A l’ombra fresca de la biblioteca, allà on els mapes encara no tenen noms i els quadres semblen parpellejar, hi batega un riu secret que només es fa visible quan algú llegeix en silenci. En diem el Riu Literari.

Neix a les Fonts del Mite: una espasa dorm dins la roca, la veu d’un conseller antic s’esmuny com brisa a l’orella, i l’aigua aprèn paraules que tenen memòria. D’aquí, el curs s’eixampla entre meandres de relectura, paròdia i diàleg amb el present, fins a un delta de contes que encenen fanals en la fosca del món.

No és riu de travessar d’un sol bot. Calen guals: fragments breus com pedres planes. En moltes hi fulguren tres runes —L · E · X— com un conjur antic: Llegeix per sentir el corrent, Explica per donar-li veu, Xarranca per obrir camí cap a l’altra riba. Quan la pedra toca l’aigua, queda rastre: el riu recorda.

Cadascú hi entra per la porta que més l’estima: la veu (quan el text es diu), la imatge (quan el text es veu) o la paraula (quan el text s’escriu). Tres portes, una mateixa aigua; cap cor queda a la vora.

Hi ha dijous en què el riu alça ponts de ciència i d’art: la llum es desfà en colors com vitralls vius, un mapa dibuixat conta històries sense pressa, i una pregunta —tan petita com una espurna— obre senders nous sota els peus. A finals de cada tram, les ribes s’omplen de proves petites i vives que es poden mirar, escoltar i tocar.

Diuen que aquest riu és de 2n d’ESO. En veritat, travessa qui el mira de debò. Els noms del mapa encara no hi són perquè ens esperen: s’escriuran amb tinta humida i pas segur, gual a gual, fragment a fragment.

I comença aquí: obre el primer fragment, llança la primera pedra, i escolta com l’aigua respon com si digués el teu nom. Quan el riu parla, el món es torna llegible. Quan el creues, ja no ets el mateix que va arribar.