Aquesta dècada va portar la música de cinema a la seva màxima expressió. És una etapa de grans comèdies musicals i el cinema de "drama". Als cinquanta no s'escatimaven els recursos necessaris per fer pel·lícules amb molt de pressupost. Els compositors tenien arguments i material per a desenvolupar el seu talent. Per tant, es podria definir aquesta època com una dècada d'or per a la música de cinema. Va ser una generació irrepetible que estava a la seva maduresa, un període esplendorós a la història de les bandes sonores.Aquests anys suposen el domini absolut d'Alfred Newman, però amb un Bernard Herrmann que començaria a agafar prestigi col·laborant amb un altre geni, Orson Welles. Continuaran treballant amb èxit Miklos Rozsa i Dimitri Tiomkin, i sorgiran altres importants autors, alguns d'ells procedents de l'anomenada música lleugera i del jazz.
Compositors destacats van ser Elmer Bernstein, Georges Delerue, Ernest Gold, Maurice Jarre, Henry Mancini, Alex North i Nino Rota.
A mitjans de la dècada de 1950, el gran públic va començar a prendre més seriosament la música de les pel·líules, canvi d'actitud que els estudis rentabilitzaran animant als seus compositors a escriure temes vendibles, melodies i cançons que poguessin editar-se en disc. Per exemple la cançó Moon River de Johnny Mercer i Henry Mancini per a Esmorzar amb diamants (1961), de Blake Edwards, va vendre més d'un milió de còpies. A tot això contribuí la millora tècnica dels sistemes de gravació sonora, el que es faria evident en els grans films èpics dels cinquanta i seixanta.
Es presenta una etapa on els compositors se senten més lliures de tendències i estils musicals del moment. A més, la generació de compositors que havien nascut als seixanta (Morricone, Williams, Goldsmith, Bernstein, etc.) està a la seva maduresa artística.
En aquesta dècada es produeix una fusió d'estils, es continua amb la música simfònica, els sintetitzadors i, sobretot, es posen de moda les cançons comercials no composades exclusivament per a les pel·lícules.
Com a exemple, alguns temes de Prince a Batman i els temes de la pel·lícula Quatre bodes i un funeral (1994), Pretty Woman (1990) o El guardaespatlles (1992)
A més dels grans mestres que continuen en actiu, com Jerry Goldsmith, John Williams o Elmer Bernstein, comencen a destacar d'altres nous, com James Horner (Titanic, 1997), Danny Elfman (El planeta dels simis, 2001), Howard Shore (El senyor dels anells, 2001-3), Hans Zimmer (Gladiador, 2000) o Nicola Piovani (La vida és bella, (1997).
El cinema d'animació es preocupa en aquesta dècada per la música dels seus títols, sol·licitant els serveis d'alguns dels millors compositors, com Alan Menken, que rep vuit Òscars pels seus treballs, entre els quals mereixen destacar-se La bella i la bèstia 1991), Aladdin (1992) i Pocahontas (1995), Hans Zimmer, amb la música per a El príncep d'Egipte (1998) i El rei lleó (1994) i Michael Giacchino, Els increïbles (2004).
Entre els compositors europeus troben alguns que coneixem de les dècades anteriors, que segueixen creant obres mestres, com Ennio Morricone, John Barry o Michael Nyman.
A la banda sonora de Forrest Gump (1994), es combina la utilització de la música incidental de Alan Silvestri per enfatitzar els moments més emotius de la pel·lícula, amb un recorregut per la música popular que va marcar les etapes de la vida del protagonista, testimoni d'alguns dels moments més importants de la història recent dels EEUU. Així, apareixen cançons de The Beach Boys, The Doors, Elvis, Joan Baez, The Mamas & The Papas o Simon & Garfunkel, en aquesta ocasió plenament justificades.
Més informació sobre aquestes dècades al Web "Música y Cine"
Música de cine. Historia de las bandas sonoras. La década de los años 90