MD1.4.4. Color

Sistemes de definició del color

Hi ha algunes nocions essencials de color —un tema que pot ser sorprenentment complex: llegiu el llibre de Ludwig Wittgenstein al respecte!— que hem de conèixer bé.

Des de petits hem experimentat la mescla de colors per crear-ne d’altres, bé amb pintures, bé observant què passa en ampliar els elements d’una pantalla (per exemple quan hi ha una goteta a la superfície, o posant-hi una lupa prop.)

Existeixen dos tipus de mescla de colors: additiva i subtractiva. Per produir un color donat, qualsevol, cal combinar uns colors primaris: aquells que mesclats produeixen la resta de colors.

Per començar, cal entendre que el “color” que veiem a la llum que passa per un prisma —com l’arc de Sant Martí— o un monitor (resultat d’una mescla additiva) no és el mateix model de color que podem crear amb els pigments o els tints de les pintures, o de les tintes d’un material imprès (mescla subtractiva.)

A la mescla additiva partim del negre (absència de llum) i afegint llum vermella, verda o blava (inicials R,G, B de red, green, blue), la llum projectada es veu en un color resultant de la mescla d’aquelles longituds d’ona primàries. La mescla en diferents proporcions resulta en un color determinat. Vermell, verd i blau simultàniament i en la mateixa proporció donen com a resultat llum blanca; cap llum és el negre.

Això, és clar, és el que passa amb una pantalla, un monitor, o un projector. Però, què passa quan cream colors mesclant pigments (fragments microscòpics d’un material acolorit, que es mantenen en suspensió en un medi) o tints (substàncies acolorides que es dissolen completament amb un determinat dissolvent)?

A la mescla subtractiva no tenim llum emesa des d’un objecte, sinó llum que, en part, s’hi reflecteix: unes longituds d’ona de la llum s’absorbeixen, altres es reflecteixen. Segons la manera en què s’hagi absorbit o reflexat, veurem l’objecte d’un color o un altre. Els pigments primaris en aquest cas són el cian (un blau), el magenta (un vermell) i el groc.

Mesclats en idèntica proporció, cian, magenta i groc suposadament absorbirien la major part de la llum i resultaria negre, tot i que en realitat el resultat és un color fosc, no ben bé negre. Per això, a la impressió en comptes de tricromia sol fer-se per quadricromia: sol afegir-s’hi un altre pigment o tint, negre, que millori la qualitat de la imatge impresa. Les inicials que se solen utilitzar per a cian, magenta, groc i negre són CMYK (tot i que el K, no és la inicial de blacK, sinó la darrera lletra; també és la inicial de key plate, la placa mestra que conté el color negre.) Vegeu un bon exemple de com funciona aquesta mescla òptica de colors aquí.

Per tant, són dues formes de mesclar colors totalment diferents, tot i que d’uns podem passar als altres!

Cal dir que no tots els colors que veiem en pantalla (més de 16 milions, teòricament!) es poden reproduir en forma impresa. La gamma de colors RGB i CMYK és diferent: determinades parts de l’espectre complet de color additiu RGB no es poden aconseguir amb mescles de pigments o de tints.

Models de color

Per definir els colors existeixen diferents models que són útils per a propòsits concrets.

Vegem els models més importants; els podrem posar en pràctica amb un selector de color a una aplicació de l’ordinador. També veurem quin ens pot resultar més intuïtiu i senzill d’utilitzar.

A l'esquerra teniu exactament el mateix color (un vermell clar), definit segons aquest tres sistemes:

• RGB: el sistema bàsic per a pantalles, monitors… El més habitual és una profunditat de color de 24 bits: un espai de color al qual cada canal (R,G,B) pot tenir un valor comprès entre 0 i 255 (0 seria “apagat” o totalment fosc, i 255 el valor màxim.) Per això RGB(0,0,0) és negre i RGB(255,255,255) és blanc. Les combinacions possibles d’aquests tres canals? Més de 16 milions (moltes d’elles indistingibles per l’ull humà.)

• CMYK: la forma habitual de definir mescles de color per a impressió. Les nostres impressores inkjet tenen aquests quatre cartutxos de tinta, i les impresores làser, aquests quatre tòners. El negre, com hem vist s’afegeix per millorar la profunditat dels tons foscos i crear un negre més autèntic. Realment, els dispositius d’impressió no mesclen els pigments o els tints, sinó que fan una mena de puntilisme: una disposició de puntets de color pur de molt petit tamany que, vists en la pàgina es perceben com diferents colors i tonalitats.

• HSB. Un sistema proposat per A.H. Munsell, és molt més intuïtiu per seleccionar colors que no pas el sistema RGB o el CMYK. El sistema es basa en un model tridimensional, però a les aplicacions es converteix en un pla on seleccionar tres paràmetres:

1. La tonalitat (Hue): la característica intrínseca d’un color associada a la seva llongitud d’ona (per tant, groc, taronja,vermell, violeta… i així tota una circumferència).

2. La saturació (Saturation) o puresa del color; si és un valor més o menys viu o neutre.

3. El valor (Value): ens indica si és més clar (més blanc) o més fosc (més negre).

Els valors HSV es poden definir de diferents formes. Una d’elles és indicar el valor de tonalitat segons l’angle a la circumferència on es troba el color (convencionalment 0 és la posició del vermell), i per tant té un valor entre 0-360; mentre que els de saturació i valor s’indiquen en percentatge (entre 0 i 100.)

Els colors elegits a un model o a un altre es poden convertir (si més no, a un valor aproximat) entre si. Algunes aplicacions ja ho fan automàticament i un cop seleccionat un color en un model, per exemple HSV, ja donen el valor RGB, CMYK… També és freqüent trobar el valor expresat en base 16 (hexadecimal), molt utilitzat en programació, que utilitza 16 signes, els números de 0 a 9 i les lletres de A a F. En aquesta nomenclatura tenim colors definits a l’estil de #45ADF1. Aquest exemple seria un blau cel: pots comprovar-ho a colorhexa.com/

Elecció dels colors i harmonies

L’art de combinar colors és una qüestió molt personal que depèn en bona mesura del gust de cadascú, però se solen considerar alguns esquemes de color que funcionen particularment bé, cadascun d’ells amb unes qualitats distintives.

Existeixen diferents harmonies de color que és útil conèixer perquè permeten, en certa manera, anar sobre segur a l’hora de triar una paleta de colors per a un projecte. Moltes plantilles i elements de disseny de diferents aplicacions estan basades en aquests tipus d’harmonia.

És preferible limitar els colors del document a una paleta ben coordinada i no abusar dels colors, encara que en poguem triar tants… per tal que el text pugui complir amb la seva funció i, en tot cas, destacar selectivament allò que ens interessi.

Per triar colors i preparar paletes que les integrin hi ha eines específiques, moltes d’elles gratuïtes i en línia. Pots provar-ne alguna a aquesta extensa selecció d'utilitats de color a internet.

També existeixen aplicacions de color (paletes, mescles harmonies...) per a dispositius mòbils, com ara Color Gear, Color Lab…