Catul

Au, visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,

que dels vells rigorosos els murmuris

ni tan sols en un as hem de preuar-los.

Quan es ponen, els sols poden renéixer,

mes la nostra llumeta en apagar-se

una nit dormirem que serà eterna.

Dóna’m, doncs, mil petons, que cent segueixin

i mil més al darrere, i la centena

repeteix, i mil més, i cent encara,

i després els milers, quan a bastança

ja els tinguem, descomptem-nos i oblidem-los;

perquè els pèrfids no puguin aüllar-nos

que no sàpiguen mai quants besos foren.

Catul