1. La Filosofia

1. L’origen. El Pas del Mite al Logos

L'inici de la filosofia radica en el pas del mite al logos, és a dir, en el pas d'explicacions o respostes imaginàries i arbitràries a explicacions lògiques i racionals, basades en l'observació dels fets.

Els mites són relats fabulosos que expliquen o donen resposta a interrogants o qüestions importants per als humans: quin és l'origen de tot, per què les coses són com són, quin és el nostre destí...

A Grècia, al segle VI aC, apareixen els primers filòsofs, els Presocràtics, els quals van començar a qüestionar-se tant les explicacions que donaven els mites com les pautes de conducta que oferien.

En lloc de parlar de divinitats començaren a usar conceptes racionals amb el quals explicar la realitat de forma diferent. Amb els mites, el món es presenta com una realitat caòtica i arbitraria: res estava sotmès a lleis naturals fixes. Amb la visió racional del món, aquest esdevé ordenat i regit per unes lleis estables i fixes que es poden descobrir.

Physis és un dels primers conceptes que es formulen amb l'inici de la filosofia. Siginifica "natura". Els primers filòsofs es van preguntar per la natura i l'univers, entenent-los com un tot unificat, ordenat i sotmès a lleis que es poden descobrir.

Els Presocràtics es preguntaren també per l'origen de la natura, és a dir, per l'Arkhé, i situaren aquest origen en la pròpia natura, no en un principi exterior a ella. Per exemple, Tales de Milet considera que el primer principi d'on tot sorgeix és l'aigua, mentre que Empédocles ens parla dels 4 Elements primordials: Aire, Foc, Aigua i Terra. Demòcrit és el primer en intuir que l'origen de tota la realitat són els àtoms.

El problema del canvi , lligat amb el problema del temps, és una altra de les qüestions fonamentals que la filosofia intenta respondre a l'hora de descriure la realitat: el canvi existeix o és una il·lusió dels nostres sentits? Com es produeix el canvi? Què ho fa possible? Què és el temps? El filòsof presocràtic Parmènides, per exemple, defensarà que el canvi no és real sinó que és aparent, una il·lusió perceptiva causada pels nostre sentits que no correspon a l'autèntica realitat.

En canvi, el filòsof presocràtic Heràclit, coetani de Parmènides, planteja una visió totalment contrària sobre la realitat, ja que aquesta es defineix justament pel fet que contínuament canvia: PANTA REI, tot flueix, i NO ET BANYARÀS DUES VEGADES EN EL MATEIX RIU, són dos aforismes característics del pensament d’Heràclit.

2. Què és “Filosofia”? Característiques del pensament filosòfic

El pensament filosòfic que sorgeix d'aquest "pas del mite al logos" es caracteritza pels següents aspectes distintius:

1. RACIONALITAT (logos): Filosofar és una activitat mental i lingüística, que fa ús del raonament com a eina fonamental d’anàlisi i d’investigació. La filosofia és un discurs racional, inseparable de la lògica i la necessària coherència entre les idees que formula i la realitat que intenta entendre.

La racionalitat, doncs, ens obliga a pensar deixant de banda les nostres pròpies creences, prejudicis i opinions, ja que, tota idea o teoria que volguem formular o defensar racionalment, caldrà que estigui basada en arguments sòlids, és a dir, arguments que no es puguin contradir, o bé pels fets observats, o bé perquè els nostres arguments entren en contradicció amb altres considerats prèviament com a correctes i demostrats científicament.

2. ESPERIT CRÍTIC:

La "Viquipèdia" defineix l'esperit crític com:

"un tipus de pensament que es proposa analitzar o avaluar l'estructura i consistència dels raonaments, particularment opinions o afirmacions que la gent accepta com a veritables en el context de la vida quotidiana. Tal avaluació pot basar-se en l'observació, en l'experiència, en el raonament o en el mètode científic. El pensament crític es basa en valors intel·lectuals que tracten d'anar més enllà de les impressions i opinions particulars, per la qual cosa requereix claredat, exactitud, precisió, evidència i equitat... El pensament crític es troba molt lligat a l'escepticisme i l'estudi i detecció de les fal·làcies."

