La industrialització

L’economia tradicional de Montcada i Reixac bassada en l’agricultura –vinya, blat, patates, maduixes, arbres fruiters i cànem per fabricar cordes, espardenyes, sacs, cistelles...– passant per certes indústries com les menestrals amb persones que exercien un art manual o artesà – adobers i vidriers– del s. XV i la dels molins paperers als s. XVI i XVII i fins i tot l’hostaleria –ja que  el municipi era ‘terra de pas’–, va quedar desbancada per les onades d’industrialització que arribaven.

La instal·lació de la fàbrica de ciment Asland al 1917 inicia la industrialització, a la qual van seguir la fàbrica de l’Aismalibar (1934) i la fàbrica de pintures Valentine (1955). 

L'activitat de la cimentera va retallar l'alçada del turó dels 300 als 273 metres d'altitud actuals, així com la desaparició d'algunes coves, un poblat ibèric, l'ermita de la Mare de Déu de Montcada i les ruïnes del castell de la família dels Montcada per esllavissades del terreny l'any 1939. 

Continuant entre 1960-70 amb un altre grup de noves fàbriques, com Levivier, Bosuga, Ignis, Prebetong... 

A partir del darrer quart de segle XX apareixen nous nuclis industrials, els polígons de Can Cuiàs (1972) a tocar de la Ciutat Meridiana, La Ferreria (1982) entre el riu Ripoll i la riera de Sant Cugat, Pla d’en Coll (1988) entre Mas Rampinyo i el riu Besòs, Can Milans (1999) situat a tocar del municipi de La Llagosta, al peu de la C-17, Can Tapioles, Molí d’en Bisbe i Foinvasa a Mas Rampinyo que confronta amb el terme de Ripollet .

Des dels anys 1950, Montcada va afavorir de les onades migratòries animades per les possibilitats laborals que oferia la indústria. 

A la segona meitat del s. XX la industrialització també va comportar una pèrdua progressiva d'espais agrícoles i naturals per la creació de nous nuclis industrials i poblacionals  i el creixement i expansió d'altres.

El paisatge del municipi  va experimentar una gran transformació, així com un elevat impacte i contaminació ambiental.