Benvinguda

L’Escola parla és un espai de trobada del personal docent de les diferents etapes que pretén aglutinar tot un seguit d’experiències que es realitzen als centres educatius amb xerrades de professionals amb saber i experiència pedagògica i científica.

L’escola del segle XXI està immersa en la societat de la informació i del coneixement, en la qual tot canvia constantment. És una escola inclusiva on tothom hi té cabuda. L’aprenentatge ha de ser cada cop més personalitzat, per tal d’ajudar els alumnes a desenvolupar al màxim les seves capacitats, fomentant el diàleg i l’escolta atenta, així com el treball cooperatiu. Esdevé cabdal estimular la creativitat en tots els aspectes de la vida per tal que els nostres alumnes esdevinguin ciutadans amb autonomia i esperit crític, siguin tolerants i solidaris per construir una societat més justa.

Avui més que mai es fa necessari l’aprenentatge al llarg de tota la vida i estar connectats a la innovació. L’escola parla, és una oportunitat per millorar la pràctica docent i per compartir, intercanviar i reflexionar sobre els processos d’ensenyament-aprenentatge i sobre el sentit de l’educació d'avui.

L’Escola parla s’inspira i beu de diferents fonts, entre elles el Moviment de mestres per una escola de Catalunya (1979-1996), l’escola d’estiu de l’AEMCAT, les conferències “Dialoguem...amb” iniciades el 2010 i, més recentment, les Trobades Pedagògiques (TP) que s’han realitzat al Servei educatiu de Santa Coloma de Farners (Tp’13) i al Servei educatiu del Ripollès amb el lema "A partir d'una sola gota d'experiència...es pot generar un mar de coneixement" (Tp’14).

....

L'educació en les seves paraules: La paraula pissarra prové del mot castellà pizarra, el qual, segons J. Coromines (Diccionario Etimológico, III, p. 811), derivaria del basc lapitz-arri. Cal recordar que en llatí lapis vol dir «pedra». Segons Alcover-Moll, designa la coneguda roca, generalment de color negre blavós, i lògicament per extensió el full de la dita roca o «una peça plana de fusta o d’altra matèria, tenyida de negre o d’un color fosc, per pintar-hi o escriure-hi amb guix.». És curiós que mentre la definició catalana accepta diversos materials per fer una pissarra, el Diccionario castellà és més limitat, ja que presenta una definició antiga, com a tros de mineral negre («Trozo de pizarra pulimentado, de forma rectangular, usado para escribir o dibujar en él con pizarrín, yeso o lápiz blanco») i una d'actual, com a placa de plàstic blanc («Placa de plástico blanco usada para escribir o dibujar en ella con un tipo especial de rotuladores cuya tinta se borra con facilidad»). En el cas de la paraula sinònima encerat, els diccionari castellà i el català es comporten, paradoxalment, de manera inversa, mentre que l’encerado admet una pluralitat de materials («Cuadro de hule, lienzo barnizado, madera u otra sustancia apropiada, que se usa en las escuelas para escribir o dibujar en él con clarión o tiza y poder borrar con facilidad») l’encerat n’admet només un: «Tela pintada de negre que penjada a la paret serveix per a escriure-hi, fer-hi operacions matemàtiques o dibuixar-hi.» Per tant, podríem preguntar-nos: un quadre de fusta pintat de negre per a ús escolar, és una pissarra o un encerat? I en castellà?

Hi ha més paradoxes, però, en aquestes definicions. En la definició castellana citada s’escriu a la pizarra amb pizarrín, yeso o lápiz blanco: per què no amb tiza o clarión, que es reserven per a l’encerado? En la definició del Diccionari es refereix el guix, i s’admet el sinònim pissarrí, que correspon al mot castellà pizarrín. Si ja resulta cridaner que aquesta paraula, pissarrí, amb l’aparença d’un diminutiu, fa referència a un element més aviat complementari, en el cas de l’augmentatiu, pissarró, la cosa es complica. Mentre en castellà pizarrón , molt viu a Llatinoamèrica, és un sinònim de pissarra, en el Diccionari d’Alcover-Moll es fa sinònim de pissarrí i, a continuació, s’exemplifica amb el text següent de Prudencí Bertrana (Els Herois, Barcelona, 1920): «un ratllat blanquinós, talment el d’un pissarró en una pissarra»: Vol dir el Diccionari que hem d’entendre pissarró com el ratllat blanquinós que fa un pissarrí en una pissarra? Si així fos, podem conclure amb algunes paradoxes: el nostre pissarró és «blanquinós», mentre el pizarrón, que dóna com a sinònim d’encerado, és més aviat negre. Així ho trobem en uns versos de M. Benedetti: «no sé por qué la lluvia llueve / es decir no sabía / hasta que lo explicaste con lujo de detalles / en el oscuro pizarrón de siempre / pero en el pizarrón de siempre nunca llueve. (de «Llueve con flechas rotas», El olvido está lleno de memoria, 1995). I, per últim, quin color atribuirem a les pissarres virtuals que ja comencen a sovintejar en l’ensenyament telemàtic? (Blog de Francesc J. Hernàndez, professor de Sociologia de l’Educació)