Pedagogia de la vida i la mort

Tal com comparteix Xusa Serra, i com diu el filòsof Joan Carles Mèlich*,  fins el segle XX, la mortalitat infantil "era tan elevada que totes les famílies havien vist morir a algun dels seus petits", però ara "gràcies als grans avenços mèdics, la mortalitat en nens s'ha reduït tant que atribuïm a un fracàs de la ciència i de la medicina qualsevol mort infantil", el que "no deixa de ser una trista manca d'acceptació de les nostres limitacions i de la finitud ". Al primer món "li falta consciència de la finitud", de manera que "patim la mort sempre com una tragèdia", quan "és tan natural com la vida".


L'actual sobreprotecció dels infants i els joves en el primer món davant la mort és "un greu error que els desconcerta i els debilita" i un "equivocat mecanisme autoprotector per als adults davant el patiment del menor", als que fins i tot «s'amaga la mort de les seves mascotes », observa el filòsof, que apel·la  "a la vital importància de sentir, amb normalitat, que morirem, per poder viure amb plena consciència".


*Font: https://www.eldiario.es/sociedad/Melich-Pandemia-empezar-pedagogia-finitud_0_1036596618.html

Pedagogia de la Finitud al centre: context actual 

L’aula ha de configurar-se com un espai on s’acompanyi integralment a l’infant en el seu desenvolupament. Prendre consciència de la importància de la integració de la Pedagogia de la Finitud en el centre educatiu, serà essencial per a poder realitzar un acompanyament sensible, curós i atent a totes les necessitats que pugui tenir l’infant. La Pedagogia de la Finitud ens endinsa en un marc comunicatiu on la mort no és un tema tabú, sinó que s’integra com a part essencial de la vida, de la condició humana.

 

Una escola que vol acompanyar integralment en el desenvolupament emocional dels seus alumnes ha de tenir present, per tant, tots els processos pel qual passaran els infants al llarg de l’escolarització. Així mateix, i tenint en compte que la mort segueix essent un tema tabú en el nostre context, l’escola es configura com un entorn clau per a poder realitzar un treball psico-educatiu i així esdevingui un espai on els infants puguin expressar-se amb total llibertat, on siguin valorats i puguin ser acompanyats.

Partint d’aquesta realitat sorgeix la necessitat d’abordar la Pedagogia de la Finitud. Tal com presenten Joan Carles Mèlich i Concepció Poch en un dels primers articles on s’aborda la necessitat d’incloure aquest tipus de pedagogia en el centre educatiu: Educar per a la mort vol dir tenir una nova i diferent concepció de la vida i del temps. (1994). 


Anna Nolla en la seva publicació “Del viure i del morir: propostes per acostar-nos a l’experiència de la finitud” (2008) realitza la distinció entre la Pedagogia de la Vida i la Mort i la Pedagogia del Dol:

 

 

Aquesta distinció serà clau a l’hora d’abordar la nostra tasca docent. Molt sovint el centre educatiu es veu en la necessitat d’abordar la pedagogia del dol davant d’una pèrdua sense haver establert unes orientacions o un marc comunicatiu que faciliti aquesta intervenció.


Tot i que diversos autors han escrit en referència a la justificació del perquè és necessària una pedagogia de la finitud a les escoles, el currículum actual i els continguts que es treballen en el món educatiu encara no tenen en compte de manera explícita aquesta pedagogia. Tal com comparteixen Herrero, de la Herrán i Cortina (2012):

Els sistemes educatius han ampliat la concepció de l’educació en les seves últimes dècades. Però ho han fet en la seva superfície, no en la seva profunditat. Per això no inclouen en el seus continguts la mort i la finitud com a condicions radicals de l’ésser humà i com a elements imprescindibles per a la millora personal i social.

