El tren de pomes

Una vegada, en un poblet molt perdut, hi havia un nen que es deia Idir. En aquell poblet mai havien vist cap avió, ni cap vaixell, ni tan sols cap tren. Només, de tant en tant, hi arribava algú i, normalment, era que s’havia perdut.

Un dia, l’Idir era a l’entrada del poble, jugant a sota d’una pomera, quan va veure un home que s’acostava. Ja era un home molt vell: tenia els cabells blancs i la barba blanca, i anava tot ell vestit de blanc. Es van dir hola i l’home va preguntar-li a l’Idir a què jugava.

– Jugo a vendre pomes, –va dir l’Idir i, era veritat: davant seu tenia sis pomes–, en vols una?

– No tinc diners, –va contestar-li aquell home–, però si vols pots portar-les a vendre al mercat. Allí, segur que trobes algú que te les compri.

– Sí, –va dir l’Idir–, ja ho havia pensat, però el mercat és molt lluny i si hi anés a peu quan hi arribaria les pomes ja se m’haurien podrit.

– És veritat –va dir-li l’home. Però, mira, si vols podem fer un tren per posar-hi les pomes. Amb un tren arribaràs al mercat de seguida.

Llavors aquell home va treure tres llaunes buides de la seva motxilla, els va fer un forat a un costat i l’altre i les va lligar amb un cordill. I l’Idir va posar les pomes a les llaunes, que eren vagons de tren i les va portar al mercat. Però el més sorprenent de tot és que quan l’Idir va arribar al mercat amb el seu tren, les pomes s’havien tornat d’or i no va trobar ningú que pogués pagar el preu que valien.

Curiosament, quan tornava al seu poble, les pomes es tornaven de veritat. I així, una vegada i una altra. Quan anava al mercat, les pomes eren d’or i quan tornava a casa eren de veritat.

Quan aquell nen es va fer gran, un dia es va trobar un nen que jugava a vendre pomes i que estava una mica avorrit. Aleshores va treure tres llaunes buides de la seva motxilla, els va fer un forat a un costa i l’altre i les va lligar amb un cordill. Li va donar el tren al nen i se’n va anar content, tot pensant que la imaginació d’un nen no es pot vendre ni comprar.