ELS ESTILS MUSICALS
Els estils musicals són aquell tipus de música produïda des de l'any 1940 aproximadament als EEUU i que han influenciat a la música que escoltem avui dia.
CROONERS
A partir dels anys 20 la indústria discogràfica tenia limitacions tècniques, no hi havia una associació per als drets d’autor i molts compositors de música popular agafaven els standards de jazz per a les seves composicions. Eren més coneguts els compositors que el cantants, aquests últims no havien estudiat al conservatori i no tenien cap mena de domini de la tècnica vocal. A més a més, havien de cridar molt per que se sentissin als concerts per sobre dels instruments i el públic en general. Així doncs, l’any 1925 van aparèixer els primers micròfons elèctrics (la tecnologia era molt important), d’aquesta manera, els cantants podien “susurrar” i cantar més fluix (to croon - canturrejar). La paraula crooner té el seu origen als estats units i en anglès té connotacions similars a la paraula trobador.
Amb l’aparició del micròfon, van aparèixer els primers ”crooners” (sempre eren homes) i van dominar l’escena de la música popular fins que arribà el Rock&Roll (1950 aprox). Els crooners sempre anaven acompanyats d’una orquestra o una big band i havien de fer una mena d’espectacle en les seves actuacions, s’havien de saber moure, no estar parats. El primer crooner va ser Bing Crosby però u dels crooners més importants del moment va ser Frank Sinatra que tenia elements de swing i jazz i seguia la mateixa línia que Bing Crosby, ja que l’admirava molt.
COUNTRY
És un gènere musical sorgit als anys 20 a les regions rurals d’Estats Units. És la música popular per excel·lència. Les seves arrels es situen a Nova Orleans, amb el gospel i, també tenen influències de les gigues anglosaxones i la música irlandesa. La capital del Country és Nashville (Tennesse).
Al 1900 el country esclata i es dóna a conèixer gràcies a que a la zona dels Apalatxes (est de Nordamèrica) s’amplia (abans estava molt tancada) perquè es van descobrir mines de carbó. Gràcies a Ralph Peer, la gent la ciutat va conèixer la música dels Apalatxes perquè es va dedicar a gravar a la gent d’allà i va donar a conèixer a Jimmy Rogers i Carter Family.
Es tocava normalment amb instruments de corda com la guitarra, el banjo, el violí (conegut com a fiddle) i el contrabaix.
Exemples de The Carter Family interpretant "Wildwood floer" i Jimmy Rogers interpretant "Waiting for a train".
Dolly Parton: una de les millors cantants de country i la principal figura d’aquest gènere. El seu primer èxit dins el gènere del country va ser al 1977 amb la cançó Here You Come Again, però anteriorment va fer treballs molt bons i amb molta influencia apalatxe, com aquest.
ROCK AND ROLL
A partir d’aquell moment, neixen nous estils musicals influenciats pel Country que volen anar una mica més a l’extrem i fer una música una mica més “dura”. Sorgeixen nous estils com el Boogie Woogie (que tenia el Ragtime com a base) i el Hillbilly (un Country més ràpid).
Així doncs, cap al 1950 van sorgir els anomenats Teenagers. Eren joves blancs oprimits per la societat, tenien enveja del joves negres que podien sortir fins tard, mentre ells ho tenien prohibit eren força problemàtics. Tenien disponibilitats econòmiques i reclamaven un espai a la societat.
Als anys 50, les botiges tenien un apartat de “Race Records”: discs amb molt ritme, blues i que seguien poc la música dels crooners. Els teenagers es van interessar per aquest tipus de música i van començar a imitar-la i va començar a sorgir el rock and roll. Les seves bases son: el Blues, el Swing, el Boogie Woogie i el Hillbilly.
La primera cançó que es considera ja Rock and Roll es va publicar l'any 1954 i es titula "Rock Around The Clock" de Bill Haley and His Comets.
Un músic important va ser el pianista Jerry Lee Lewis (que va morir l'octubre de 2022). Tenia una especial provocació a l'hora de tocar el piano i, per això, es va fer molt famós. Entre els seus temes, hi destaca "Great Balls Of Fire", que forma part de la seva pel·lícula autobiogràfica.
Elvis Presley (1935-1977) va ser el màxim representant d’aquest estil i, per això, es diu que és el rei del rock and roll. Les seves interpretacions plenes d’energia influenciades per la música africana, els seus moviments de maluc i el seu estil desinhibit el van fer molt popular.
Quan Elvis torna de la mili, va començar a treure balades molt ensucrades i van ser les dones de casa les qui seguien al rocker, mentre els teenagers ja no l’escoltaven perquè no era dur com abans.
Comença a fer pel·lícules com “Viva las Vegas” on Elvis quedava com un pijo i quasi perdia el seu títol de “Rei del Rock”. Es considera que, quan Elvis torna de la mili, el rock and roll ha mort.
CARACTERÍSTIQUES MUSICALS DEL ROCK AND ROLL
Les lletres son rebels, s’enfronten al sistema desde les lletres i les actituds dels músics.
Instrumentació: guitarra, guitarra elèctrica, contrabaix, baix elèctric, bateria, piano i saxo.
Segueix l’estructura del blues (12,16 o 8 compassos). Compàs 4/4 i accent rítmic al 2 i al 4 (la caixa dóna cop més fort en aquests temps). Pocs acords als versos i tornades i ritme ràpid
La improvisació pren importància utilitzant principalment l’escala pentatònica i, més tard, afegint-li algunes alteracions per construir el que avui coneixem com escala de Blues.
