El sistema educatiu dona resposta a les inquietuds dels joves?

Des que som menuts el sistema educatiu convencional ens aboca fonamentalment en la importància de la intel·ligència cognitiva, marcada pel Coeficient Intel·lectual (CI), però què succeeix amb altres tipus d'intel·ligències, com la intel·ligència emocional? Estan prou present a les escoles?

És cert que a partir del segle XX el sector educatiu ha sofert un canvi de paradigma social que no solament promou les competències acadèmiques, com antigament només feia, sinó que també comença a valorar les competències personals i socials dels infants i adolescents per tal de contribuir al seu creixement integral. Tanmateix, l’educació emocional encara no té el mateix protagonisme a les aules que l’educació purament curricular. Com és possible que els alumnes puguin conèixer les comarques i els rius més rellevants de Catalunya, però, en canvi, no sàpiguen gestionar-se emocionalment?

Aquest canvi de paradigma educatiu esmentat també comença a treballar les competències pràctiques i transversals, perquè els estudiants puguin extrapolar de forma significativa els coneixements assolits a tots els àmbits de la seva vida. No obstant això, les competències teòriques, vinculades sobretot a la capacitat memorística, encara predominen per sobre de les pràctiques. De què serveix que els joves sàpiguen sumar o multiplicar de forma mecànica si en endavant no saben aplicar en el seu dia a dia aquestes operacions matemàtiques? O quin sentit té que coneguin un munt de conceptes econòmics fútils si després no saben interpretar la seva primera nòmina quan es posen a treballar?

A banda de les competències de caràcter tècnic i teòric que, ara per ara, estan guanyant la partida a les habilitats socials, emocionals i pràctiques que tot just comentàvem, ens preguntem: els centres d’ensenyament obren suficients espais per a la creativitat, reflexió, autonomia i innovació pedagògica? O per al contrari, estan tallant les ales de les noves generacions per por a canviar i a innovar, pedagògicament parlant?

Feta aquesta reflexió sobre la situació educativa actual, encetem el següent debat: el sistema educatiu coneix realment les necessitats i inquietuds dels estudiants? I si és així, sap com veritablement donar-hi resposta?