Ves a saber per qué va començar a ploure tot just acabat el partit. L’equip contrari ens havia marcat un gol en l’últim minut. Trencava l’empat i finalment ens guanyava. De sobte un tro, i als pocs segons, una pluja intensa. L’anada fins l’estació del metro fóra prou accidentada: un munt de gent que procurant no mullar-se, corria i anava avançant fent curtes estades sota els balcons de les façanes. En arribar descobrirem que la línia havia deixat de funcionar. Molts es quedaren dins, uns esperant que el metro tornés a circular, i uns altres que deixés de ploure. Jo no vaig prendre cap d’aquestes dues prudents decisions i accedí novament al carrer. Em vaig abocar a cercar un taxi, doncs un grup d’amics m’esperava a sopar. No va ser gaire fàcil trobar-ne un de buit. Finalment hi va haver un que s’aturà davant la meva insistència. Frenà bruscament al veure’m. Encara que una mica allunyat de la vorera. Semblava de mal humor. Després d’entrar tot xop i abans de dir-li el destí, em vaig prendre un temps per eixugar-me tan com vaig poder. El xofer em demanà l’adreça. “Diputació, entre Sicília i Sardenya”, li vaig assenyalar. En efecte, es tractava d’un bon sopar al Gorria. Un cop dit el destí, vaig col·locar-me assegut el millor posible. Pensava en el partit que s’havia perdut i en la vetllada que m’esperava amb els companys. Fora continuava plovent.
Fins que no arribàrem al carrer Paris, a l’alçada de Muntaner, el trajecte fou ple d’aturades i arrancades, de tocs de botxina, i de renecs. El trànsit era molt dens. Practicament anàvem a la velocitat d’un vianant. L’eixuga-parabrises no retirava prou bé l’aigua. I a més a més feia un soroll insoportable. De seguida que el trànsit ho permití, el taxista (que és aquell que condueix un taxi), accelerà i es posà a practicar una mena de snowboard pel bell mig dels carrers de Barcelona. Pel retrovisor veia el seu rostre. No m’agradava la seva actitut. Semblava estar absent. I emprenyat.
Baixàvem pel carrer Balmes. Quan atravessà el carrer València, ho feu amb el semàfor ja en vermell. Quina batacada tu. Tot de cop em trobava a terra, estés al mig del carrer, envoltat de llums. Continuava plovent i l’aigua em lliscava per la cara. Em sentia adolorit. Notava certa dolçor a la boca: sang. Em movia lleugerament, amb por. Sentia crits, botxines i de seguida sirenes. La gent que m’envoltava em demanava sobre el meu estat, a l’hora que feien cura per tal que no em bellugués. Els ocupants de l’altre vehicle, que també venien del futbol, estaven prou espantats. Es queixaven dels cops i del dolor.
Rumiava: si no hagués plogut, el metro hagués funcionat. I si hagués funcionat no hauria pres un taxi. Maleïda pluja i maleït metro.
Mentre.
“Lo he pasado en ámbar”, repetia el taxista un i altre cop. Hi havia qui se l’escoltava, i intentava tranquilitzar-lo. Malgrat tot, sabia que ho havia fet en vermell. Donava puntades de peu al cotxe. Es lamentava, tot posant-se les mans al cap. Feia renecs en veu alta. Certament semblava prou desconsolat. Explotà amb ràbia. Es posà a plorar, talment com una criatura. No plorava per l’accident. Ho feia per tal com havia conduit la seva vida. Pel tipus de familia que havia creat. Per com havia acabat. Per tot plegat.
Dues hores abans es trobava assegut a taula, amb la dona i els seus dos fills ja majors d’edat. Sopaven gairebé en silenci. Mirant la televisió. Ell però, es mirava a la filla, i li semblava veure un d’aquells putons que tot sovint usaven el seu auto per tornar a casa després d’una nit de feina. No li agradava gens: la seva manera de vestir-se, el maquillatge tan cridaner, el posat. La recordava quinze o setze anys abans. Tan diferenta a ara mateix. Quan només era una criatura i anava a recollir-la a l’escola. Quan l’ajudava en els deures i celebraven els anniversaris tots els anys amb les corresponents festes. I ara, ara se la imaginava en els braços de qualsevol malparit, fotent-li ma, besant-la i, no, no s’ho volia imaginar.
