MD1.3.1 Text i tipografia

És molt convenient Tenir unes nocions bàsiques de tipografia per aprofitar millor les possibilitats que tenim al nostre abast. Ara bé, si ens estam iniciant, la millor recomanació és mantenir les coses el més simple possibles.

Els tipus de lletra

Un tipus de lletra és un conjunt de glifs que representen lletres, números i símbols.

Anomenam font tipogràfica o pòlissa de tipus als suports en què es presenten les diferents variants de o tipus de lletra. Abans aquest suport eren peces metàl·liques; mitjan segle XX va començar a utilitzar-se un suport de pel·lícula; actualment és software. Els diferents dissenys de caràcters tipogràfics de les fonts s'identifiquen amb un nom propi elegit pel dissenyador (coneixeu segurament Arial, Courier, Helvetica, Times New Roman...)

Com tantes altres aspectes del disseny gràfic, la tipografia ha experimentat canvis radicals i s'arrossega una terminologia que prové d'una època en què la tecnologia d'impressió no tenia res a veure amb l'actual: els tipus de metall o de fusta.

A l'àmbit digital, el terme anglès font (o fount) s'ha fet d'ús comú: deriva del francès fonte, que significa “(peça) fosa”, ja que es preparaven les peces tipogràfiques fonent metall i vessant-lo en uns motlles.

A l'esquerra teniu les diferents variants de Univers, un disseny d'Adrian Frutiger. Aquest exemple serveix per mostrar el fet que sovint els tipus de lletra pertanyen a una família de dissenys relacionats. Per exemple, una família pot contenir variants amb diferent gruix del traç, que van des d'extra lleugera fins a extra negreta, variants normals i cursives (o itàliques); però també pot haver-hi variacions en l'ample, el contorn i altres elements estilístics.

Al marge de la seva funció estricta, els tipus de lletra elegits també tenen un component estètic o estilístic, unes connotacions i suggerències…

Criteris per a la composició del text

Hi ha algunes normes bàsiques que convé tenir en compte. Moltes d’elles són una qüestió d’equilibri: ni massa, ni massa poc.

Si voleu experimentar algunes d'aquests manaments, podeu fer-ho interactivament a Explorations in Typography.

1. No combinar massa tipus de lletra diferents i, per exemple, restringir-los a un tipus per al text principal i un altre tipus per a títols, subtítols… Per a un projecte això s’anomena elegir una paleta tipogràfica: els tipus de lletra que utilitzarem, i les seves característiques (tamany, color…)

2. Elegir un tipus de lletra adient per a la funció que ha de tenir. Normalment, el cos de text té unes restriccions que no cal tenir en compte amb els tipus per a títols: cal que siguin clarament llegibles, en certa manera “invisibles”. Els tipus de cos de text més recomanables són bé els serif més clàssics, o els sans (de pal sec), més moderns. En tot cas, cal evitar tipus de lletra excessivament complexos o decoratius per a textos llargs.

3. Elegir una combinació de colors que proporcioni suficient contrast entre la lletra i el fons, i permeti llegir sense esforç.

4. Elegir un tamany de lletra proporcionat a la funció del text, i que s’adigui amb els requisits d’espaiat que comentam a continuació. Utilitzar diferents tamanys de lletra i les seves variants (negreta, cursiva) permet jerarquitzar la informació. Així, podem utilitzar un tamany i estil diferent, i constant dins d’un document, per indicar els títols i subtítols, el cos de text principal o els peus de foto. Partint el tamany bàsic que tendrà el cos de text, es pot establir a continuació el dels encapçalaments, peus de pàgina… proporcionats a aquell. Per exemple, canvieu l'encapçalament principal al 180-200% del cos del text. Si teniu un encapçalament secundari, modifiqueu-lo al 130-150% del cos del text…

5. Les línies han de tenir una llargada òptima per facilitar la lectura: si són massa curtes o massa llargues ho fan difícil. El marge va des d’uns 55 a 70 caràcters, amb els espais inclosos.

6. El tipus d’alineament és també important. Molts pensen que la justificació és més “professional”, perquè antigament era pròpia dels llibres impresos, i no es podia fer amb una màquina d’escriure. en realitat, els textos justificats sovint presenten problemes amb excessius espais en blanc entre paraules, o amb un interlletratge excessiu que acaben dificultant la lectura (a més de ser visualment pitjors.) Els problemes amb la justificació es poden compensar en part modificant la separació de paraules amb guionets o retocant l’espaiat, però és més senzill optar per la justificació a l’esquerra: sol ajustar molt millor els caràcters i espais i funciona molt bé. En alguns casos, és clar, necessitam optar per a text justificat, i pot quedar bé si hi posam un poc d’esment. El que no és gens recomanable en cap cas per a textos llargs és aliniar a la dreta: fa molt difícil la lectura. Només és admissible per a cites, títols i altres blocs de text reduïts.

7. El mateix passa amb l’interlineat: si les línies estan massa juntes, o excessivament separades es dificulta la lectura. Un valor ideal oscil·la entre el 135 i el 150% (de 1,3 a 1,5 vegades un espai senzill.)

8. Hi ha diferents formes de separar els paràgrafs: les més clàssiques són afegir una quantitat d’espai (abans o després del paràgraf) o sagnar (positiva o negativament) la primera línia. El que no s’ha de fer és utilitzar ambdues! Altres formes alternatives és utilitzar una vinyeta entre paràgrafs, inicials capitulars al començament del paràgraf…