Signes - Fraseig

EXPRESSIÓ

Terme que fa referència a una sèrie d'elements que intervenen en la interpretació musical i que depenen en gran part de la subjectivitat de l'executant. A diferència de les notes i el ritme, que tenen una representació a la partitura que no ofereix gaires dubtes, els signes d'expressió, malgrat que amplien la informació sobre les intencions del compositor, permeten a l'intèrpret un marge en la seva apreciació, suficient i necessari per a construir la seva pròpia versió de l'obra.

Els principals aspectes susceptibles de ser sotmesos a criteris subjectius són:

• el tempo,
  • en les indicacions de tipus general (adagio, allegro, andantino, etc.)
  • en les modificacions ocasionals (ritardando, accelerando, etc.)
• les dinàmiques (forte, piano, mezzoforte, crescendo, decrescendo, etc.)
• les articulacions i accentuacions (legato, portato, sforzando, etc.);
• els recursos interpretatius propis de la tècnica de cada instrument(pedals, arcades, etc.),
• el caràcter, referit a tota l'obra o bé a un passatge determinat (scherzando, maestoso, grazioso, etc.). Aquest darrer aspecte és el que es relaciona d'una manera més directa amb el concepte expressió, tot i que sovint el límit entre ells és bastant difús.

Les primeres indicacions relacionades amb l'expressió aparegueren al segle XVII. L'italià fou el primer idioma que s'utilitzà per a expressar-les i el que s'estengué més ràpidament. És per això que s'ha convertit en una mena de llenguatge universal de la música, amb un vocabulari genèric comprensible arreu del món. Des de molt aviat, però, hi hagué també compositors que feren servir el seu propi idioma, pràctica que ha anat creixent fins a l'actualitat, sobretot a partir del Romanticisme.

TEMPO

Velocitat a què s'interpreta la música. La seva indicació a la partitura, d'una manera entenedora i prou precisa, així com l'expressió dels canvis i fluctuacions que s'esdevenen en el transcurs normal d'una obra musical, han estat l'objectiu de compositors, intèrprets i teòrics al llarg de la història de la música.

A diferència d'altres paràmetres de l'escriptura musical en els quals és relativament fàcil donar una informació exacta (per exemple l'entonació), en el cas del tempo es fa difícil acceptar aquesta exactitud per la rigidesa interpretativa que suposa. D'altra banda, informacions de caràcter més subjectiu generen algunes confusions. A més, existeixen diverses circumstàncies que poden fer modificar substancialment el tempo escollit per un compositor, com són el criteri i la capacitat de l'intèrpret, les dimensions del grup, l'acústica de la sala, etc.

El segle XVIII veié la divulgació de les principals expressions de tempo (adagio, andante, allegretto, allegro, presto, etc.), amb la qual cosa també començaren a sorgir les primeres discrepàncies respecte al significat d'algunes expressions (sobretot en les que indicaven tempi intermedis), i la consegüent necessitat d'establir convencions que fixessin criteris comuns (tasca que, encara avui, roman oberta). Al final del segle s'incorporaren termes com ritardando, accelerando, calando, ritenuto, etc. per a indicar canvis més o menys progressius de tempo.

La invenció del metrònom, a l'inici del segle XIX, representà un salt qualitativament important en la precisió de les indicacions de tempo. Consistent en un pèndol contrapesat i calibrat per a marcar un nombre determinat de cops per minut, solucionà l'ambigüitat de les expressions de tempo, massa captives d'apreciacions subjectives. Amb tot, el metrònom no ha gaudit de les simpaties ni de compositors ni d'intèrprets, per la seva excessiva rigidesa. Finalment, la tendència més usual és la que combina la informació més o menys aproximada que sobre el tempo i el caràcter de la música proporcionen les expressions escrites amb les dades precises que ofereix la nota metronòmica.

Altres aspectes importants que afecten el tempo són: els seus canvis progressius o sobtats en els dos sentits possibles -acceleració (accelerando, affrettando, stringendo, stretto, etc.) i retenció (ritardando, rallentando, ritenuto, etc.)—; la suspensió, momentània o continuada, del rigor (rubato, ad libitum, a piacere, etc.), i, finalment, les subtils fluctuacions —no indicades a la partitura— que depenen exclusivament de l'expressivitat de l'intèrpret.

L'aparell que mesura les indicacions de moviment s'anomena metrònom.