El tren avançava a gran velocitat. Tanmateix com les nostres vides. Fora plovia. La pluja, la tristor, les mirades...Meditàvem. En silenci.
El tren s’aturà. Barcelona.
Baixàrem a l’andana. No vaig trobar cap mirada. A la sortida, el sol m’obligà a tancar els ulls. Caminàvem en silenci. La botzina d’un cotxe m’allunyà dels meus pensaments i em situà a la ciutat. La nostra. Hi desprenia bona olor.
En Pasqual proposà aplegar-nos al vespre. Tant jo com el Marc estiguérem d’acord. Espontàniament ens acomiadarem amb una forta encaixada de mans.
En obrir la porta, vaig recordar el dia que tancant-la, abandonava la ciutat per liquidar el passat. El passat de tots.
Anys enrera malgrat que encara creixíem, vivíem perillosament. Dormíem de dia i gaudíem la nit. El tema era el riure. Calia riure i quan no es reia volia dir que hi havien problemes, o en haurien…
En Xavier era un bon xicot. Estimat i respectat per tothom. Apareixia de tant en tant a pesar que era de la colla. Li agradava tocar altres barris de la ciutat. A nosaltres no massa.
Una nit aparegué amb un xicot que ens presentà com l'Emili. Emili fora ben rebut però de seguida ens adonàrem que era un bocamoll. I és clar no ens agradava que en Xavier no pensés el mateix. Molts cops venia tot sol demanant pel Xavier. No li fèiem massa cas. Però de fet, en Xavier li rendia una admiració malaltissa. Tot això olorava problemes.
Qui més qui menys tots nosaltres havíem lliscat per llocs certament no recomanables. Petits intercanvis. Però el que Emili li va proposar al Xavier era més gros, feixuc. Volia traslladar 2 quilos de cavall cap a Amsterdam, tallar-los, vendrel’s, tornar a Barcelona i muntar un restaurant, o dos. Tot molt senzill i bonic. Si no fos que aquesta història li venia massa gran al Xavier.
A més a més resultà que l'Emili era ionqui ocasional. El Xavier també ho va acabar essent.
Nosaltres en coneixíem molts de ionquis, sabíem que tenien problemes, molts problemes. I és per això que mai no tocàvem el cavall.
El fet ocasional esdevingué quotidià. I quan marxaren cap Holanda, en Xavier s’havia aprimat i se’l veia més intranquil que de costum. Es clar que no era costum portar 2 quilets cap les Terres Baixes.
Les nits es succeïen i tot anava una mica com sempre. El Marc passant les seves històries. El Pasqual, sempre ocurrent i singular, enamorat i mai correspost. En Jaume, el Jaume era el que més follava. De fet vivia per follar, per bon menjar, bon beure i per bones esnifades. El Pastrana era el presumit. Rialler i tímid. En Lluís havia muntat un local juntament amb altres socis, un local que acabaria sent una mica, el nostre local. I jo, jo sempre observant-los. Volent ser una mica el Pasqual, el Jaume, el Marc, en Lluís, el Pastrana, el Xavier...
Lluís ens proposà fer un sopar a casa seva, prendre unes copes, jugar alguna partida, i riure, riure tan com poguérem. Tots esperàvem una gran nit. Hi seriem tots, fins i tot vindrien el Carlos i el seu cosí, el Paco, que al cel sia. El càncer acabà amb ell un any després. També apareixeria en Jesús, un tipus similar al Xavier. Una bona persona. Era respectat i no havia anat a Amsterdam.
