Des del temps dels fenicis, grecs i romans que la vinya i el vi formen part, juntament amb l’oli i el blat, de la dieta mediterrània de proximitat. Aquests cultius de secà s’adapten convenientment al clima càlid i eixut del nostre entorn; i el pa, el vi i l'oli han estat la base alimentària de subsistència de les famílies. Si en un primer moment els tres conreus, malgrat sequeres i fredorades, van tenir un proporcionat equilibri productiu, és a partir del s. XVIII que el cultiu de la vinya va créixer notablement a causa d'un augment de la demanda de vi i aiguardent.

L'augment de la demanda va ser ocasionat, sobretot, per l’obertura del mercat americà per als productes catalans, especialment vi i aiguardent, a finals del XVIII; i l’arribada de la plaga de la  fil·loxera a França a mitjans de s. XIX. L'abastiment dels mercats americans i francesos va fer que durant el s. XIX el cultiu de la vinya tingués una gran expansió a la comarca i a tot Catalunya.

El creixement de la producció vitícola anà lligat al contracte de rabassa morta. Els propietaris de mas a més de les terres de conreu directe que posseïen prop del mas tenien grans extensions de terres improductives de bosc situades en terrenys abruptes, pedregosos i mal comunicats. 

Mitjançant el contracte de rabassa, el propietari (domini directe) cedia aquests terrenys al rabassaire (domini útil) amb l’obligació de plantar-hi vinya "a costum de bon pagès" i de conrear-la mentre visquessin els ceps a canvi d’una part dels fruits, normalment la quarta part. La pràctica de colgats o capficats per suplantar els ceps morts per evitar que disminuís la producció va fer que aquest contracte esdevingués gairebé indefinit i hereditari.

Per tal de copsar la importància que va tenir el contracte de rabassa morta en el nostre municipi l'Amillarament de 1861 -per tant, trenta anys abans de l'arribada de la fil·loxera a la comarca- indica que el 44% de les terres eren conreades, la resta, 56% eren boscos i erms. De les terres conreades, el 82% estaven dedicades a la vinya, de les quals, el 81% eren sota el contracte de rabassa i la resta, 19%, és la que conreaven de forma directa els propietaris prop del seu mas. Els masos amb més conreu de vinya, en ambdues modalitats, van ser Casasaies, Roviralta, Casajoana, Vilomara i Oristrell.

El conreu intensiu de la vinya va suposar una gran tasca d'adequació de les parcel·les per plantar-hi els ceps: Tallar bosc i vegetació, despedregar el sòl, fer formiguers i sobretot adequar els pendents construint els marges i les feixes on fer créixer els ceps, però també edificant les barraques i les tines utilitzant la tècnica de la pedra seca.

Durant la dècada del 1860 la fil·loxera, un insecte provinent d'Amèrica, s'estendrà per les vinyes europees, començant per les franceses  i atacarà les arrels de l'espècie europea de la vinya fins a causar la mort de la planta.

Pels volts de la dècada del 1870, en plena crisi de la fil·loxera a França, Catalunya va haver d’augmentar la seva producció de vi per poder abastir també el mercat francès. Va ser l’època de l’anomenada “febre d’or” de la vinya i el nostre poble no en va quedar al marge.

A Rocafort, davant l'extraordinària rendibilitat del cultiu de la vinya, els propietaris de la major part de les terres que fins ara eren improductives situades en zones pedregoses i de difícil accés, van optar per cedir-les a rabassa a parcers, a canvi de la corresponent part de fruits i en unes condicions que els compensés l'esforç d'adequació de les terres cedides. Tanmateix, els parcers per solucionar la dificultat del transport del raïm fins a les seves tines, on es transformaria en vi, moltes d’aquestes es van construir al peu mateix de les vinyes. D’aquesta manera, i per tal que la fermentació fos homogènia, es reduïa el temps que va des de la collita del raïm fins a la conversió en most. D’altra banda, una vegada elaborat el vi, el seu transport es podia fer sense pressa i amb una considerable reducció de pes i volum (fins a un 30 %,170 kg de raïm s'haurien en uns 120 l de vi).

Es pot dir, sens dubte, que la superfície màxima de vinya al nostre poble va ser entre els anys 1860 i 1892, justament abans que la fil·loxera comencés a afectar la nostra comarca.

Per superar la plaga les vinyes es van tornar a replantar empeltant les varietats autòctones sobre els peus de les varietats americanes, les arrels de les quals eren resistents a la fil·loxera. Cap a l’any 1910 el cultiu de la vinya ja s’havia recuperat, com a mínim fins al nivell que havia assolit l’any 1860. Els contractes de rabassa, però, van ser substituïts per contractes de parceria amb una durada definida i els drets dels parcers sobre la terra que conreaven van quedar restringits.  És aleshores quan es van abandonar aquelles feixes més inaccessibles i poc rendibles.

Per tant, la fil·loxera no va ser la responsable de la desaparició de vinya al nostre poble, sinó que en va ser la crisi de sobreproducció de finals dels anys 1920 i la baixada del preu del vi que va fer poc rendible el seu cultiu, ja que, al nostre municipi, les parcel·les eren en terreny abrupte i de baix rendiment en comparació amb altres indrets de la comarca que tenien finques més planes i amb rendiments més alts.

I per rematar la crisi després de la guerra civil la creixent industrialització de la comarca va oferir alternatives laborals més atractives i fiables a molts vinyataires que anaren abandonant el cultiu. L'any 1956, segons el cadastre del terme de Rocafort, hi havia 93 hectàrees cultivades de vinya, i l'any 2016 només en quedaven 3. Avui es pot dir que el cultiu de la vinya al nostre poble pràcticament ha desaparegut.

Malgrat tot, la vinya ens ha deixat un patrimoni impressionant en construccions de pedra seca: 1183 barraques, 353 aljubs, 18 forns i més de dues-centes altres construccions com són tines, arneres, albellons, marges i saltadors (registrades a Wikipedra, novembre de 2024), repartides per tot el nostre municipi.