Llet socarrimada damunt els fogons. Un pot buit amb tel de llet mig enganxat i mig socarrimat. Una cassola usada
per fer el sopar. Damunt del marbre, tres o quatre gots amb restes de diferents líquids. Plats bruts amb restes
de menjar i diversos coberts dins la pica. El fregall també és dins. El detergent situat just darrera l’aixeta. A
la taula, restes de cafè: algú ha preparat la cafetera, i en omplir-la, en l’acció de traspassar-lo des del pot fins
el compartiment on es troba el filtre, se li han vessat diverses partícules, que han caigut, degut a la força de
la gravetat, damunt la taula. I en acabat no les ha retirat. Com tampoc ha recollit un dels draps de la cuina que es
troba a terra, sota l’estri que serveix per subjectar-lo, que ves a saber com s’anomena.
El soroll de l’assecador envaeix bona part de la casa. Un munt de llums estan encesos. El televisor en marxa. Jo
mateix intentant veure i escoltar el programa quotidià d’esports. El gos dels veïns bordant. Un gos emprenyat.
De sobte el telèfon. Més soroll. Només hi falta posar en marxa l’equip de música. Doncs si, el poso en marxa per
tal de sentir la televisió pels altaveus de l’equip.
La trucada serveix per fer aturar, durant uns instants l’assecador, una companya de feina de l’À., vol
confirmar el lloc de trobada i l’hora. Confirmat.
L’assecador torna a bramar. Sembla mentida el que costa d’assecar segons quins cabells. Els meus
s’assequen en un tres i no res. És clar, que potser els tinc més curts i en tinc menys. Un quart d’hora més tard
l’assecador emmudeix. Després, soroll de calaixos que s’obren i es tanquen. L’aigua rabiosa de la cisterna
indica que finalment ja ha acabat. Pixar acostuma a ser l’últim que es fa abans de sortir. De fet, també és el
primer que es fa quan s’arriba. Soroll de claus, un petó, i finalment resto sol.
Per fi, pau i tranquil·litat.
Deixo només encès un petit llum en un racó. M’estiro al sofà disposat a gaudir, davant el televisor, d’un bon
espectacle. Debades. El telèfon torna a sonar. És en P. Es vol prendre una copa a casa. Cap problema. Calculo
que trigarà uns trenta minuts en arribar i em disposo a veure el final del programa. Abans però, miro que hi
hagin glaçons al congelador. No n’hi han. Omplo la glaçonera d’aigua, la poso dins un calaix del congelador,
i aquest el poso a màxima potència.
Sona el timbre de la porta, sorpresa: és en J. Passava per aquí i ha decidit pujar. Ens saludem. Em demana
una copa. Torno a la cuina, preparo un parell de gots llargs amb glaçons a mig fer, i per si de cas omplo un
altra glaçonera.
Seiem davant el televisor. Fem uns glops. Comentem les jugades, fins que el programa acaba. Així doncs tanco el
televisor. Proposo escoltar música. Poso l’últim disc d’en Quimi Portet.
Justament quan comença a sonar, pica des de baix en P., que ja ha arribat. Mentre puja preparo un altre copa.
Li obro la porta. Cony! no ve sol. No. Ve acompanyat d’en O. Ostres!, pau i tranquil·litat! Si ja som quatre!.
Vinga doncs, un altre got, glaçons i beguda. A veure, on son els cendrers. En trec un parell i seiem tots al voltant
de la taula del menjador.
En P. i en O. em posen al corrent dels darrers esdeveniments. Em comenten que en X., últimament
s’està donant molta marxa. Potser massa. Que ha tornat a canviar de companya. Que en P.B. es troba dins d’una
molt dolenta ratxa: l’empresa ha perdut clients i guanys, el pare ha mort fa pocs dies, i la mare, que es troba en
fase terminal, l’ha hagut de recollir a casa. Una casa que tots sabem no és gens adequada per una persona
gran. En P.B., degut a tots aquests tràngols, ha patit una alopècia parcial, la qual cosa desmillora el seu aspecte.