Així doncs, l'esperit crític, profundament vinculat amb la racionalitat, ens permet distanciar-nos de la realitat que ens envolta per tal d’analitzar-la, detectant-ne prejudicis, errors, deformacions, etc. Ens protegeix, doncs, de l’engany i la manipulació.

El s.XXI es caracteritza per la gran influència i el poder del mitjans de comunicació (mass-media), i per la capacitat que aquests tenen per falsejar la realitat. Per tant, l'esperit crític que la filosofia aporta és més necessari que mai, si no volem ser víctimes de l'engany i la interpretació de la realitat que ens arriba socialment.

L'aparició de noves paraules, com "postureig" o "fake news" són un símptoma clar de fins a quin punt la societat és coneixedora d'aquesta realitat, amb l'afegit que hi ha el perill que arribi a "normalitzar-se", és a dir, que es produeixi l'acceptació social de la mentida i la manipulació.

En darrer terme, tothom pot adoptar el mètode propi del pensament crític, a partir de les següents condicions:

1. tenir una ment oberta

2. acceptar les pròpies limitacions: segurament, el que afirmem pot ser erroni (humilitat intel·lectual)

3. escepticisme sa: no tot és fals, però cal ser prudent a l'hora d'acceptar una veritat.

4. saber distingir entre raonaments correctes i raonaments fal·laciosos, argumentacions sòlides i argumentacions sense fonament.

5. saber avaluar les fonts d'informació, i saber distingir entre les que són fiables i les que no

Activitat

1. Són racionals les teories que defensen la idea que la Terra és plana? Per què?

2. Són racionals les teories que defensen que l'home és superior a la dona? Per què?

3. Són racionals les teories que defensen la idea de la fi del món, segons les profecies bíbliques?

4. Són racionals les teories que defensen la idea que el canvi climàtic no existeix?

5. Són racionals les teories que defensen que l'home blanc és superior a l'home d'altres ètnies?

3. AUTOANÀLISI: La filosofia ens obliga a fer autoexamen i autocrítica, sobre les nostres idees i creences, les nostres eleccions i decisions, sobre el nostre model i projecte de vida. L'autoanàlisi parteix de l'autoconsciència, és a dir, de l'experiència que tots tenim de nosaltres mateixos, del fet de sentir-nos vius i que interactuem amb el nostre entorn, quasi sempre des d'una perspectiva ètica i moral. D'aquesta auto-anàlisi, que implica maduresa, en sorgiran preguntes com: Qui o què sóc jo? Què hi faig en el món? Quin és el sentit de la meva existència? Com he d'actuar? Quins són els meus límits? Com afecten les meves accions en els altres? ...

4. SENTIT ÚLTIM: La filosofia busca donar un sentit últim a tota la realitat. En aquest sentit, situa la pregunta “Per què?” com a eix central de tota la seva recerca: Per què hi ha quelcom, i no, més aviat, el no-res? Per què hem de fer el bé, i no més aviat el mal? Per què hem de ser justos? Som lliures?... Cercar un sentit últim a tot el que existeix pot satisfer la nostra curiositat, la nostra necessitat d'entendre la realitat. Un altre qüestió que la filosofia es planteja és si aquest sentit últim existeix o no, si l'hem de crear nosaltres, o bé si aquesta és una tasca impossible. Per a la majoria dels humans, tanmateix, l'existència d'un sentit últim és necessària i determinant a l'hora de justificar les seves accions, el "perquè" de tot plegat. En aquest sentit, la religió ha jugat tradicionalment un paper molt important: "fes bé les coses perquè així és com Déu ho vol". El problema apareix quan l'argument teològic desapareix, i l´ésser humà no troba cap substitut que pugui desenvolupar la mateixa funció.

5. COMPROMÍS: La filosofia té un compromís amb la veritat, fins al punt que alguns filòsofs han mort per la seva causa o han estat perseguits: Sòcrates, Giordano Bruno, Galileo… A Aristòtil se li atribueix la frase: "M'estimo molt al meu mestre Plató, però m'estimo més la veritat", i a Galileo "E pur si muove", referint-se al moviment de la Terra que havia de negar per salvar la pell en el judici a què va ser sotmès per la Santa Inquisició. Són dos exemples històrics de com, malgrat que costi, la honestedat científica davant de la veritat hauria de ser prioritària, fins i tot des d'un punt de vista estrictament moral.