 

Una bona mostra d’aquest fet és l’estudi “¿Está la muerte en el currículo español?” (2019), també realitzat per A. de la Herrán, P. Herrero i V. de Miguel. En aquest es van revisar les lleis orgàniques d’educació vigents, els reals decrets del currículum i la normativa complementària específica de caràcter nacional que regula l’educació en els nivells educatius de referència: l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària. L’estudi consistia en una revisió dels citats documents a la recerca de paraules clau (25) que es poguessin relacionar amb la pedagogia de la mort. Les conclusions de l’article són clares, se’n destaquen les següents:

La mort i la seva pedagogia no es mostren com a un tema prioritari en els documents analitzats (...) la presència de la mort correspon al seu caràcter transversal (...) per la seva presència en la vida i en relacions humanes, es impossible no tractar la mort en el currículum, tot i que sigui de manera indirecta (...) es requereix una modificació del currículum que inclogui la mort com un referent didàctic per a aconseguir una vertadera educació de l’ésser humà.

 

Es posa de manifest, per tant que, tot i conèixer la importància de l’acompanyament integral de l’infant en les seves pèrdues, així com la importància de poder naturalitzar el parlar i treballar sobre els conceptes de vida, mort, canvis, processos de dol... en l’actualitat aquesta “responsabilitat” recau en la visió i la decisió de l’equip humà del centre educatiu. Aquest, des del seu convenciment i empoderament, és el que decideix abordar aquesta realitat, malgrat que, des dels currículums no es mostri de manera específica aquesta pedagogia. Tot i això, cal recordar que, un dels sis vectors del nou currículum és el que es correspon a benestar emocional i que el treball transversal en aquest reconeixement i empoderament es pot trobar en bona part del decret  175/22. 



Comunicació amb famílies 

Prendre consciència de la importància de realitzar activitats relacionades amb la pedagogia de la finitud és imprescindible per a poder realitzar un treball transversal que ens permeti abordar activitats específiques durant el curs i també estar atents per a poder detectar situacions de pèrdua per les quals estiguin transitant els nostres alumnes.

Una de les qüestions que preocupen als docents és la possible reacció de les famílies, en tant que la mort segueix essent una realitat tabú i la percepció de com els infants transiten pels processos de dol sol estar molt distorsionada. Això és degut, també en part, a l’existència d’una sèrie de mites, alguns dels quals estan molt interioritzats per bona part de les famílies. Per a poder realitzar un bon acompanyament, també a nivell psico-educatiu a les famílies, cal tenir-los en compte.

Algunes de les idees falses les podem trobar en el seguen quadre elaborat per la Generalitat de Catalunya i elaborat en el programa “Família i escola”. En aquest es presenten els mites més comuns i unes orientacions respecte aquests:



Una bona ocasió per a comunicar a la família la nostra visió sobre la importància d’educar en la pedagogia de la finitud, així com en l’acompanyament respecte les pèrdues a infants i famílies, és la trobada d’inici de curs. Es recomana poder començar a trencar amb el tabú i la por a parlar de la vida i la mort en aquestes trobades, tot explicant que a l’aula es realitzaran activitats d’aquesta pedagogia.  D’aquesta manera, ja en l’inici de curs, informem a les famílies que l’escola és un espai on hi ha temes d’educació emocional, interpersonals i intrapersonals, que desenvoluparem per a poder acompanyar als infants en el seu creixement i desenvolupament. Així mateix, també expliquem que treballarem amb la distinció de pedagogia de la vida i la mort i la pedagogia del dol i ens oferim per a poder acompanyar-los també com a famílies, així com destaquem la importància de poder mantenir una bona comunicació.

 

COM INCORPORAR LA PEDAGOGIA DE LA VIDA I LA MORT A L'AULA A L'AULA


Compartim el monogràfic de referència de la revista Guix: Pedagogia de la vida, la mort i el dol a l'escola coordinat per l'Àngels Miret i Neus Ballesteros. 

En aquest monogràfic podreu trobar els següents articles: