DELS QUATRE HOMES JUSTOS...
I UN REPTE PERSONAL
Sílvia Aymerich-Lemos
1. La mirada múrria de l’autor
Fixeu-vos en aquesta mirada. Diríeu que és un Oliver Twist amb sort, el nostre Edgar Wallace? Mm, sí i no. És cert que els Freeman l’han adoptat amb tan sols nou dies de vida i que ja se l’estimen, tot i que el nano és un tràfec. Però quan a la trentena publiqui la seva primera novel·la els seus ulls murris n’hauran vistes ja de tots colors. Més enllà de la metàfora, amb dinou anys té a la retina el blau nit del venedor de diaris ambulant que ha estat. S’ha emmascarat alternativament de negre i de daurat a les impremtes on ha treballat. Coneix de prop el marró dels cuirs de la sabateria, el verd de la fàbrica d'impermeables. I ja no es traurà mai més del cap els grocs, els vermells, els grisos i els blancs de quan ha fet de cuiner per a la tripulació del vaixell, preparat l’argamassa del paleta, repartit la llet. Amb tan sols vint-i-quatre, ja ha conegut les atrocitats de la segona guerra Boèr en els trenta-sis mesos que ha passat servint al Cos Sanitari Militar de Sud-àfrica. I ara, amb els vint-i-vuit acabats de fer, compta amb diversos reculls de poesia publicats i ja porta cinc anys en el món del periodisme, primer com a corresponsal de l'Agència Reuters i del Daily Mail a Sud-àfrica, després com a fundador i director del Rand Daily Mail de Johannesburg. No us ho havia dit encara però som al 1903 i, la seva primera filla acaba de morir sobtadament. Ofegats pels deutes, ell i la dona decideixen tornar-se’n a Londres per mirar d’eixugar-los i refer-se.
A la metròpoli, té la intenció de continuar treballant de periodista, però es deleix per escriure una novel·la d’èxit. I s’hi llança. Rudyard Kipling, a Ciutat del Cap, l’hi ha animat i, ara que és de nou al Regne Unit ha sentit que James Joyce elogiava la seva columna humorística al Daily Mail. El salt a la prosa li generarà detractors? I tant! Ara sabem que es diran Orwell, Trotsky... Bah, és un liberal de pedra picada, ell, i, a més, està convençut que la trama de la seva opera prima és molt potent. Deixarà ben clara aquesta seva determinació d’avui en l’autobiografia que escriurà dues dècades més tard: “Estava decidit a fer-me un nom com a novel·lista amb ella, encara que aconseguir-ho em portés a la ruïna”. La novel·la a la qual es refereix i que totes les editorials fins ara han rebutjat és la que teniu a les mans. És la vella cantarella de sempre i Wallace no es deixarà pas desanimar. Quedem-nos aquí, observant aquesta seva mirada múrria per darrera vegada perquè és la que planarà damunt les pàgines que vindran.
2. L’autenticitat de les peces del trencaclosques
Si Els Quatre Homes Justos ens atrapa al primer minut és perquè de seguida ens adonem que Wallace sap molt bé de què parla. Ens arriba l’autenticitat de cadascun dels elements de la novel·la des de les primeres planes i valorem ja, sense posar-hi paraules, la “precisió inusual del detall, la innegable habilitat narrativa, el coneixement profund dels mètodes policíacs i de la psicologia criminal” que esmentarà anys més tard The Oxford Companion to the Theatre. I ens deixem arrossegar pel relat pàgines enllà. La lectura posterior de la seva autobiografia no farà sinó confirmar les nostres sospites. De qui aprèn l’accent cockney més genuí? Òbviament, havent-se criat en un barri obrer de Greenwich, era la parla del seu entorn més immediat, però la transmissió directa del llegat la rep del seu “germà” Harry [les cometes són de l’autor], un pispa d’allò més entranyable, en boca de qui el clàssic “Si no t’acabes el menjar no et faràs gran” esdevé un impagable: “Dick, nano, si no t’acabe’ el pudin aque’ com vol’ tenir prou força per estomacar al’ de la bòfia, tu, eh?”