6. UNIVERSALITAT: No hi ha cap aspecte de la realitat que no sigui d'interès per a la filosofia. En aquest sentit, la seva ambició és màxima: ho vol saber tot. Seria contradictori amb el caràcter filosòfic (o científic) deixar d'investigar (pel motiu que fos) una parcela de la realitat. Justament, on més esforços dedica la ciència és en la recerca d'aquells àmbits més desconeguts, com pot ser el nostre propi cervell, o la matèria i l'energia fosques. Aquest tret diferencia clarament l'activitat filosòfica i científica de la religió, ja que aquesta darrera admet l'existència de nivells de la realitat (divins) als quals l'ésser humà no hi té accés.

7. RADICALITAT: La filosofia tracta d'oferir-nos aquella explicació més enllà de la qual no s'hi pot anar, explicant els fenòmens des de la seva arrel. Per exemple, quan ens preguntem per l’origen de tot (Arkhé), estem fent un plantejament radical. En l'actualitat, els físics hereten aquest característica, quan intenten trobar -per exemple- quins són els components bàsics i últims que constitueixen la matèria.

8. CARÀCTER PROFÀ: el caràcter racional de la filosofia li impedeix tenir actituds pròpies de la religió, tals com la submissió dogmàtica a unes creences o la devoció per determinades divinitats. La filosofia pot parlar de Déu, però sempre des d'una perspectiva racional i crítica.

9. NORMATIVITAT: la filosofia aspira a proporcionar un model de conducta i de vida que ompli de sentit l'existència humana i sigui vàlid per a tothom. D'aquí en sorgeix una de les seves branques més importants: l'ètica, la qual intenta orientar la nostra acció a partir de principis morals sobre el que és bo i dolent, just i injust, egoista o altruista ...

3. Diferències entre ciència, filosofia i religió

CIÈNCIA / FILOSOFIA

Tot i que la ciència és "filla" de la filosofia (es va "independitzar" al s. XIX), la ciència té unes característiques pròpies que la filosofia no té:

a. la filosofia no es fonamenta únicament en l'observació i l'experimentació, com sí fan les ciències. Per a la filosofia, tot el que constitueix la realitat i la seva experiència humana forma part de la seva reflexió i anàlisi: la bellesa, el sentiment religiós, el deure envers la naturalesa, els valors, etc.

b. la filosofia és integradora, vol crear una interpretació global de la realitat, fent un "encaix" entre els diferents sabers, mentre que la ciència tendeix a la fragmentació i a l'especialització.

c. En ser reflexiva, la filosofia es pregunta sobre ella mateixa, i sobre els límits i possibilitat del coneixement en general: com és possible la filosofia, la ciència, l'art, la religió? Quins límits tenen? La ciència, en canvi, si vol preguntar-se pels seus límits i per les seves condicions de possibilitat, ha de fer filosofia (filosofia de la ciència).

d. La filosofia té un vessant prescriptiu o normatiu, intenta oferir normes de comportament o de decisió per tal de ser feliços o justos. La ciència és descriptiva, no ens diu perquè hem d'investigar, o què cal investigar i què no. L'ètica científica és aliena a la pròpia ciència. Per exemple, un metge pot establir quin és el millor tractament per superar una malaltia, però no ens dirà "per què" hem d'estar sans. Aquesta és una qüestió que el metge, com a metge, no es planteja.

RELIGIÓ / FILOSOFIA

a. la filosofia no accepta l'existència d'un saber "revelat", com fa la religió. El saber filosòfic és creació de la raó humana, i no pas coneixement ofert directament per una divinitat.

b. Lligat amb l'anterior, la filosofia no es basa en la fe (creure sense raons), sinó en la coherència lògica i racional de les idees que formula a l'hora d'interpretar la realitat.

c. la religió es fonamenta en un conjunt de dogmes (veritats indemostrables que no es poden posar en dubte), rituals i sistemes morals que impliquen la devoció i l'acceptació acrítica d'un sistema de vida basat en la tradició i en esquemes sagrats. La filosofia no admet dogmes, ni rituals ni esquemes rígids.

