Embedded Files
EL JAZZ
El jazz és un moviment musical nascut al final del segle XIX. Al principi era una música de ball i entreteniment al sud dels Estats Units.
ORIGEN DEL JAZZ
Els orígens del jazz es remunten a l’expressió musical dels esclaus que van ser enviats als Estats Units entre els segles XVII i XIX. Aquesta expressió es manifestava en:
Work songs: cançons per treballar, senzilles i molt rítmiques, a vegades imposades pels capatassos de les plantacions amb l’objectiu de marcar un determinat ritme de feina.
Espirituals: cants religiosos de sentiment molt profund que a vegades expressaven el sofriment dels esclaus i el desig d’escapar d’aquell captiveri.
A partir de l’abolició de l’esclavitud als Estats Units, l’any 1863, aquesta expressió va evolucionar en diversos sentits i van sorgir nous gèneres:
Gospel: cants de lloança i adoració amb lletres de temàtica cristiana que s’interpretaven a cappella o acompanyats per instruments. És l’estil per excel·lència de l’església afroamericana.
Ragtime (“temps estripat”) 1890: peces normalment per a piano amb melodies molt sincopades (desplaçament de l’accent rítmic) i un baix de ritme simple que es tocaven a bars i sales de ball. Estan escrites, res improvisat. Música molt escoltada entre 1897 i 1920 a Europa i els Estats Units. Les seves melodies més conegudes van ser utilitzades per les primeres bandes de jazz.
Scott Joplin (1868-1917). Pianista i compositor nascut a Texas, era fill d’una família de músics i va tenir una formació musical clàssica molt bona. D'asolescent va treballar com a pianista a bars i prostíbuls. Joplin treballava la composició dels seus ragtimes d’una manera molt acurada, ja que les considerava peces musicals complexes, més properes a la música clàssica que al divertiment popular.
La pianola o el piano mecànic és l'instrument més en la música de ragtime. És un instrument musical que incorpora el mecanisme del piano al qual s'hi afegeixen elements mecànics i pneumàtics per permetre la reproducció automàtica de la música perforada en un rotllo de paper.
Blues: cançons folklòriques pròpies de la comunitat afroamericana. És un dels gèneres amb més repercussió en la història musical del segle XX. Ha influït en altres gèneres musicals com el jazz, el rock o el rythm and blues. Mai va ser una música per a ser ballada. La seva funció principal era explicar i posar de manifest els problemes i maldecaps quotidians de la gent, provocats, sobretot, per la marginació social i econòmica en que viuen. És un cant de protesta, deien les coses de forma indirecta (insinuant-les).
Característiques del blues
Lletra: es compon d’estrofes de tres versos. El segon sol repetir el text del primer, ja que originalment això donava temps a l’intèrpret a buscar la rima del tercer. La seva estructura sol ser AAB o AABA.
Melodia: les notes del blues neixen de la conjunció entre les escales africanes i les occidentals. Son característiques d’aquest gènere l’escala pentatònica menor (I, II, IV, V, VII graus) i les blue notes, és a dir, les notes que corresponen al III, V i VII graus de l’escala, i que es toquen amb una afinació una mica més baixa.
Harmonia: consisteix en una progressió dels acords de I. IV i V graus en un patró de dotze compassos, quatre per cada vers.
Improvisació: tot i que el blues al principi només era vocal, aviat es va acompanyar amb instruments. Això va donar peu a improvisar sobre el patró harmònic de les estrofes.
Instruments
Els instruments més utilitzats per acompanyar a la veu del blues son el washboard, el jug (bufar dins d'una ampolla), el kazoo (paper que vibra) i l’harmònica. Més endavant, també s'utilitzarà la guitarra acústica.
NEW ORLEANS, els inicis (1900-1920)
New Orleans es considera la ciutat bressol del jazz. Era una ciutat portuària (desembocadura del Mississippi) amb molt de trànsit de vaixells i mercaderies. La necessitat de mà d’obra “poc qualificada” que treballés al port, va portar a que molta població negra anés a viure-hi.