De la formació no reglada en criminologia, però, se n’encarrega des de la més tendra infantesa la senyora Freeman, com anomena l’autor la seva mare adoptiva. La dona ha sentit dir com n’és d’important llegir en veu alta a la mainada, i cada diumenge com un rellotge comparteix amb el jove Dick la lectura edificant de les facècies dels malfactors del moment que publiquen els diaris. A banda, salpebra el debat subsegüent amb el coneixement que té dels judicis als criminals més cèlebres de la seva joventut. L’atracció posterior de Wallace cap al món de l’hampa —pispes, assassins i estafadors de tota mena, que quan no se’ls topa per casualitat al tren, corre a entrevistar-los a la presó— no és sinó el resultat esperable, atesa la seva exposició tan primerenca al tema i l’experiència incontestable de la “mestra” que imparteix la matèria. No em puc estar d’esmentar aquí l’episodi al tren que l’ha de dur a la base militar de Maidstone, cap on ha decidit d’encarrilar la seva vida, en el qual assisteix al debat en directe entre dos presidiaris que avaluen amb l’agent encarregat de custodiar-los els “equipaments” de les diferents presons de la zona. Senzillament hilarant!.
El senyor Freeman, maldant perquè estudiés, ha estat també peça clau en la formació de l’autor. Li devem en particular les cites literàries més cultes. En efecte, de les “escenes senceres” de Shakespeare apreses de memòria a l’escola, sembla que les de Juli Cèsar li seran especialment profitoses al llarg de la vida. Ja als onze anys, quan s’inicia en la venda ambulant de diaris, ens explica que aconsegueix fer-se passar el fred recitant-ne “acaloradament” fragments. Repetirà l’experiència dinou anys després posant paraules de Brutus a la boca d’en Manfred, en un discurs sobre les bondats de les accions justicieres del Quartet.
No sembla però, que atesa l’animadversió de l’entorn immediat envers els guripes —els seus dos “germans” solien passar més temps a la garjola que a casa—, la “fe cega en la policia” que confessa Wallace a la seva autobiografia, li vingui de família. La divina providència devia jugar aquí el seu paper, situant al seu camí vital diversos policies proveïdors d’assenyats consells. I ens l’hem de creure quan ens diu que ha d’agrair precisament a un d’ells que el seu nom sortís per primer cop en lletra impresa, quan als onze anys decidí portar a judici un falsificador de monedes4. De ben segur que els seus agents de ficció beuen d’aquestes personalíssimes fonts. Probablement si no les hagués tingudes, el senyor Howard —l’agent de paisà dels Quatre Homes Justos— donaria als pispes com en Billy Marks un tracte menys humà. I hem de creure que el superintendent Falmouth, el detectiu a qui han encarregat de protegir el ministre d’Afers Exteriors, no empatitzaria tant amb aquest ni faria la seva feina amb la professionalitat i dedicació que la fa. Ja el fet mateix “d’encarregar”, literàriament parlant, la investigació dels seus casos a la policia, en comptes de “contractar” detectius privats, desacostumada en el gènere, mostra aquesta reverència seva cap als cossos i forces de seguretat de l’Estat...britànics (no ens equivoquéssim, ara!).
I ho deixo aquí perquè no pararia. Tan sols un últim apunt. Si us pensàveu que l’àcid carbòlic que surt al capítol XI havia estat un aprenentatge ad hoc fet per a la novel·la, traieu-vos-ho del cap. Sapigueu que ja servint al Cos Sanitari Militar de Sud-àfrica als 21 anys hi va entrar en contacte, i que en l’autobiografia deixa constància d’haver tingut en aquells anys “la punta dels dits carbolitzada”.
3. Un Londres impagable
No us revelo res que no trobeu a les primeres planes de la novel·la si us dic que en ella s’hi debat la conveniència o no de tirar endavant un projecte de llei d’extradició d’estrangers responsables de delictes polítics. La tria d’aquest tema en el Londres dels primers anys del segle vint és tot un encert. En aquells moments, a la metròpoli s’hi aplegaven exiliats particularment cèlebres. Per centrar-ho en una única procedència, estaríem parlant —poca broma!— de tres dels líders russos més influents del segle vint. Hi ha fotos seves corrent per la Xarxa on se’ls veu prenent pintes de cervesa a la Crown Tavern, de Clerkenwell Green, suposo que us imagineu de qui us parlo.
