Aquesta dècada va portar la música de cinema a la seva màxima expressió. És una etapa de grans comèdies musicals i cine de "drama". Als cinquanta no s'escatimaven els recursos necessaris per a fer pel·lícules amb molt de pressupost. Els compositors tenien arguments i material per a desenvolupar el seu talent. Per tant, es podria definir aquesta època com una dècada d'or per a la música de cinema. Va ser una generació irrepetible que estava a la seva maduresa. Un període esplendorós en la història de les bandes sonores.
Aquests anys suposen el domini absolut d'Alfred Newman, però amb un Bernard Herrmann que començaria a tenir prestigi col·laborant amb un altre geni, Orson Welles. Van continuar treballant amb èxit Miklos Rozsa i Dimitri Tiomkin, i van sorgir altres importants autors, alguns d'ells procedents de l'anomenada "música lleugera" i també del jazz.
Alguns compositors destacats van ser Elmer Bernstein, Georges Delerue, Ernest Gold, Maurice Jarre, Henry Mancini, Alex North i Nino Rota.
A mitjans de la dècada de 1950, el gran públic va començar a prendre més seriosament la música de les pel·lícules, canvi d'actitud que els estudis van rentabilitzar animant els seus compositors a escriure temes vendibles, melodies i cançons que poguessin editar-se en disc. Per exemple, la cancçó Moon River, de Johnny Mercer i Henry Mancini per a Esmorzar amb diamants (1961), de Blake Edwards, va vendre més d'un milió de còpies. A tot això contribuiria la millora tècnica dels sistemes de gravació sonora, el que es faria evident en els gran films èpics dels cinquanta i seixanta.
El començament d'aquest període va aprofitar la gran inèrcia de les dècades preceeents, amb grans partitures per al cinema.
Malgrat això, part del període dels seixanta i setanta viuria una transformació. Els grans de sempre estaven a la seva etapa final, i naixia una nova generació de compositors que necessitaran un temps per agafar el relleu i poder oferir els seus millors repertoris.
És l'època de la renovació, amb noves figures ara internacionalment reconegudes, com Henry Mancini, John Barry, Ennio Morricone i Maurice Jarre. No obstant, les velles figures encara continuaran treballant. Així, Alfred Newman va seguir composant durant tota la dècada dels 60, encara que a un ritme més lent, i Bernard Herrmann va composar algunes de les seves millors obres. Per la seva banda, el conegut Elmer Bernstein renovaria també la música del western. Es posa de moda que una cançó aparegui vàries vegades a la pel·lícula.
Més informació sobre aquestes èpoques al Web "Música y Cine"
Música de cine. Historia de las bandas sonoras. La década de los años 50
Música de cine. Historia de las bandas sonoras. La década de los años 60