Les dues nines
Una vegada, era a punt d’entrar al desert quan vaig veure una dona ajupida, que feia un sot al terra, i la seva filla, que jugava al seu costat.
– Què fas, –li vaig dir.
– Planto una palmera, –em va contestar.
– Per què?
– Perquè si algú es perd en aquest desert i té la sort de sortir-ne amb vida, pugui menjar uns quants dàtils i agafar forces per arribar viu al poble.
– És una bona idea, –vaig dir-li–, però una palmera triga molts anys a créixer i donar dàtils, i jo volia entrar al desert avui. O sigui, que si em perdés, no em serviria de res, la teva palmera.
– Moltes vegades les coses no es fan perquè donin fruit a l’instant, sinó perquè el donin un dia o altre, –va dir-me.
– Ah, ja ho entenc. Vols dir que si avui no plantessis la palmera mai no tindríem dàtils.
– És clar, –em va dir–, veig que ho has entès.
I llavors la seva filla em va donar dues nines que havia fet lligant unes robes a dos trossos de canya.
– Moltes gràcies, vaig dir-li.
– Així te’n recordaràs de nosaltres.
I la veritat és que aquella nena tenia raó. Perquè cada vegada que veig les nines penso en aquella mare i aquella filla que plantaven una palmera perquè un dia donés dàtils i em fa l’efecte que si aquella nena no hagués fet aquestes dues nines jo no us hauria pogut explicar aquest conte.