New Orleans ha estat sota dominacions molt diferents:
Des de la seva fundació el 1718 fins el 1762 fou francesa.
Des del 1762 fins el 1800 va estar sota domini espanyol.
Des de 1800 a 1803 va tornar a pertànyer a França.
Aquest mateix any, 1803, EEUU compra la ciutat i tot l’estat de Loussiana a Napoleó. Tots aquests fets, van portar un gran bullit de pobles, races i cultures.
Dins la població negra, es diferenciaven dues comunitats:
Els criolls: negres de pell més aviat clara, provinents de la barreja cultural franco-colonial. No eren descendents purs dels esclaus alliberats. Sentien com a molt pròpia la cultura francesa.
Els negres americans o afroamericans: descendents dels esclaus i amb gran influència cultural africana. Construïen el “proletariat” negre i no tenien recursos de cap mena.
Hi havia molta tensió existent entre les dues comunitats, aquest fet va suposar la necessitat de crear maneres d’expressió pròpies, originals i autèntiques.
La fi de la Guerra de Cuba, l’any 1898, va omplir les botigues d’objectes de segona mà d’instruments musicals (sobretot cornetes, trompetes, clarinets i caixes militars) provinents de les bandes militars. Els preus eren molt assequibles i molts negres en van poder comprar.
Per tal de mantenir ben controlades totes les qüestions referides a la prostitució i el tràfic d’alcohol, joies i drogues, el regidor Story va crear el barri d’Storyville. La població era majoritàriament negra, afroamericana. Era un barri amb molta vida nocturna i amb molta necessitat de música que omplís les pistes de ball dels molts locals de diversió.
La gran tradició musical de tot tipus (cap el 1910 hi havia 30 bandes i orquestres per 200.000 habitants) feina que la música fos present a moltes situacions i activitats de la vida de New Orleans:
STREET PARADES
ENTERRAMENTS
RIVERBOATS
NITS AL CONGO SQUARE
Musicalment, l’estil de New Orleans es caracteritza per:
Bandes de 6 a 9 músics
Secció melòdica on la trompeta feia la melodia principal, el clarinet improvisava pels agust i el trombó pels greus (fent molts glissandos)
Secció rítmica formada pel banjo (actualment piano o guitarra), tuba (actualment contrabaix) i instruments de percussió similars a la bateria actual.
La bateria feia un ritme molt marcat (temps 1 i 3) amb molts redobles.
Les melodies eren de ragtimes, blues o marxes famoses.
Dixieland (1910)
El gran èxit d’aquest nou estil de música va portar que bandes de músics blancs la imitessin. Quan és així, la música resultant s’anomena Dixieland (Terra del Sud), senzillament per fer entendre que els músics que la interpreten son blancs.
Son bandes que utilitzen una harmonia més clara i definida que les bandes de negres, tenen un so més polit, més versatilitat melòdica; en definitiva, compten amb més recursos tècnics. Els blancs havien tingut accessos als millors conservatoris i escoles de música, mentre que els negres eren més autodidàctes.
L’orquestra més famosa fou la mítica Original Dixieland Jazz Band (primera banda en incorporar la paraula Jazz).
És en aquest moment que neix el Jazz, quan s’uneixen e ragtime, el Jazz de New Orleans i el Dixieland.
ESTIL DE CHICAGO (1920-1930)
És l’època en que es considera de Jazz clàssic. Chicago havia fascinat als músics de New Orleans i, molts d’ells, van viatjar a la ciutat per desenvolupar la seva carrera musical. L’estil Chicago es va desenvolupar a South Side, barri on es concentraven la majoria de locals on tocaven els músics arribats de New Orleans.
Tot i el predomini dels músics negres, molts músics blancs comencen a incorporar-se a aquest nou estil de música. L’aparició de les primeres companyies discogràfiques i les emissores de ràdio van ajudar molt a popularitzar el jazz, no tan sols a EEUU sinó també a Europa.
