Joan Teixidor

LA FONT

Anàvem a la font quan ja queia la tarda,

resseguíem camins, corriols i dreceres,

ens arribava el cant que fa l'aigua i la pedra.

Érem els habitants d'un estiu de miracle,

tot era tan feliç que no ho enteníem.

Dames, cavallers, l'estol de nens i nenes,

el gaudi de la llum i l'hora fugissera,

els núvols divagant pel cel que s'enfosqueix

i trepitjant el verd el vestit blanc de Maria.

Ignoràvem Renoir però ja el pressentíem.

Joan Teixidor

LA VÍCTIMA

M'allunyava de tot, amics

i terra i cel. Vanament em cridàveu

quan era absent i nàufrag.

No em compadiu, sóc infeliç i alt

i gairebé sagrat, captiu d'aquest incendi

transfigurant la nit. Hi ha dies

llargs com la història dels homes.

És un instant el que ens salva.

Mai més no seré amb vosaltres.

Quan parlo, sento una veu estrafeta;

només quan callo, dic:

'Estremiu-vos, sóc la víctima marcada,

miro l'altar dels sacrificis'.