Brindem per tal que ho superi ben aviat.
El menjador ha començat a adquirir un aspecte terbolenc degut a la gran acumulació de fum. Poso en
marxa l’aire condicionat. De seguida notem una millora. En O., confessa que el seu aprimament és degut a
l’exercici físic. S’ha apuntat a un gimnàs municipal, ja fa uns mesos, i hi va gairebé tots els dies. Es dedica a fer
molta bicicleta estàtica i a treballar els músculs amb aparells i peses. El resultat és que ha perdut uns cinc
quilos i la seva panxa s’ha reduït considerablement.
En J. que no esperava trobar-se a en P. i en O., continua portant la comptabilitat d’un tipus que té un
bon grapat de terrenys per la península: plantacions d’arròs a Tarragona i altres propietats. És una feina que
jo trobo interessant. En J. es veu sovint amb L.A., i ens comenta que el bar que havia llogat li va molt malament.
Que no fa prou calaix per pagar les despeses mínimes, i està decidit a traspassar-lo immediatament. Brindem per
tal que ho superi ben aviat.
Ara que ja hem xerrat d’allò més proper passem a parlar de política. Tenim unes discussions, en alguns moments,
certament desagradables. En P. i en O., continuen pensant i opinant que cal canviar la situació del país. Jo
també crec que cal canviar, però no pas en la direcció que ells proposen. Doncs argüeixo que per fer aquest
canvi, millor romandre tal com estem. Millor que el poder estigui en mans de gent d’aquí, que no pas en mans de
polítics, que malgrat ser d’aquí, depenen d’allà. En J. opina que el que cal és tenir uns bons administradors,
que defensin el que és nostre. Aquesta argumentació ens posa a tots d’acord. I fem un altre brindis.
Tots sentim un cuc dins l'estómac. A la cuina, obro pots per tal de treure fruits secs. Tallo a trossets un fuet
sencer. Descongelo pa i en faig llesquetes. També trec patates i olives. Per beure ens decidim pel suc de
civada. Ha!.
Ja l’hem vist un grapat de cops. Però malgrat tot, ens disposem a veure per enèsima vegada: Apocalipsis Now.
Considerem aquesta pel·lícula un referent per a tots nosaltres. Un veritable viatge iniciàtic. Un motiu de plaer,
degut a les imatges, banda sonora i diàlegs.
No esta rebobinada i al prémer “play”, sorgeix l’arribada dels helicòpters per un front marítim sobre un poble
costaner. Aquestes imatges i les posteriors, quan un oficial pretén fer surfsobre les onades de la costa,
mentre encara xiulen els trets, son força impactants i portadores de grans dosis d’ironia.
Les comentem de manera apassionada. No ens adonem que poc després estem parlant de futbol. Del gran equip
que està configurant el club de la ciutat. Del penós que resulta que marxin tants jugadors de la pedrera. Encara
que jo defenso que el que cal, és que juguin els millors jugadors amb la finalitat de crear un bon equip. Un
equip que jugui gairebé de memòria. Amb mentalitat ofensiva.
Estem tots d’acord quan qualifiquem la situació de l’equip blanquinós de horrorosa. De la dolenta
temporada que han fet. Amb la fugida dels jugadors, la crítica situació econòmica i el desgavell a la directiva.
Plena d’autèntics pocavergonyes. Hi ha qui diu que també n’hi han en el nostre club. Tots assentim.
Bé, el cert és que es fa tard, en P. i en O. parlen d’anar cap a l’Uni., en J. que en un principi havia comentat la
intenció de retirar-se, s’ho pensa, i decideix marxar amb ells a fer la penúltima. Abans però en P. ens obsequia
amb un seguit d’acudits que ens fa petar de riure.
Quan marxen encara ric. Recollo els gots i els restes de la visita. Em rento la cara i pixo. Torna la dona i em troba
al llit, però sóc despert i ho aprofitem. La llet continua socarrimada damunt els fogons. Sortosament demà ve la
dona de fer feines.
Bona nit.