4. La Veritat

Què és veritat?

Què és fals?

Què és “la veritat”?

La veritat existeix?

Podem conèixer la veritat? Està fora dels nostres límits?

Com condiciona les nostres vides poder contestar a aquestes preguntes?

Aquestes són les qüestions bàsiques que els filòsofs s’han plantejat repetidament, com ja hem vist en la unitat anterior. Tanmateix, és evident que la veritat forma part de les nostres vides, i que no només els filòsofs malden per descobrir-la. Els metges fan recerca per trobar la veritat que doni solució a totes les malalties. Els astrònoms investiguen l’univers per tal de trobar la veritat sobre el seu origen i desenvolupament. Els biòlegs investiguen els organismes per tal de trobar la veritat sobre l’origen de la vida i com aquesta va anar evolucionant.

A un nivell més personal, tots volem evitar ser enganyats i no moure’ns d’un marc de referència vertader, ja que aquest ens proporciona la seguretat i l’estabilitat que ens beneficia. Quan comprem un cotxe no volem que ens enganyin i ens venguin una ferralla. Quan anem a un restaurant confiem que el menjar serà bo i saludable. Quan confiem un secret a un amic no volem que aquest ens traeixi.

Així doncs, tant sigui en un àmbit o en un altre, la veritat forma part de la nostra vida, i a ella hi associem tots els valors ètics i morals que considerem irrenunciables, com l’honestedat, la bondat i la justícia.

Des d’un plantejament filosòfic, l’estudi de la veritat ha donat lloc a diverses teories, les quals intenten donar raó d’aquest concepte, com cal entendre’l i, sobretot, com cal aplicar-lo. De forma resumida, direm que hi ha 4 grans teories sobre la veritat:

• 1. Teoria de la Correspondència

  2. Teoria de la Coherència

  3. Teoria Pragmàtica

  4. Teoria Consensual

1. Teoria de la Correspondència

Podem considerar a Aristòtil com el pare d'aquesta teoria, la qual entén la veritat com una relació especial "d'ajust" o acoblament entre dos elements:

1. allò que és: l'objecte

2. allò que es diu i qui ho diu: el subjecte i la seva representació mental de l'objecte

Aquest "ajust" entre l'objecte i el subjecte també s'anomena "adequació" o "correspondència". Així doncs, i segons aquesta teoria, la veritat és l'adequació, ajust o correspondència entre el que es diu sobre una cosa i el que realment és aquesta cosa. Cal advertir que es tracta d'una correspondència formal (no real), ja que es porta a terme entre els objectes coneguts i la representació mental que en fem.

A part d'Aristòtil, Tomàs d'Aquino (s. XIII) i Ludwig Wittgenstein (s. XX) també han defensat aquesta teoria. Per Sant Tomàs, la veritat és "l'adequació entre l'enteniment i la cosa", mentre que per Wittgenstein, la veritat és l'adequació entre els fets i l'estructura lingüística formal que els expressa (la proposició).

Val a dir que aquesta teoria, tot i que pot semblar senzilla i de sentit comú, presenta certs problemes difícils de solucionar. Per exemple, com podríem arribar a saber mai què és una cosa, amb independència del que diem sobre aquesta cosa? O bé, és possible "sortir" de nosaltres mateixos i del nostre llenguatge, per comprovar la connexió entre el pensament i la realitat, des d'una posició externa a aquesta relació?

2. Teoria de la Coherència

La teoria de la coherència planteja el problema de la veritat des d'una perspectiva lògica, i més concretament, es fonamenta en el principi lògic de la no-contradicció. Així doncs, segons aquesta teoria, un enunciat no pot ser vertader si es contradiu, és a dir, si afirma i alhora nega un fet o idea.

Aquesta teoria analitza el valor de veritat d'un enunciat tenint en compte si és coherent o no amb enunciats anteriors que hagin estat considerats com a vertaders. Això vol dir que si un enunciat "A" és vertader, i un altre enunciat "B" es dedueix lògicament de l'enunciat "A", aleshores l'enunciat "B" haurà de ser necessàriament vertader. El mateix succeeix, formant una cadena lògica, si de l'enunciat "B" se'n dedueix un altre enunciat "C". Com que "A" i "B" són vertaders, "C" també ho ha de ser. Vegem-ho amb el següent exemple:

A és B

B és C

(per tant) A és C

Els catalans són europeus

Els europeus tenen drets

(per tant) Els catalans tenen drets

Si algú volguès concloure quasevol altre enunciat que no fos “Els catalans tenen drets”, podríem considerar-lo com a fals , aplicant el criteri de la coherència.

La Teoria de la Coherència ens obliga a fer una distinció entre enunciats "analítics" i "sintètics". En el primer cas, estem parlant d’enunciats en què el subjecte i el predicat són el mateix, com ara:

• Tot triangle (subjecte) té tres angles (predicat)

• El tot (subjecte) és major que la part (predicat)

És en aquest tipus d’enunciats on podem aplicar bé la Teoria de la Coherència, ja que, en ells, es compleix la principal condició que imposa aquesta teoria, que es formula amb el principi de la coherència: El contrari no és possible. És a dir, no és possible que un triangle tingui més o menys de tres angles. Tampoc no és possible que la part sigui més gran que el tot.

