Monogràfic: Goundi
Enri i la vida a Goundi
La Enry Pujades va néixer el 9 d’Agost de 1955 en el si d’una família nombrosa, la número 10 d’11 germans, un dels quals n’era el seu bessó. És d’un poblet de la província de Tarragona anomenat Bellmunt de Siurana. És infermera de vocació però va estudiar medicina mentre treballava com infermera. Ha participat en diferents projectes de cooperació internacional relacionats amb l’àmbit sanitari a Costa de Marfil, India, Kenya, Rwanda, Ghana i Txad. Des de fa uns anys, passa sis mesos a l’hospital de Goundi al Txad i els altres sis a Catalunya.
Com va començar la teva trajectòria per l’Àfrica?
Tot va començar per la influència d’una amiga meva, la Roser Navarro la qual em va invitar al projecte en la que ella estava participant a Costa de Marfil l’estiu de 1979. Aquell estiu és quan em va agafar “el gusanillo per l’Àfrica”. Va ser una gran experiència on ens vam introduir en els diferents poblats i famílies. Ens vam sentir molt ben acollides i això em va marcar moltíssim. Després d’aquest primer contacte vaig acabar la carrera de medicina i vaig començar un màster de medicina tropical per preparar-me pel meu primer projecte a Kenya.
I quan vas descobrir el Txad?
Va ser al 2000. Seria el primer cop que treballaria en un hospital de referència. El primer cop que vaig anar a visitar-lo, em va encantar però ja vaig agafar la primera malària. El projecte era el meu somni però tenia por de no ser capaç de fer la tasca requerida. Tot i això, aquests sentiments han canviat molt, ja que amb el temps he guanyat molta soltura i he après moltes coses. Ara, estic disfrutant molt més que al principi, ja que als inicis quan es mor algú, sempre penses que és culpa teva i que no en saps prou. No obstant després d’aquest primer contacte, vaig tornar a Catalunya on vaig estar treballant com a metge de família en un CAP a Oliana durant 7 anys, on vaig fer grans amics i col·laboradors dels meus projectes. I és mentre treballava allí que em van contactar els del Txad.
Vas tenir una malària? I no et fa por posar-te malalta?
Sí, una malària. Aquesta paraula a occident espanta una mica però allà és el pa de cada dia. Pel que fa a les malalties, al 2001 vaig agafar un pneumònia, que casi se m’emporta a l’altre món. Vaig tenir una sensació com mai havia tingut. Vaig estar 7 hores a 41 de febre i amb problemes greus per respirar i vòmits. El dia següent, que era el dia de Tots Sants em van evacuar amb un helicòpter i em van traslladar a París amb un avió medicalitzat. Però no em vaig morir, no deuria ser la meva hora.
I desprès d’això vas tenir valor de tornar-hi?
Sí, perquè m’havia fet una promesa. “Si no em moria, jo tornava al Txad”. I no em vaig morir, i al cap d’un any vaig tornar per celebrar amb tots plegats el que ara celebro com el meu segon aniversari.
Quin paper juga la religió en la teva vida?
Després del que em va passar, sempre dono gràcies a Déu. Sempre he dit que he tingut un àngel protector. El fet de que arribés un helicòpter al mig del no res a través d’una ràdio, no podia ser per casualitat.
I què t’ha enganxat de l’Àfrica?
Suposo que el seu caràcter salvatge, el seu primitivisme, la innocència, el viure al dia. Ara recordo que a Ghana quan el cuiner cobrava desapareixia durant 3 o 4 dies perquè se’ls anava a gastar, i no hi havia mala intenció en això, però és impactant des de la nostra mentalitat previsora. He après molt d’això. Ara quan vinc em gasto molts diners amb les gestions, viatges, enviar paquets però no em sap greu. He estat molt a prop de la mort, i el que tinc ho he de disfrutar i si puc disfrutar compartint-ho és molt millor. Visc i intento disfrutar del que tinc, m’agrada el que faig i no penso en el dia de demà perquè visc el moment.
Quan tornes a Catalunya, quines diferències trobes entre la gent d’aquí i la gent d’allà?
La gent d’aquí som uns “malcriats”, en el sentit que no donem gràcies de tot el que tenim, no ens adonem de com en som d’afortunats. Tenim de tot i malgastem, podríem viure amb la meitat però tot i això sempre ens queixem. Jo des de fa ja uns quants anys sempre intento donar gràcies, gràcies de que estic viva, gràcies per disfrutar del que faig i de la sort que tinc de poder fer el que vull.
Com es porta el viure aquí i allà?
T’has d’adaptar una mica. Quan arribes aquí hi ha coses que no pots suportar. Em molesta molt veure tot el que aquí es desaprofita, a les cases, als hospitals,… Si queda mig paquet de gases obert… doncs a les escombraries! Gastem tant, deixem tant de residu… Però sovint, quan arribo aquí, m’acabo adaptant a l’estil de vida europeu.
I quan arribes allà, quins aspectes culturals et criden més l’atenció?
Al Txad hi ha moltes coses que et sorprenen. Les tradicions ancestrals estan molt arrelades. Tots, independentment de la seva formació, creuen en la bruixeria. Quan vaig a casa de la gent em trobo els seus amulets penjats per tot arreu. I això en el tema de la salut és un problema, perquè moltes vegades recorren als guru-gurus (curanderos). L’hospital sol ser la seva última opció, i sovint ja és massa tard.
Un altre aspecte xocant de l’Àfrica és la discriminació de la dona. Ella mateixa no és conscient dels seus drets, per això crec que s’hauria de fomentar la importància d’anar a l’escola i rebre una bona educació. De la mateixa l’home abusa del seu rol dominant, i així és fàcil trobar homes que peguen les seves dones, dones que han perdut un fill per culpa d’una pallissa, discriminació dins del propi personal que treballa a l’hospital... Un altre punt negatiu que afecta les dones és la pràctica de l’ablació, molt estesa entre la població. Si una dona es nega a sotmetre’s a aquesta pràctica s’arrisca a ser rebutjada per la seva pròpia comunitat.
Quins consells donaries a la gent que vol col·laborar en projectes similars?
Sobretot que vagin ben preparats i sense prepotència. Amb unes grans ganes d’escoltar, mirar i aprendre molt de la gent d’allà. Un dels errors més freqüents és creure’s més i pensar que els occidentals tenim les solucions per tot. Això no és així, i poc a poc ho vas entenent.
Quin és el teu somni?
Ja és un somni poder treballar en un hospital al cor de l’Àfrica. I si mai arribo a la jubilació, intentaré continuar anant al Txad, 6 mesos aquí i 6 mesos allà. El que sobretot no vull, és arribar a ser una càrrega. Mentre pugui ajudar als altres seré feliç.
Contacte: info@enxartxad.org Inici