17 de Desembre del 2021

Hola em dic Pau. Tinc tretze anys, i sóc molt guapo (crec).

Tinc un problema moral, te l'explico: jo i els meus amics ens fem bromes i ens insultem… de broma, esclar.

Però el que ells no saben és que quan m'insulten dient-me subnormal, em fa mal. Per què?

Ni jo sé si soc sincer. No sé perquè deixo que m’afecti. Però no es culpa dels meus amics, perquè ells no saben que tinc problemes mentals de debò, i no comprenen que pot ser ofensiu per als que els patim.

Ho passo cada vegada més malament.

No sé què fer ja.

Els hi dic? No. No m’acceptarien si saben la veritat.

✌️

Avui, un dia ennuvolat i confús. Em dirigia cap a casa. Mentre estava pensant en les meves coses al ritme de la pluja he sentit una paraula que durant el camí que em restava m’ha deixat pensatiu.

“Subnormal!” recordo que m’ho va dir un noi en bicicleta d’uns 25 anys com a molt perquè em vaig creuar al seu camí.

I vaig pensar perquè per coses com errors o mal entesos et posen l’etiqueta de subnormal.

Jo, tan tranquil allà raspallant-me les dents com cada dia i quan vaig acabar m'adono que la porta està tancada i no sé com obrir-la.

Vaig entrar en pànic i em vaig posar a pensar com podia obrir la porta. No tenia ni idea com es feia. Llavors, vaig començar a donar-hi patades i a cridar com un boig.

De sobte, la porta s'obre.

-No passa res, fill meu -va dir la meva mare.- No sabies obrir la porta, no passa res.

A les colònies d’estiu, els amics em van dir subnormal! No saben, però, que em costa entendre la mecànica d’algunes coses.