L’altre fill, al qui la dona continuava anomenant-lo “niño”, el tenia davant mateix. També amb un posat mandrós. De fet no menjava. Només s’havia assegut per beure uns gots de vi. Duia el cap rapat. Una anella penjant a cadascuna de les orelles. I era prim, molt prim, de manera que semblava sortit d’un camp de concentració, d’aquells que es veuen a les pel·lícules de la segona guerra mundial. A ben segur que prenia drogues, pensava el pare. Se l’imaginava punxant-se heroïna, envoltat de drogadictes, de xoriços. Fent ves a saber què. Qui sap si no tenia la sida. I és clar, també el recordava de petit. Portant-lo al futbol. Jugant amb ell a pilota. Veient-lo créixer. Tan bon nano que havia estat. Tant com se’ls havia estimat. Ells i la mare d’ells. Uns temps ja passats.
Quan encara els pares no havien començat les postres, els dos fills s’aixecaren i marxaren. Era llavors quan es quedaven sols, que el taxista, tal com feia altres nits, començava a renegar enfurismat. Li retreia a la dona, la forma de ser dels dos fills. De no haver fet prou per la seva educació. De que el noi i la noia no semblava que fossin fills seus. Que per tenir fills com aquells, potser no havia valgut la pena tenir-ne. A més a més, sospitava d’ella. El fet que les nits dels caps de setmana, es quedés tota sola, temia que no fossin aprofitades per fer-li unes banyes del tamany d’un piano de cua. Se la mirava de reüll, i de tant en tant cercava algun detall que li confirmés les seves sospites. Prou que l’emprenyava haver de marxar i deixar-la sola.
Aquella nit la dona li va retreure que no sabés fer cap altre feina. Que no hagués fet res per tal de guanyar més diners. Que ella prou feia fregant el terra d’un munt d’oficines. A part, de portar la casa sense l’ajut de ningú. Que n’estava farta, que feia una pila de temps que no es divertia. Que mal per mal, ell s’estava gairebé totes les nits fora de casa, mentres ella restava sola o discutint amb els fills. Que qualsevol nit se n’aniria a fer una cervesa amb el primer que pasés, amb qui fos.
Recuperà la consciència quan s’incorporà i veié que l’havia mort. Se li caigué el ganivet de la mà tremolosa. Era la fi. Rumià: si en aquell moment no hagués estat sopant, pelant la taronja, no hagués disposat d’un ganivet a a l’abast. I no ho hagués fet. Perquè estava clar que ho havia fet ell, malgrat no recordar res. Es dutxà i canvià de roba. Nerviós, sortir a fer el taxi. Com cada nit. Fora plovia. Quina desesperança!. Primer no volia fer cap servei. Però després, pensà que potser li serviria de coartada. Fou llavors que veié a aquell tipus. El client pujà tot moll, i com no li deia on volia anar, li demanà bruscament. Aquest si que disfrutaria d’un bon sopar, pensà en escoltar l’adreça. Els carrers embussats de vehicles, li obligaven a circular molt lentament. No aconseguia oblidar el que havia succeït. Tant de bo fos un somni. Però no, no ho era, l’havia mort. I ara, ara aniria a parar a la grajola.
Tan bon pogué, accelerà. Ho va fer tot just després d’atravessar el carrer Muntaner. Aquell soroll. Feia molt de temps que hauria d’haver canviat l’eixugaparabrises. Li bullia el cap. La pluja. El que havia fet. Els fills destralers. Tan bons infants que havien estat. La fi. Cap futur. L’estúpid del client que se n’anava a sopar tranquilament.
Merda! Quina merda!. El semàfor vermell. A la cruïlla de València amb Balmes. La topada. Després les disculpes, els renecs. Per acabar enfonsant-se.
Uns dies més tard, a l’hospital, algú em digué que el taxista se l’endugueren emmanillat. No m’estranya. Conduint d’aquella manera.
O No?