La seva estructura és la que s’ha assolit com a estructura de la gran majoria de cançons: vers-tornada-vers-tornada i, de vegades, s’hi afegeix un pont abans de la tornada o un solo de guitarra elèctrica.
SURF MUSIC
Entre 1961 i 1965 es va fer famós l'estil Surf al sud de California.
Dick Dale and The Del-Tones van ser els primers en desenvolupar un repertori de cançons amb lletres que feien referència a les activitats de surf, el sol, la platja i els cotxes de carreres “trucats”; també van fer altres temes, com el conegut "Misirlou" que la pel·lícula Pulp Fiction com a principal BSO. La tècnica de Dick Dale es basava en la interpretació de trémolo dels instruments de corda polsada d’Orient Mitjà.
Segueixen molt la base del rock and roll però els plantejaments melodico-harmònics són més complexes que la part rítmica. S’assemblava als vocal quartets del gospel (veus agudes i línies de baix molt definides). Els solos de guitarra eren llargs i, generalment, se sentien més que les veus (que solien ser entre 3 y 4 veus harmonitzades). Normalment, eren els vocalistes qui acompanyaven als instruments, cas contrari al que normalment és.
De vegades, aquesta música només era instrumental. En aquest cas, era la guitarra elèctrica o el saxo el qui feia la melodia principal.
El grup més important i representatiu va ser Beach Boys que es va inspirar en el grup de jazz The Four Freshmen.
DOO WOP
El doo wop (conegut com a duduá) és un estil vocal que va sorgir a Estats Units cap als anys 50-60. Té les seves arrels del rythm and blues i el gospel. Normalment, era representat per músics de les comunitats afroamericanes de la regió nord-oest del pais: New York, Filadelfia, Chicago, Baltimore i Pittsburgh.
Primer eren composicions de temes de gospel i creacions pròpies a capella (cantaven al carrer) i dirigides a un públic adult i afroamericà, tot i que, anys més tard, es va expandir al públic adolescent i multirracial.
És interpretat per grups de cantants negres, generalment al nombre de quatre o cinc : un solista, tenor lleuger canta la melodia, un altre tenor i un baríton segueixen els acords amb "ooh i dels "aah" interromputs de breus cesures de tipus "wop-wop" i un baríton-baix afegeix "doop-doop". Poden ser acompanyats per una base rítmica (piano, guitarra, contrabaix, bateria), fins i tot un saxòfon. Les melodies són balades construïdes habitualment sobre els quatre acords de la cadència (I - VI m - II m - V7). Les paraules del doo-wop, generalment sentimentals, també poden ser humorístiques o amb connotació sexual.
Amb la proliferació (es va escampar arreu del món) i amb l’aparició del rock and roll vocal, van sorgir un munt de joves que portaven tupè i vestimentes per identificar-se amb el moviment. Les noies comencen amb la moda pin up.
El mànager de l’emissora de ràdio "WWRL Rocky Bridges", circulava pels carrers del Bronx per promocionar aquest gènere musical. El Doo wop va ajudar a “trencar” les barreres racials entre blancs i negres i, normalment, tocaven junts.
Els precursors d'aquest estil són el Golden Gate Quartet, els Ink Spots i The Orioles.
Altres grups importants i significatius de l'estil Doo Woop són: The Platters, Tennesse o The Mills Brothers.
SOUL
És un gènere musical sorgit a final dels anys 50 a Estats Units. Combina el gospel, el doo-wop i el rythm and blues. La paraula soul vol dir: ànima. El van començar a fer la societat afroamericana seguint un ritme similar al rock, accentuant-lo amb les mans (com al gospel) i altres moviments corporals. També és important l’estructura musical de pregunta-resposta que hi ha entre un solista i el cor. En aquest estil, s’hi afegeixen instruments de vent metall que tenen especial importància i es fusionen amb els de vent fusta per crear un clima similar al de les big bands. La tècnica vocal dels cantants de soul és profunda i molt treballada; tot i que les cantants més conegudes es caracteritzen per ser suaus i plenes de matiços.
Ray Charles o James Brown van ser els primers en fer aquest estil de música basada en el blues però molt més rítmica.
FUNK
És un gènere musical que va néixer cap a finals dels anys 60 quan va sorgir el Soul i els afroamericans fusionaven els jazz amb altres gèneres. El moment més popular del Funk va ser cap als anys 70. Moviment hippy.
El funk dona molta més importància a la percussió i, SOBRETOT, al baix elèctric. La melodia i l’harmonia ja no tenen tant de protagonisme a les seves cançons. Les cançons es basen en un vamps que és una figura, secció o acompanyament que es va repetint tota l’estona i sempre sobre un mateix acord. Aquest vamp el fan els instruments rítmics com la guitarra elèctrica, el baix elèctric (que normalment es toca colpejant les cordes), l’orgue Hammond que toquen ritmes entrellaçats. Normalment, ténen una secció de vent (saxos, trompetes i algun trombó).
La guitarra, normalment, toca riffs curts i rítmics basats en l’escala de blues. Normalment el baix i la guitarra no toquen alhora el mateix, sinó que van a contratemps l’un amb l’altre, provocant una sensació de polirritmia.
Té moltes arrels del Soul i el Blues. És una música per ser ballada i no massa escoltada.