Lluís amb la col·laboració d’en Federico, en Federico cuinava molt bé, ens preparà per començar uns espaghetis al pesto. Molt gustosos. Per acabar, uns steaks tàrtars de carn de vedella molt tendra. I ben preparats. La beguda com sempre de primera divisió. Marqués de Riscal i Faustino V. Xampany d’una petita cava i el whisky, de malta. En un racó, en una safata, havia el suficient material com per emblanquinar els nassos de tots, durant força estona. El cert és que a l’hora dels whisquis tothom xerrava i reia. Aquells eren els millors moments d’aquells tipus de trobades. S’explicaven històries que tots havíem sentit alguna vegada, però les rèiem com si fos la primera. Al tard, marxaríem als locals de sempre, aquells que ens feien trempera. Bon rotllo.
Però...
Va ser en Federico qui sentí el timbre de la porta. Pensant que no fos algun veí, demanà abans d’obrir que parléssim més fluixet.
En Xavier, amb la mirada perduda, avançà i s’assegué esgotat. Molt prim, amb la roba, més aviat uns parracs, bruta, semblava malalt. La sospita es confirmà. L'Emili li havia fet la pirula, s’havia quedat amb els diners, i a més a més, en Xavier estava totalment enganxat.
Merda!
Continuàrem la festa, doncs tots estàvem d’acord en no prendre decisions en aquells moments. Abans però, portàrem al Xavier cap a la dutxa, el donàrem de menjar, i al llit. Entre tots anàvem vigilant el mono.
El Xavier anava de mal en pitjor. Havia perdut el nord. La seva addició al cavall l’havia convertit en un ésser agressiu i sense cap autoestima. Els problemes de diners eren cada cop més importants. Fins i tot l’havien apallissat. Poc temps després del enterrament d’en Paco, el trobaren mort. Assegut. Amb una agulla clavada al braç.
No fora just que estigués mort. Ell mort i l'Emili disposant de tots els guanys.
La vida continuava i el tema d’en Xavier sortia sovint. Bé, en Lluís ficà diners sobre la taula. De fet era l’últim que podíem fer pel nostre vell amic.
Jo anà el primer. Havia fet molts viatges al nord d’Europa i coneixia el suficient Amsterdam. Una setmana després arribà en Pasqual i al cap de dos dies en Óscar. L'Óscar encara havia fet més viatges que jo, però de curtes durades. Ens registràrem en hotels diferents. Al vespre xerràvem plegats prop de la plaça Damm. Ens repartirem la ciutat i començarem la recerca.
Bingo! El segon dia de la cacera, el Pasqual ens comunicà que l’havia localitzat.
Semblava massa senzill. L’Óscar i el Emili només s’havien trobat un cop, i fora el encarregat de seguir-lo.
Sorpresa! L'Emili era gai. Convivia amb un jove holandès i dormien plegats. Aquest fet descartava gairebé casa seva. L’acció es faria en un altre lloc.
Ens ho prenguérem amb tranquil·litat. Aprofitarem per recórrer la ciutat. Mai plegats.
Una nit l'Emili es quedà sol, tot sol al restaurant. Havia tancat les portes i baixat la persiana. Trucà l’Óscar i entrarem tots tres. No semblava preocupat. Quan Pasqual li preguntà pel Xavier, dubtà i canvià la seva expressivitat. Començà a estar neguitós. Bé, jo el agafà i el Pasqual li donà un fort cop. L’Óscar només li va fer un tall. Petit. Al coll. Cridava com un porc i és així com va morir.
Marxàrem cadascú al seu hotel. L'endemà, amb trens diferents, anàrem cap a París. Després, plegats, cap a Barcelona.
Uns es morien, altres es casaven, uns altres renunciaven a la nit, ens fèiem grans. No ho sé, semblava que la nit ens deia adéu. Potser ara ja no riuríem com abans. O pitjor. Poc a poc deixaríem de riure. Estàvem liquidant el passat.
Bé, aquesta nit en Lluís havia preparat un altre sopar. Recordaríem al Xavier. I al Paco. I malgrat tot avui també riuríem. Hi han tantes històries per tornar a sentir. Tret d'una. Una que ja està oblidada.
Cony d’en Lluís, sempre amb el millor malta.
Salut!