Plenitud monàstica

Tornar a l'inici del bloc

La plenitud monàstica

Tot assenyala que la voluntat dels fundadors va trigar a materialitzar-se i la presència dels monjos no es va fer efectiva fins força anys després.

No serà fins el 1166 que trobarem la referència a un prior de Sant Genís anomenat Bernat i el 1208 que podem assegurar la presència d'un monjo. Cal destacar que Sant Genís no va comptar mai amb una comunitat monàstica nombrosa. En el moment més àlgid, que documentem als inicis del segle XIII, comptem el prior, dos monjos i un prevere. En total quatre individus.

Durant bona part del temps la comunitat estarà integrada pel prior i un monjo. Per a tot el període de 1166 fins a 1487 comptabilitzem tretze priors i cinc monjos.

Igualment ens caldrà esperar a 1208 per trobar referències documentals a la presència de rectors a l'església de Santa Margarida que, un cop fundat el monestir, esdevindrà la parròquia dels habitants del territori de Sant Genís. En cap cas la data del primer rector documentat no significa que l'església de Santa Margarida fos abandonada o fora d'ús. L'arqueologia demostra precisament el contrari, amb una església en funcionament i una hàbitat actiu. El total de rectors documentat pel període de 1208 a 1435 és de catorze.

Còpia del segle XVII del document fundacional del monestir de Sant Genís de Rocafort, conservada a l'Arxiu del Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell

Què podem saber dels habitants del priorat? Tot i que de manera irregular al llarg del temps, les fonts documentals ens permeten conèixer noms de famílies que han format part en algun moment del veïnat de Sant Genís. També l'arqueologia, a partir de l'estudi del cementiri medieval de Santa Margarida, ens proporciona informació sobre les persones i les seves condicions de vida, sovint gens fàcils.

Les visites pastorals, que realitzava el bisbe o un delegat seu a les diferents parròquies, són una de les principals fonts d'informació sobre les persones, els seus costums i la societat, en especial durant els segles XIV i XV. En aquests dos segles Santa Margarida rebrà 14 visites. Entre 1310 i 1344 documentem un seguit de famílies que s'aniran succeint, que desapareixeran, moltes d'elles, com a conseqüència de l'epidèmia de Pesta Negra de 1348.

Si la identificació de priors i monjos ens dóna algunes pistes sobre la data de creació efectiva del monestir, el testament de Guillem Ramon de Castellvell, nebot i successor dels fundadors al capdavant del senyoriu de Castellvell i mort el 1126, assenyala amb força versemblança cap aquest com a impulsor de la voluntat dels seus antecessors.

En el seu testament llega a Sant Genís la quantitat de 200 mancusos, un alou al terme del castell de Voltrera (Abrera) i un altre a Pruneres (Castellbisbal) per "obres a l'església de Sant Genís". La quantia i intencionalitat del llegat, la data en la qual es produeix i les característiques estilístiques de les construccions de Sant Genís donen prou consistència a la hipòtesi d'aquesta atribució.

El 1176 Guillem de Castellvell demana en el seu testament ser enterrat al monestir de Sant Genís. Una evidència ja indiscutible que referma, a més, la voluntat de fer de Sant Genís el panteó familiar dels Castellvell.

El segle XIII serà clarament el d'esplendor del monestir. També serà en aquest període que, seguint una trajectòria habitual en aquestes fundacions, Sant Genís passarà a dependre del monestir italià de Sant Miquel de la Chiusa, a través del de Sant Miquel de Cruïlles, a l'Alt Empordà.

Al llarg d'aquest temps el monestir rebrà deixes que incrementaran el seu patrimoni, tot i que això no comportarà en cap cas un increment de la comunitat monàstica, sinó que més aviat minvarà fins a veure's reduïda a la figura del prior.

Tot i la migradesa pel que fa a la comunitat monàstica, el segle XIV el podem considerar com de continuïtat, si bé l'impacte de la Pesta Negra de 1348 es farà sentir fortament sobre la demografia del priorat i del país en general.

No podem dir el mateix del segle XV, que assenyalarà el camí de la decadència i fins a l'extinció del priorat monàstic al segle següent. Una crisi que es veurà agreujada per la destrucció dels edificis com a conseqüència del fort terratrèmol de 1448, amb epicentre al Vallès.

Tant Santa Margarida, com especialment Sant Genís, entraran en una situació de ruïna de la qual només es refarà parcialment la primera i pràcticament gens la segona.