Jaume Roig

Mestre Jaume Roig va nàixer

probablement a València

a començament del segle

XV. Se sap amb certesa

que va morir un dissabte

quart dia del mes d'abril,

l'any mil quatre-cents setanta-

vuit, en aquesta ciutat.

Va estudiar "Medecina

i Arts" a ciutat de Lleida

a l'Estudi General

i a la Sorbona, París.

Fou cèlebre com a metge,

examinador de metges

i Conseller de València.

I ha passat a la Història

com autor de la novel·la

que ell va titular Espill,

escrita en vers tota ella.

L'Espill és obra important,

d'evident misogínia,

més citada que llegida,

amb més de setze mil versos

dels quals jo vos en diré

noranta-set. Els que calen

per contar-vos una història

terrible i esgarrifosa,

d'un restaurant de París

on servien carn humana,

segons l'autor, ben cuinada:

Mes, aquell any,

un cas estrany

en lo món nou,

dia dinou

s'hi esdevenc.

Jo tinguí el reng

Vaig ser convidar

tots, a sopar

i rigolatge,

los de paratge

qui junt havíem,

allí teniem

de tots potatges;

de carns salvatges;

volateria;

pastisseria

molt preciosa,

la més famosa

de tot París.

En un pastís,

capolat, trit,

d'hom cap de dit

hi fou trobat.

Fou molt torbat

qui el conegué;

reconegué

que hi trobaria:

més, hi havia

un cap d'orella.

Carn de vedella

créiem que menjàvem

abans que hi trobàrem

l'ungla i el dit

tros mig partit.

Tots el miràrem,

i vam pensar

carn d'home, cert era.

La pastissera,

amb dos ajudants

filles ja grans,

era fornera

i tavernera;

dels que hi venien

allí bevien,

alguns mataven;

carn capolaven,

feien pastells,

i, dels budells,

feien salsitxes

o llonganisses,

del món les més fines fines.

Mare i fadrines,

quants en tenien

tants en venien,

i no hi bastaven;

elles mataven

alguns vedells:

amb la carn d'ells

tot ho cobrien,

assaborien

amb fines salses.

Les dones falses,

en un clot tou,

fondo com pou,

descarnats ossos,

cames i cossos,

allí els metien;

i ja l'omplien

les fembres braves,

cruels e praves,

infidels, malvades,

i eixelebrades,

abominables!

Cert, los diables,

com los mataven,

crec les ajudaven

i el dimoni.

Féu testimoni

que en mengí prou:

mai carn ni brou,

perdius, gallines

ni francolines

de tal sabor,

tendror, dolçor,

mai no sentí.

I de matí,

de totes tres

feren quarters;

i la seua posada

fou derrocada,

i l'aplanaren,

sal hi sembraren;

i tots els cossos

tallats a trossos,

(cent n'hi comptaren)

i els soterraren

en lloc sagrat.