Confesso que personalment, —a Londres, ja ho sabeu, et pot passar de tot en qualsevol moment—jo me’n vaig assabentar el dia que l’actriu Marlene Sidaway, l’actual presidenta de l’International Brigade Memorial Trust, m’ensenyava la seu de l’organització. En arribar a una petita porta de fusta renegrida, per l’expressió del seu rostre vaig deduir que allà dins hi tenien la joia de la corona: “Estàs de sort, avui, Sílvia, perquè duc la clau...”I, tot abaixant el to de veu, amb un xiuxiueig generador de la més tensa expectació m’acabà anunciant: “Aquí el tens: el despatx de...Lenin...aquí s’hi imprimia l’ISKRA...” Si em punxen no em treuen sang. Volia dir el Lenin de les intenses converses amb meu pare? El Lenin de les apassionants classes d’història del senyor Martí? El Le-nin, Lenin?”. En aquell moment em vaig retenir, però permeteu-me que ara deixi anar un “Uala!” en diferit.
Que el Londres de l’època era un forn roent no en queda dubte. En particular s’hi coïen dos conflictes històrics cabdals (la Revolució Russa i la Primera Guerra Mundial) i no li traiem ara mèrit a l’autor dient que era la seva ciutat perquè precisament Wallace hauria pogut triar-ne d’altres com a escenari del seu primer thriller! I té l’encert de mostrar-nos tots els estrats de la societat: des dels pispes fins a una pintoresca galeria de parlamentaris. Ja en el segon capítol ens permet d’entrar en una sessió de la Cambra dels Comuns on assistim a un debat encès. Allà coneixerem des dels membres més irreverents, que es permeten minimitzar el perill que corre el primer ministre a la seva mateixa cara i li fan perdre la compostura (com el representant de Brondesbury Oest), passant pels més respectuosos i cultes perillosament enlluernats per Alemanya (posant-li “Scott”, Wallace ens està insinuant alguna cosa?), fins als més “justets”, com l’EastEnder diputat per Algate Est (podem titllar de classista a l’autor?) que fuig d’estudi per tal de no haver de debatre sobre la superioritat d’Alemanya, repeteix obvietats, “roba” arguments per fer-se l’espavilat, i diu que ha dit el que no ha dit, sense parpellejar. I aquí la descripció de l’ambient, la vivesa dels diàlegs és admirable. Aquest és el Londres que ens serveix Wallace en safata de plata i no podem sinó agrair-li l’entorn triat per estrenar el nou gènere.
4. El dilema ètic d’incontestable vigència
En aquest magnífic escenari, qualsevol dilema ètic llueix amb més força que enlloc. I la decisió de si ha de tirar endavant el projecte de llei d’extradició o no, ens cau directe a les mans. Ens hi obliga la vivesa del relat, i no ens en podem inhibir: l’hem d’entomar tant si volem com si no. Són patriotes o terroristes, els Quatre Homes Justos? El ministre d’Afers Exteriors ha de cedir o mantenir-s’hi ferm? Canviarà de nom segons el moment històric i el país, però el dilema ètic que ens proposa Wallace continua essent de primer ordre encara avui. L’home sol davant la seva consciència, què farà finalment? Què faríeu vosaltres? El desenllaç només té dues formes possibles, i no cal parlar-ne. El judici posterior, en canvi, obre múltiples vies i Wallace les va descabdellant amb ofici. La sessió es tanca. Els lletrats s’alcen. I l’enginy incontestable de Wallace ens prepara un magnífic coup de teatre: “...d’això, com es diu, que ara no em ve el seu nom?"
I un repte personal
Després d’haver compartit amb vosaltres el que, a paper meu, són els quatre grans encerts d’aquest primer Wallace, no puc sinó voler... no ho sé...fer justícia poètica, potser? Perquè sí, l’home va fer molts diners (en va perdre molts més...), va anar a Hollywood (però no va poder acabar el guió del seu King Kong...) Amb tot, sabeu el que de veritat, de veritat em dol? Les paraules àcides que li va dedicar l’Orwell (El meu Orwell!) I no hi som a temps perquè aquest darrer se’n desdigui ni perquè Wallace li accepti les disculpes. Però la IA podria esmenar el greuge... No sé ben bé com...Fent llegir a Orwell un fragment de Els Quatre Homes Justos en català potser? No sé si me’n sortiré, però ja li he fet un espai al meu web.
Google Sites
Report abuse