Des del temps dels grecs i romans que la vinya i el vi formen part, juntament amb l’oli i el blat, de la dieta mediterrània de proximitat. Aquests cultius de secà s’adapten convenientment al clima càlid i eixut del nostre entorn i han estat la base alimentària de subsistència de les famílies. Si en un primer moment els tres conreus, malgrat sequeres i fredorades, van tenir un cert equilibri productiu, és a partir del s. XVIII que el cultiu de la vinya va predominar respecte els altres.

Van influir-hi diversos factors, però, sobretot l’obertura del mercat americà per als productes catalans a finals del XVIII i l’arribada de la fil·loxera a França que van fer que durant el s. XIX el cultiu de la vinya tingués una gran expansió a la comarca i a tot Catalunya.

El creixement de la producció vitícola anà lligat al contracte de rabassa morta. Els propietaris de mas a més de les terres de conreu directe que posseïen prop del mas tenien grans extensions de terres improductives de bosc situades en terrenys abruptes, pedregosos i mal comunicats. 

Mitjançant el contracte de rabassa, el propietari cedia aquests terrenys al parcer o rabassaire amb l’obligació de plantar-hi vinya "a costum de bon pagès" i de conrear-la mentre visquessin els ceps a canvi d’una part dels fruits, normalment la quarta part. La pràctica de colgats o capficats per suplantar els ceps morts per evitar que disminuís la producció va fer que aquest contracte esdevingués gairebé indefinit i hereditari.

Per tal de copsar la importància que va tenir el contracte de rabassa morta en el nostre municipi l'Amillarament de 1861 indica que el 44% de les terres eren conreades, la resta, 56% eren boscos i erms. De les terres conreades, el 82% estaven dedicades a la vinya, de les quals, el 81% eren sota el contracte de rabassa, la resta 19% és la que conreaven de forma directa els propietaris de mas. Els masos amb més conreu de vinya, en ambdues modalitats, van ser Casasaies, Roviralta, Casajoana, Vilomara i Oristrell.

El conreu intensiu de la vinya va suposar una gran tasca d'adequació de les parcel·les per plantar-hi els ceps: Tallar bosc i vegetació, despedregar el sòl, fer formiguers i sobretot adequar els pendents construint els marges i les feixes on fer créixer els ceps, però també edificant les barraques i les tines utilitzant la tècnica de la pedra seca.

Cap a l’any 1870, en plena crisi de la fil·loxera a França, Catalunya va haver d’augmentar la seva producció de vi per poder abastir el mercat francès. Va ser l’època de l’anomenada “febre d’or” de la vinya i el nostre poble no en va quedar al marge.

A Rocafort, l’expansió d’aquest cultiu només es va poder fer en zones allunyades dels masos i del poble, que, a més, acostumaven a ser zones muntanyoses i de difícil accés. Per solucionar la dificultat del transport del raïm fins a les tines, on es transformaria en vi, moltes d’aquestes es van construir al peu mateix de les vinyes.

Es pot dir, sens dubte, que la superfície màxima de vinya al nostre poble va ser entre els anys 1860 i 1892, justament abans que la fil·loxera comencés a afectar la nostra comarca.

Per superar la plaga les vinyes es van tornar a replantar empeltant les varietats autòctones sobre els peus de les varietats americanes, les arrels de les quals eren resistents a la fil·loxera. Cap a l’any 1910 el cultiu de la vinya ja s’havia recuperat, com a mínim fins al nivell que havia assolit l’any 1860. Els contractes de rabassa, però, van ser substituïts per contractes de parceria amb una durada definida.

Per tant, la fil·loxera no va ser la responsable de la desaparició de vinya al nostre poble, sinó que en va ser la crisi de sobreproducció de finals dels anys 1920 i la baixada del preu del vi que va fer poc rendible el seu cultiu, ja que, al nostre municipi, les parcel·les eren en terreny abrupte i de baix rendiment en comparació amb altres indrets de la comarca que tenien finques més planes i amb rendiments més alts.

I per rematar la crisi després de la guerra civil la creixent industrialització de la comarca va oferir alternatives laborals més atractives i fiables a molts vinyataires que anaren abandonant el cultiu. L'any 1956, segons el cadastre del terme de Rocafort, hi havia 93 hectàrees cultivades de vinya, i l'any 2016 només en quedaven 3. Avui es pot dir que el cultiu de la vinya al nostre poble pràcticament ha desaparegut.

Malgrat tot, la vinya ens ha deixat un patrimoni impressionant en construccions de pedra seca: 1177 barraques, 352 aljubs, 18 forns i més de dues-centes altres construccions com són tines, arneres, albellons, marges i saltadors (registrades a Wikipedra, juny de 2024), repartides per tot el nostre municipi.