Musicalment, l’estil Chicago és molt similar al de New Orleans però amb algunes característiques noves:
Les bandes tenen tendència a créixer fins a 10-12 músics i són pensades per tocar de manera estable, dins d’un local, sense moviment:
- Secció melòdica: es continua mantenint la trompeta, clarinet i trombó, i comença a aparèixer amb força el saxo.
- Secció rítmica: el contrabaix desplaça la tuba. El piano i la guitarra mantenen l’harmonia i la bateria es desenvolupa i creix.
Harmonies més refinades, més treballades
Comença a destacar el particular (individual) per sobre el col·lectiu (conjunt). Moltes interpretacions en estil Chicago són, bàsicament, una successió de “solos”
L’accent rítmic es situa en el 2n i 4rt temps del compàs
A partir de l’any 1925 la situació a Chicago és insostenible pels greus enfrontaments entre els diferents clans mafiosos que volien controlar la ciutat.
L’any 1929, el senador Dennen, proposa “la neteja i realçament moral de la ciutat”. Es dicta la Llei Seca i la policia actua amb contundència contra els locals nocturns que serveixen alcohol. Molts tancaran i poc a poc la vida nocturna a Chicago va desapareixent.
A tot això caldrà afegir la gran recessió econòmica i el “crak” de Wall Street d’aquest mateix any 1929 que deixarà a la majoria de famílies molt empobrides.
La gent no surt, no gasta. El Jazz s’escoltarà per la ràdio o amb els discs.
Aquesta situació va portar a que molts músics marxessin cap a llocs més propicis per a la seva activitat. És la segona gran migració i la destinació més lògica serà New York, que en aquells moments era el centre de la indústria de l’espectacle nord-americà.
En el marc musical, Louis Armstrong destaca per:
Tocar la trompeta amb un timbre molt potent i expressiu, utilitzant molt sovint el “vibrato”
Rítmicament té molt de “swing".
És molt original en els “solos”
En el cant, se’l considera el creador de l’ ”scat”.
Louis Armstrong “Satchmo” (1898 o 1900 - 1971)
Trompetista, cantant i compositor. Va néixer a New Orleans dins d’una família molt humil. La seva mare feia de prostituta a Perdido Street (Storyville) i l’àvia va ser qui es va encarregar del petit Louis.
La nit de cap d’any de 1913, Armstrong va disparar uns quants trets a l’aire tot acompanyant una música. Per aquest incident serà detingut i portat al reformatori. Allà Armstrong tindrà l’oportunitat d’entrar dins de la banda de música tocant, al principi, la corneta. L’aprenentatge va ser pràcticament autodidàctic, la qual cosa li va permetre adquirir un estil i timbre molt personal, però també un problema crònic en els llavis ja que emboca malament l’instrument.
El 1915 va sortir del correccional i va viure els últims anys d’Storyville tocant en diverses bandes de carrer i en els “riverboats” .
Louis Armstrong és, sense cap mena de dubte, un dels personatges més importants en el món del Jazz. No només per la seva gran capacitat com a músic, sinó també per la seva extraordinària personalitat.
NEW YORK (1930-1945): L’era del Swing
El 1935 marca la fi de la greu crisi econòmica. New York es converteix en el centre de la indústria de l’espectacle nord-americà i serà l’aparador i punt d’arrancada de diferents estils i tendències dins del jazz.
L’activitat musical es desenvolupa als clubs de l’antic barri residencial blanc de Harlem, que es converteix en un barri només per la gent de color i on destaca el famós “Cotton Club”, i als teatres de Broadway i Greenwich Village.
Els “Race Records” (discs de música negra) i la ràdio continuen difonent el jazz per tot arreu i, a finals dels anys 30, el Swing ja serà el negoci musical més gran de tots els temps. El Swing s’ha d’entendre com un estil de vida i, per damunt de tot, el Swing és ball.
