El orden de las cosas, crítica cinematogràfica

Crítica cinematogràfica d’El orden de las cosas, un curtmetratge dels germans Alenda

Mai l’ordre havia simbolitzat tant de descontrol. Mai l’ordre havia requerit tanta valentia.

El concepte ordre implica seguretat, estabilitat. Tanmateix, El orden de las cosas ens parla precisament d’un ordre establert que, com s’ha mencionat a l’inici de la crítica, el que de debò està garantint és tot el contrari. Aquest ordre del patriarcat només considera la dona un objecte sense veu. Així és, doncs, com es troba durant tota la trama la protagonista, la Julia (Manuela Vellés), que només es veu capaç de plorar dins de la banyera (lloc del que no surt), tot i les moltes faltes de respecte del seu marit Marcos i la violència física i psicològica que exerceix sobre ella. En Marcos (Mariano Venancio, Javier Gutiérrez, Biel Durán) es passa la vida buscant i demanant a la Julia pel seu cinturó, que ha estat transmès de generació en generació familiar des de fa molts anys, igual que la mentalitat masclista. Demana ajuda per trobar-lo al seu fill, Marquitos (Junio Valverde), però aquest s’adona del patiment de la seva mare i des de bon principi decideix posar-se de la part d’aquesta i intenta salvar-la. D’altra banda, la resta de familiars que apareixen al curtmetratge sí donen suport al pensament del Marcos: es posen les mans al cap en veure l’actitud de la Julia i la seva negativitat per dir-li on és el cinturó.

Ara ja referint-me a la meva perspectiva personal, penso que el curtmetratge és especialment interessant per l’ús que fa de recursos retòrics com la metàfora i el símbol en el seu contingut. Aquesta característica és molt suggerent, atès que proporciona tant als creadors com als espectadors una gran llibertat d’imaginació. Tot i que en essència el missatge sigui comprès per tothom igual (cal posar punt i final a aquestes conductes socials i mostrar valentia per dir que no, que ja n’hi ha prou), cada espectador donarà un significat diferent als diferents elements o personatges de la trama. En el meu cas concret, m’agradaria destacar una de les metàfores que més m’ha impactat: utilitzar el recurs de la rapidesa en què cauen les gotes i com de plena és la banyera m’ha semblat una idea fascinant a l’hora de mostrar el nivell de desesperança en què es troba la Julia en aquell moment.

En referència als aspectes més tècnics, vull ressaltar l’ús de colors freds, blavosos i verdosos, que ajuden a emfatitzar la frivolitat dels actes d’en Marcos i l’angoixa de la situació claustrofòbica; a més dels plans subjectius, els angles contrapicats i picats o bé l’utilització de la poca profunditat de camp, els quals al meu parer també aconsegueixen crear una mena de por o frustració en l’espectador. Finalment, el darrer tret que m’ha agradat és el fora de camp. La violència física mai és exercida davant de càmera, sinó que es tanca la porta o s’utilitzen altres recursos diversos. Trobo que aquest detall és força important: ajuda a crear encara més tensió en qui veu les escenes del curtmetratge.

No obstant aquests aspectes positius, també he de dir que personalment he trobat a faltar una mica de variabilitat en les transicions entre els diferents plans del curtmetratge. Per indicar el pas del temps, els germans Alenda van fent aparèixer diferents objectes a la casa i observem com el personatge va envellint. Tot i així, ja sigui per a indicar que aquest pas dels anys s’està produint de manera ràpida o per indicar que ho està fent de manera lenta, penso que hauria estat interessant utilitzar altres recursos de transició com ara la fossa encadenada (sobretot si es volia donar aquest dinamisme i sensació que tot i passar el temps no s’atura l’acció).

Així mateix, segons com s’interpreti el final d’El orden de las cosas, trobo que s’hauria pogut jugar més amb el contrast entre els colors intensos i freds utilitzats al llarg del curtmetratge i uns colors encara més càlids, o si més no més diferents, que els que s’empren en l’última escena.

Aportades aquestes opinions discrepants, m’agradaria acabar insistint en la gran qualitat del curtmetratge El orden de las cosas. El recomanaria a tothom pel seu caire tant artístic com social i reivindicatiu, que ens recorda la necessitat de ser valentes i trencar d’una vegada per totes amb aquest ordre malaltís i intolerable establert.