4. Etapes en la Història de la filosofia

1. Filosofia Grega. (s.VI a C.-s.IV d.C.)

Naixement de la filosofia (pas del mite al logos). Els primers filòsofs i científics: els Presocràtics (Tales de Milet, Anaximandre, Anaxímenes, Anaxàgores, Pitàgores, Demòcrit, Parmènides, Heràclit, Empedocles ..., i els tres grans autors de l'antiguitat: Sòcrates, Plató i Aristòtil. Sobresurt l'esforç de la raó per explicar la naturalesa, l'univers, l'home i la vida social.

2. Filosofia Medieval (s. V d.C-XIV d.C.)

Hereva del pensament grec, el cristianisme adaptarà la filosofia de Plató, i més tard la d'Aristòtil, a la seva concepció religiosa de la realitat. A més, la filosofia en aquesta època se subordina a la teologia. Grans autors: Sant Agustí, Sant Tomàs, Sant Anselm. Per a aquests filòsofs, la filosofia serveix per demostrar amb la raó les veritats que ja sabem per la fe: que Déu existeix, que l'ànima és immortal, que el món és creat per Déu ... En cas que hi hagi contradicció entre el que diu la fe i el que diu la raó, la fe sempre preval. Per tant, retorna el mite i s'imposa per sobre del logos.

3. Filosofia Moderna (s. XV-XVIII)

Comença el distanciament entre la fe i la raó, amb les perilloses conseqüències que això comporta (Galileo). Es centra en la reflexió sobre l'ésser humà i el coneixement. Grans autors: Descartes, Spinoza, Locke, Hume, Leibniz, Kant, Hegel... La filosofia arriba a la seva "majoria d'edat", en expressió kantiana. L'ésser humà pren plena consciència de si mateix ("Cogito, ergo Sum", dirà Descartes) i reprèn els principis teòrics de la filosofia grega antiga, per als quals la recerca de la veritat s'ha de basar en les eines racionals. El Racionalisme continental, l'Empirisme britànic i la síntesi Kantiana (Idealisme Trascendental) esdevenen les grans tendències que marcaran el desenvolupament posterior del pensament filosòfic. En conclusió, aquesta època permet la progressiva recuperació del logos per independitzar-se del mite.

4. Filosofia Contemporània (s. XIX-XXI)

Marcada per la independització de les "branques" de la filosofia i, sobretot, l'expansió de la ciència, així com la crítica a la tradició filosòfica. Grans Autors: John S. Mill, F. Nietzsche, Karl Marx, Sigmund Freud, Charles Darwin. La crítica i la "desconstrucció" de totes les veritats establertes esdevé l'element més rellevant de l'activitat filosòfica:

• No som una espècie diferent de les altres espècies vivents; tots els éssers vius provenim d'un mateix origen, una cèl·lula primordial. No cal la hipòtesi d'un creador (Déu) per explicar l'aparició de la vida i de l'univers. (Darwin)

• El nostre psiquisme té una dimensió molt més àmplia que el nostre conscient, que ens domina i que no controlem: l'inconscient. Així, les nostres decisions conscients, i aparentment lliures, estan determinades per la nostra ment inconscient. (Freud)

• La ideologia és una eina al servei dels poderosos. Per exemple, no és cert que necessàriament hi hagi d'haver rics i pobres. La religió és l'opi del poble. ( Marx)

• Cal posar límits a la intervenció de l'estat, quan aquesta retalla les llibertats individuals. Les dones tenen els mateixos drets que els homes. (J. Stuart Mill)

• L'home és quelcom que ha de ser superat. Visca el super-home! (Nietzsche)

-----------------------------------------------------

En resum, podem veure que cada un d'aquests períodes és molt extens, i concentra un munt d'idees i de filòsofs, els quals acostumen a contradir-se els uns amb els altres. Aquesta oposició es pot trobar ja en els inicis, a través de les idees contraposades dels filòsofs presocràtics Parmènides i Heràclit, o Plató i Aristòtil, i es mantindrà al llarg de la història de la filosofia.