Sorgeixen les Big Bands
Les big bands van aparèixer gràcies a l’expansió del jazz de New Orleans. És una agrupació musical d’uns 15 músics que abarca diferents estils musicals del jazz com el swing, blues, bebop, cool, free jazz y fusió entre altres.
Fletcher Henderson: pianista i creador de la primera autèntica “big band” en el jazz, gràcies als arranjaments de Don Redman. La seva orquestra era totalment negra i, durant uns mesos, tingué com a trompetista a Louis Armstrong.
La “big band” de Edward “Duke” Ellington (pianista, compositor i arranjador), treia profit dels excepcionals solistes que anaren formant part de la seva orquestra. Del 1927 al 1931 va ser la titular del Cotton Club i la seva popularitat era enorme.
Musicalment, l’estil és molt més evolucionat que New Orleans. Les Big Bands o orquestres son de 12 a 16 músics:
Secció melòdica: secció de vent metall amb 4 trompetes i 3 trombons secció de vent fusta amb 2 saxos alts, 2 saxos tenors i 1 clarinet
Secció rítmica: piano, guitarra, contrabaix i bateria, que marca el famós ritme de “swing”.
- La dificultat de coordinar tants músics porta a la necessitat d’un arranjador, músic compositor que organitzarà l’estructura, el timbre, les melodies... per tal que tot soni compensat. Aquesta major complexitat orquestral provoca una certa pèrdua d’espontaneïtat (“solos” més controlats).
- Començaran a destacar, en contrast amb el conjunt, els grans solistes tan vocals com instrumentals.
ESTILS DE JAZZ
La llibertat que caracteritza el jazz va facilitar que evolucionés en multitud d’estils i tendències diferents. Així doncs, van sorgir nous estils musicals:
SWING (1930)
És un jazz ballable que va tenir molt d’èxit comercial. Aquest estil el tocaven les big bands amb arranjaments molt elaborats i limitaven la improvisació a intervencions d’algun solista en moments puntuals.
BE BOP (1940)
Va sorgir com a reacció dels músics afroamericans a la rutina de les bandes de swing, que no deixaven espai a la improvisació. Aquest estil s’interpretava en petits grups (combos) i es caracteritzava per tempos ràpids, un fraseig irregular, improvizacions virtuoses. El bebop era un estil per escoltar.
Els instruments rítmics, com la bateria, s’independitzen i acaben fent papers melòdics. El tempo és ràpid i hi ha un ús predominant de corxeres i semicorxeres i melòdicament destaca el registre agut dels instruments.
COOL JAZZ (1950)
A la dècada dels cinquanta, va sorgir un tipus de jazz més calmat, equilibrat i contingut que el bebop. El cool jazz incorpora influències de la música europea i s’allunya de les arrels afroamericanes del jazz.
FUSIÓ (1960)
A partir de la dècada dels seixant apareixen noves tendències molt diverses que renoven el jazz fusionant-lo amb elements d’altres gèneres musicals, com ara el jazz rock, el flamenc jazz o el jazz llatí.
Charlie “Bird” Parker (1920 - 1955)
Charlie Parker és considerat el millor saxo alt de la història del jazz i el més gran improvisador. Treu molt profit de tots els recursos de l’instrument (canvis d’intensitat, de registre...) a la vegada que la seva manera d’interpretar provocaven un efecte de gran vivacitat.
Va néixer prop de Kansas City i de molt petit s’inicia en el món de la música. Als 17 anys ja actuava com a professional en una “big band”, estava casat i era addicte a la droga. A partir dels 20 anys es començarà destacar en els jam–sessions del “Monroe´s” i del “Minton´s” juntament amb el bateria Kenny Clarke i el pianista Thelonious Monk.
L’any 1942 coincideix amb el trompetista Dizzy Gillespie al club “Savoy Ballroom” de New York i toquen junts per primer cop.
Va morir al 1955 d’un atac de cor.
Page updated
Report abuse