El color del te

Una vegada, vaig conèixer un home que es guanyava la vida anant amunt i avall pels pobles del desert acompanyant els estrangers que els volien visitar. Aquell home es deia Ammar i, quan el vaig conèixer, em va convidar a prendre un te. Aquest és un costum molt arrelat entre els habitants del desert: quan t’ofereixen un te vol dir que ets benvingut.

Mentre preparava el te, l’Ammar em va preguntar si sabia perquè el te era de color daurat. Jo vaig contestar-li que no i ell em va explicar una història molt antiga que fa:

“Cada matí, el Sol enviava els seus fills, els raigs de Sol, al desert, i els raigs s’hi quedaven fins que se’n tornaven amb el seu pare per descansar. Un matí, els habitants del desert es queixaven que a la nit feia molt fred i que ningú no s’hi veia. I, els raigs, els van dir que no patissin que, com que ja eren prou grans, no calia que tornessin amb el seu pare i que es quedarien per sempre més al desert. El Sol els va demanar que tornessin perquè sense ells, ja ho diu la paraula, se sentia molt sol, però els raigs no van voler. Llavors, el Sol, molt enfadat, els va dir:

– Molt bé, si així ho voleu, viureu per sempre més al desert, però no com us pensàveu. De dia continuareu escalfant-lo i fent possible que hi visquin els animals i les plantes, que no en tenen cap culpa, però de nit només viureu en l’aigua, que cremarà sense parar a la panxa dels seus habitants.

I així va ser que des d’aquell dia els habitants del desert no poden parar de veure te perquè sinó, el malefici es trencaria i els raigs del Sol se’n tornarien a casa seva i els deixarien a les fosques”.

Quan va acabar d’explicar-me aquesta bonica història, l’Ammar va agafar una bosseta de te i em va dir:

– Ara ja saps el nostre secret. O sigui que tu tampoc podràs parar de beure te, perquè si ho fessis mai més tornaríem a veure els raigs del Sol.

Llavors va passar una cosa extraordinària: va treure la bosseta de te de l’embolcall, li va arrencar l’etiqueta i em va dir:

–Mira: el te no és de ningú i és de tothom.

Després va obrir la bosseta, va dipositar el té dins d’una tetera i em va dir:

–Mira: aquest és el té que d’aquí a una estona tindràs dins la panxa.

I tot seguit va deixar la bosseta damunt la taula i em va dir:

–Ara fixa-t’hi bé, perquè aquesta bosseta és com un home que ja ha begut tot el te que havia de beure. Si l’encens veuràs el seu esperit com vola, vola, vola...

I quan em vaig girar, aquell home del desert ja no hi era, però sempre que em bec un te penso en aquesta història.