En aquest sentit, el que millor defineix la filosofia és aquest esperit de contradicció, o dialèctica, que sempre ha marcat la seva història i, per tant, la seva essència. Des de Sòcrates i Plató, els filòsofs han entès que sense diàleg i disputa dialèctica no s'arriba a la veritat, i que, conseqüentment, la tasca filosòfica es una recerca inacabable.

5. Branques de la Filosofia

Els estudiosos de la filosofia acostumen a dividir-la en les següents àrees o especialitats:

1. METAFÍSICA (o Ontologia). Parteix de la pregunta "Què és l'ésser?" i "Per què hi ha ésser, i no el no-res?". Així, intenta fer una descripció del que "és" i de quines diferents maneres es pot "ser" o "existir". També s'interessa, doncs, per l'anàlisi de la realitat, de quines diferents maneres un ésser pot ser real, i com s'estructura la realitat: hi ha una única realitat, com afirmaran Parmènides i Aristòtil, o n'hi ha dues, com afirmarà Plató?

2. EPISTEMOLOGIA (o Gnoseologia, o Teoria del Coneixement). Es preocupa per les condicions de possibilitat del coneixement humà, pel seus límits, i investiga al voltant del concepte de veritat. La gran pregunta que els epistemòlegs cerquen de respondre és: Què és la veritat? Existeix la veritat? Es pot conèixer?

3. ÈTICA (o moral). Es pregunta "què és el bé?" "com he de viure"?, "què haig de fer, què haig d'evitar"? "quina és l'acció bona i justa". Té un caràcter prescriptiu o normatiu, perquè introdueix el concepte del DEURE. No és una disciplina unificada ja que presenta opcions ètiques contraposades.

4. POLÍTICA. Tracta de la bona convivència entre les persones humanes. També reflexiona sobre el poder, l'estat i com s'ha d'organitzar la societat perquè aquesta sigui justa i igualitària. Per això té molt en compte el concepte de dret i de justícia social, i com es poden implementar de la manera més eficaç. La gran pregunta que es planteja la filosofia política és: "Com ens hem de governar?"

5. ESTÈTICA. S'interessa per l'art i la bellesa. Estudia la part creativa de l'ésser humà vinculada al concepte de bell/lleig, i n'analitza les relacions amb totes les altres manifestacions de la creativitat humana: estètica literària, musical, arquitectònica, pictòrica, etc. La gran pregunta que es planteja l'estètica filosòfica és: "Què és la bellesa?"

6.ANTROPOLOGIA. Cal distingir l'antropologia filosòfica de l'antropologia cultural. La primera s'interroga per la condició humana. En paraules de Kant, es pot reduir a la pregunta "Què és l'home"? La resposta a aquesta pregunta ens porta a plantejar qüestions que susciten un debat molt encès: és l'home un ésser lliure? Tenim dret a practicar l'avortament o l'eutanàsia? Tenim dret a jutjar els altres? Tenim dret a imposar la nostra voluntat per damunt de la dels altres?

6. Les Preguntes de la Filosofia

Segons el filòsof I. Kant, es pot delimitar el camp de la filosofia en sentit universal mitjançant quatre preguntes:

1 .- Què puc saber? (Epistemologia)

2 .- Què haig de fer? (Ètica)

3 .- Què puc esperar? (Metafísica)

4 .- Què és l'home? (Antropologia)

A partir de Kant, les preguntes filosòfiques s’han reformulat moltes vegades, donant peu a un ampli ventall de qüestions, algunes de les quals són les següents:

1. Per què existeix quelcom, i no més aviat el no-res?

2. Existeix Déu?

3. Quin és el sentit de la vida?

4. Què són els números?

5. Existeix l’ànima?

6. Què és real?

7. Què és la bellesa?

8. Què és el bé? Per què hem de fer el bé?

9. Som lliures?

10. Existeix el destí?

11. Quin és l’origen de tot?

12. Quin és el lloc de l’home en l’univers?

13. Com ens hem de governar?

En tractar-se de preguntes tan obertes, és obvi que les respostes mai poden ser definitives. Per això, el filòsof Isaiah Berlin considerava que, en filosofia, les preguntes són sempre més importants que les respostes.