En canvi, els enunciats sintètics expressen fets, com per exemple "demà plourà" o "a l'estiu augmenten les temperatures", en els quals el subjecte no és igual al predicat. En aquest cas, el contrari sempre és possible, és a dir, podria donar-se un estiu en què no augmentessin les temperatures (per poc probable que sigui), que finalment demà no plogués, o que en la pràctica els catalans no tinguessin els seus drets respectats.

Això ens porta a pensar, doncs, que aquesta teoria presenta certes limitacions, sobretot quan volem aplicar-la a enunciats sintètics. En conclusió, podem assegurar la veritat d’un enunciat analític aplicant el criteri de la coherència, però no podem fer el mateix amb un enunciat sintètic.

3. Teoria Pragmàtica

El Pragmatisme és una teoria filosòfica fundada per William James conjuntament amb Charles S. Peirce y John Dewey. En un text amb el mateix títol (‘El pragmatisme’, 1907), James va escriure:

‘Les idees no són verdaderes ni falses, són o no són útils’

Per a James les nostres idees són eines mentals creades pel cervell amb la finalitat de resoldre problemes. Mentre són adaptades, és a dir, adequades a un ús donat, se les conserva i se les considera veritables, ja que ens permeten donar solució a problemes concrets. Si en un nou entorn, esdevenen inadaptades, se les declara falses. Això significa que les nostres idees no són altra cosa que creences més o menys funcionals i relatives a l’eficàcia de l’acció, de manera que la veritat absoluta no existeix.

Etimològicament, la paraula pragmatisme (Pragmatism) prové del vocable grec pragma que significa "situació concreta". Per als pragmatistes, doncs, la veritat i la bondat d'una idea, acció o enunciat s'han de mesurar d'acord amb l'èxit que tinguin en la pràctica. En altres paraules, el pragmatisme es basa en l'utilitat adaptativa, i considera a l'utilitat com el criteri a tenir en compte per distingir entre el que és vertader i el que és fals.

Com podem veure, aquesta és una concepció dinàmica de la veritat, ja que, el que avui és útil i adaptatiu, pot ser que demà no ho sigui. Dit d'una altra manera, aquí la veritat s'entén com el resultat d'un "procés de verificació": una idea es verifica si l'acció ens mostra realment la seva utilitat o eficàcia.

4. Teoria Consensual

És una teoria de la veritat contemporània defensada per Pierce, Apel i Habermas entre altres, que destaca la necessitat del diàleg com a marc per anar descobrint cooperativament la veritat d’una proposició o enunciat. El criteri de veritat que aquesta teoria defensa és el de la intersubjectivitat, tot i que per consensuar la veritat acordada a través del diàleg racional es poden utilitzar també altres criteris.

Hi ha també una concepció dinàmica de la veritat en la teoria consensual: es considera que la veritat no és una propietat adquirida d'una vegada per sempre, sinó conseqüència d'un procés. La veritat sempre és revisable, deixa de ser veritat quan deixa de ser útil o quan no és capaç de fer possible el necessari consens.

El consens és, a més, la base de la cultura i la política democràtiques, i en consonància, només pot aplicar-se en àmbits socials on es respectin els principis de la llibertat i la igualtat. Efectivament, si no es parteix de la base que tots els subjectes puguin donar la seva opinió lliurement, i que totes les opinions són vàlides de forma igualitària, no és possible l'aplicació d'aquest criteri.

En aquest sentit, aquesta teoria es concreta a la pràctica en la presa de decisions per consens, una metodologia que intenta unificar, davant d'un problema, els diferents punts de vista que hi pugui haver sobre el mateix, i alhora arribar a un acord unànime sobre el curs que ha de prendre l'acció del col·lectiu social per tal de donar una solució al problema acceptada per tots.

Finalment, cal distingir entre consens i votació. En la votació, no es té en compte si la decisió més votada afecta negativament a la minoria, per la qual cosa es fomenta la sensació de guanyadors/perdedors. En el consens, en canvi, hi ha un esforç màxim perquè les decisions finals siguin acceptades per la totalitat dels subjectes, i per tant, s'intenta minimitzar que hi pugui haver minories que considerin que la decisió presa els perjudica. Lògicament, el consens és un procés molt més lent que la simple votació, però a la llarga més efectiu, perquè garanteix l'estabilitat i la cohesió socials.

A part dels criteris que es desprenen d’aquestes 4 grans teories, caldria també parlar de dos criteris que, a la pràctica, també són utilitzats en moltes situacions humanes, tot i que amb una fonamentació menys sòlida:

1. Criteri de l’Autoritat: S'accepta com a vertadera una idea quan procedeix d'algú a qui es concedeix crèdit pel seu reconeixement social, prestigi, premis assolits, experiència àmplia i demostrada, etc. Per exemple, si una idea sobre astronomia prové de Stephen Hawking és tinguda en consideració i, si es pot demostrar, s'accepta com a vàlida, si més no de forma provisional.

2. Criteri de la Tradició: Es vertader allò que porta molt temps sent−ho i gaudeix de suport popular. Per exemple, hi ha una gran acceptació a les comarques catalanes de l'Ebre per les festes dels bous.