El Txad

Com tots els països africans, el Txad era inicialment una zona on habitaven diferents grups ètnics. Molts d’ells van quedar dividits l’any 1885, en que la regla i el compàs francesos van decidir les fronteres del país. Esdevé colònia francesa, i no és fins l’any 1960 que el Txad aconsegueix la independència. Des d’aleshores, ha viscut una guerra civil que va enfrontar  nord i sud, i a vist passar tres presidents després de diversos cops d’estat. Actualment viu en una dictadura constitucional, amb Idriss Déby al capdavant. Les últimes eleccions de Maig de 2006, d’una dubtosa transparència, l’han mantingut en la seva poltrona, on hi és des de fa 16 anys.

La població, de gairebé 10 milions d’habitants en una superfície dos vegades i mitja la d’Espanya, està concentrada al sud. En aquest hi ha més activitat agrícola, gràcies a un clima més suau. El nord té un clima més dur: el desert avança de forma constat. El calendari meteorològic és divideix en dos estacions de sis mesos: la seca, de temperatura molt alta i ni una gota de pluja i la de pluges, amb xàfecs forts i intermitents.

Coexisteixen en aquesta zona diverses religions. L’Islam representa la meitat de la població i es troba sobretot a la part nord del país. Al sud, trobem cristians (tan catòlics com protestants) i religions animistes, tradicionals de l’Àfrica. Aquest caràcter heterogeni el trobem també en les llengües. Com a antiga colònia francesa, la llengua franca comparteix protagonisme amb l’àrab, sense oblidar-nos de les més de 120 llengües locals.

En aquests moments, la zona del Darfour, situada al nord-est del Txad, està vivint una de les crisis més importants de l’Àfrica. Aquesta és una regió que està repartida entre el Sudan i el Txad, i que va veure començar el febrer de 2003 una guerra entre musulmans d’origen àrab del nord del Sudan i musulmans d’origen africà al sud. Les milícies Janjawed, recolzades de forma encoberta pel govern de Jartoum  estan aterrint la població. En la seva última incursió al Txad el novembre d’aquest any van matar 220 persones. En aquest moments 200.000 sudanesos malviuen en camps de refugiats al Txad i 60.000 s’han vist obligats a desplaçar-se i deixar cases i pobles.

A l’octubre de 2003 comença l’explotació de petroli, del que el Txad té abundants jaciments, i es construeix un oleoducte per transportar-lo fins a l’oceà Atlàntic. Les condicions d’extracció del petroli beneficien sobretot a les companyies explotadores i els escassos guanys que van a parar al país són utilitzats pel Govern per comprar armes, en contra del que s’havia pactat amb el Banc Mundial.  

Però el Txad posseeix també moltes altres riqueses com ara la pesca o el cotó, que està industrialitzat al país, així com el sucre o la cervesa.

Per tant, es tracta d’un país ric. Sobretot humanament. Un país on la vida és el bé més preuat, i acollir el germà el valor més practicat.