Construccions

La tècnica de la pedra en sec és tan antiga com la mateixa humanitat. Quan encara érem caçadors i recol·lectors i ens movíem d’un lloc a un altre, ja ens refugiàvem en coves o balmes i apilàvem pedres per protegir-nos del vent, del fred o de la calor. Més endavant, amb el pas al sedentarisme durant el Neolític, vam començar a aixecar poblats estables amb parets de tova —una barreja d’argila, sorra i palla—, però sempre sobre fonaments de pedra. De fet, dels poblats ibèrics el que avui podem veure, un cop desapareguda la tova, són precisament aquests fonaments de pedra.

Els exemples d’aquesta tècnica al llarg de la història són nombrosos. Només cal pensar en els dòlmens o en la cultura megalítica de les Balears, amb les seves taules, talaiots i navetes. També en les piràmides de l’antic Egipte, o en les construccions monumentals de les civilitzacions maia i asteca. Però si hi ha un poble que va portar la pedra seca a la seva màxima expressió, aquest fou el poble inca: Machu Picchu continua sent un símbol mundial de precisió i perfecció en aquest art.

Ni tan sols els grecs i romans, que van excel·lir en l’ús del morter de calç, van prescindir del tot d’aquesta tècnica. El Partenó d’Atenes, les muralles de Tàrraco o l’aqüeducte de les Ferreres són exemples on la tècnica de la pedra en sec hi té també un paper destacat.

I encara avui, per tota Europa, la trobem en l’arquitectura popular i rural: els nuraghe de Sardenya, les bòries de la Provença, els clochán d’Irlanda o els trulli de la Pulla italiana en són alguns dels testimonis més coneguts.

A l’alta edat mitjana la repoblació a la Catalunya Vella de les terres guanyades als sarraïns pel sistema d’aprisió, els incipients i precaris assentaments inicials es feren amb la pedra del terrer; senzills i fràgils habitatges que, amb temps i esforç, evolucionaran fins a convertir-se en masos. Durant l’edat mitjana, les construccions dels edificis més importants de les ciutats es feia amb morter de calç i els més humils amb tova. La pedra seca, en canvi, va quedar sobretot vinculada als entorns rurals, al servei de l’agricultura i la ramaderia.

Quan calia ampliar els conreus en terrenys irregulars o costeruts, la solució demanava adequar-los amb marges de pedra seca que sostenien les feixes. Així es podia treballar la terra en bancals i cultivar-hi el que fes falta. El procés era laboriós: primer s’havia de cremar o arrencar la vegetació existent, després despedregar el terreny i, finalment, reservar les pedres —els clapers— per construir els murs. Un cop fet això, només quedava anivellar el terreny i preparar-lo per a la plantada.

Cada comarca va desenvolupar un ús propi de la pedra seca segons el sòl, el clima i els conreus predominants. Al Bages, els segles XVIII i XIX van estar marcats per l’expansió de la vinya; a l’Alt Empordà, la vinya i l’olivera hi van tenir un paper central; a les Garrigues, l’olivera esdevingué el cultiu per excel·lència; i a les Terres de l’Ebre, hi prosperaren l’olivera, el garrofer i els cítrics.

La pedra seca, però, no es va limitar a l’agricultura. En molts indrets també va estar estretament vinculada a la ramaderia: per delimitar passos de bestiar, aixecar cledes on guardar els ramats o construir cabanes de pastor. A les comarques dels Pallars o del  Maestrat, per exemple, aquestes construccions encara són ben visibles i formen part del paisatge tradicional.

Conclusió

La pedra seca és molt més que una tècnica constructiva: és un llegat que ens parla de l’enginy, la perseverança i l’adaptació de les comunitats humanes al llarg dels segles. Cada marge, cada barraca, cada mur o cleda és fruit d’una necessitat pràctica, però també d’una saviesa compartida que ha sabut treure profit d'allò que l'entorn oferia.

Avui, aquestes construccions formen part inseparable del nostre paisatge i del nostre patrimoni cultural. Valorar-les i conservar-les no és només un deure envers la història, sinó també una manera de reconèixer l’esforç de generacions que van aixecar un món de pedra amb les pròpies mans i amb l’ajuda silenciosa de la gravetat.