Sento que no puc avançar, no vull sortir de casa, vull millorar, però no sé per on començar. Parlar amb els meus pares no em fa sentir millor, sempre em comparen amb els nens de la meva edat o em fan sentir que les meves paranoies són ximpleries.

Voldria tancar els ulls i fer com que no passa res.

Em sento desganada i penso que el món estaria millor sense mi.

Estic ofegada amb les meves obligacions.

No vull parlar de la meva situació amb ningú pel que poden pensar de mi.

Quan dic el que penso realment em diuen histèrica o que em faig paranoies. Dia a dia estic més compulsiva amb el que passa al meu entorn.

I l'única opció que crec que tinc és anar-me'n a un lloc millor...

Hola, em dic Alex. Soc un noi transexual i avui fa 3 anys que estic en tractament amb testosterona.

Quan vaig començar a sentir-me un noi trans tenia 15 anys, no va ser fàcil per mi, vaig tenir episodis d’ansietat esporàdicament. Vaig començar a tenir paranoies, angoixa per lo que la gent pensés de mí.

Ara, encara sento que hi ha gent que em mira raro.

Crec que no he superat del tot perquè la gent em segueix mirant raro, és a dir, estrany, sembla que no els hi agradi la meva forma de ser i això em crea paranoies perquè a mi també m’agradaria que la gent m’estimés tal i com soc.

Em sento ofegat, molt ofegat, és com que les veus de la gent es queden al meu interior i no puguin sortir.