Amb l'arribada del cinema sonor, les bandes sonores cobren un important protagonisme i sorgeixen grans mestres que marcaran el camí a seguir. Malgrat no tenir els mitjans tècnics disponibles actualment, la música per ells creada era pura en la seva essència i els seus referents eren els compositors de música clàssica. Aquests anys es caracteritzen per una més gran professionalització de la música del cinema. Triomfen compositors arribats als EEUU des d'Europa.
Els compositors Erick Korngold i Max Steiner són els més grans representants de la música de cinema durant aquesta època. La música patia una metamorfosi, passant d'un acompanyament constant a una utilització més selectiva per a remarcar certs moments. S'utilitza el leitmotiv per als personatges. Segons paraules de Max Steiner "...entre els productors, directors i músics de l'època dominava sempre la por a que els preguntessin d'on sortia la música. Per això no posaven mai música, a menys que pogués explicar-se per la presència d'una orquestra, un fonògraf o ràdio, que ja era especificat al guió".
A partir dels anys trenta, els grans estudis tenien departaments musicals complets, amb una plantilla de compositors, adaptadors-arranjadors i directors d'orquestra. Al principi, la música s'ajustava a l'acció de manera força burda, i es prenien dels arxius musicals. Això canviaria el 1933, amb la pel·lícula King Kong, quan Max Steiner va demostrar el que es podia arribar a fer amb una partitura original totalment sincronitzada amb les imatges.
A la dècada dels quaranta se solucionen molts dels problemes tècnics (fotografia, muntatge) de l'art cinematogràfic i es consolida la creació de bandes sonores. És l'època daurada de Hollywood. La pista de so té ara tres bandes: una pel so ambiental, una altra per la música i una tercera pels diàlegs.
Durant aquesta època, Erich Korngold i Max Steiner segueixen treballant, el qual no impedeix que arribin noves promeses que fan que el món de les bandes sonores es perfeccioni encara més. Serà l'època daurada de les bandes sonores, que segueixen utilitzant la tècnica del leitmotiv. Entre les dècades de 1930 i 1940, els compositors que van començar a crear música per a pel·lícules procedien de diferents àrees de la composició musical: de la comèdia musical de Broadway, per exemple, va arribar Alfred Newman; de les sales de concerts i de l'òpera, Erich Wolfgang Korngold, Dimitri Tiomkin, Nino Rota o Miklos Rozsa; de la ràdio, Bernard Herrmann o Victor Young. Diversos compositors de música clàssica (Malcolm Arnold, Aaron Copland, etc.) farien també importants contribucions en aquest camp.
Als enllaços següents hi ha més informació sobre aquestes dues dècades:
Música de cine. Historia de las bandas sonoras. La década de los años 30
Música de cine. Historia de las bandas sonoras. La década de los años 40