Embedded Files
El clima pre-alpí
El clima pre-alpí fa la gent malenconiosa, molt propensa a l’estupidesa i amb el temps es torna dolenta, vaig dir jo. Qui hi viu, ho sap, si és sincer; qui hi ve, ho veu al cap de poc temps i se n'ha d'anar abans no sigui massa tard per a ell, si no vol arribar a ser com aquests habitants estúpids, com aquests salzburguesos malenconiosos que amb la seva estupidesa maten tot allá que encara no és com ells. De primer havia pensat que fóra bonic criar-se allà, però al cap de dos o tres dies de ser-hi ja li va semblar un malson haver-hi hagut de néixer i créixer, fer-s'hi gran. Aquest clima i aquestes parets maten la sensibilitat, va dir. Jo no hi podia afegir res més. A Leopoldskron, la manca d'esperit d'aquesta ciutat ja no ens podia afectar, vaig pensar en el moment d'entrar a la fonda.
Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs.Pàgs. 13-14.
ALZINA - Aquesta alzina que contemples cada dia arrela al marge de molt abans que tu nasquessis i ben segur que la hi deixaràs. La vida de l'alzina és estàtica i profunda, lenta i interior. e alzina creix a la intempèrie, a la mercè del sol de juliol i de les tramuntanades de tardor, però viu d'una forma reconcentrada, per ella mateixa. L’home fa via de pressa. En el seu camí tot és agitació adelerada i fugacitat incessant. Corre món o s'estableix en un lloc i dóna forma als dies amb l'escarpra de l'esforç i el martell del treball, com l'escultor, mentre, imperceptiblement, els mateixos dies se l'enduen. És diferent l'existència de l'alzina. L’home ronda per la terra, l'alzina hi arrela; 1 'home és bellugadís, l'alzina, immòbil. Les arrels xuclen de la terra l'aigua i l'aliment mineral que nodreix l'arbre; del sol rep la llum, que tanta vida dóna a tot. Res més no necessita l'alzina per assegurar l'existència austera i vegetal. Passaran temporades d'eixutor; la terra que l'acull potser és sorrosa i erma; les tramuntanades la sacsegen i li arranquen fullam i brots tendres així com la netegen de branques mortes. Però l'alzina aposta per la tenacitat i gairebé sempre se'n surt. Un dia o altre torna a ploure; fins la terra més eixorca nodreix poc o molt les arrels; la tramuntanada no sol durar més de dues o tres jornades.
El temps de l'alzina es mesura amb una lentitud extrema. Res a veure amb els dies de l'home, accelerats i breus. A poc a poc, les arrels s' endinsen a la terra; encara més lentament, el tronc esdevé gruixut i robust, amb una escorça escamosa, resseca, impermeable; les branques s' enlairen i s'expandeixen; les petites fulles vibràtils van canviant, però és una mutació imperceptible, com la renovació de les cèl·lules de la nostra epidermis; de fulles, l'alzina en té sempre.
Tota ella, l'alzina és una sàvia estratègia de perdurabilitat de la vida, de resistència a les lleis de les estacions, al pas dels anys. e alzina s' esforça a aparentar que el cicle anual no l'afecta. Només a la primavera baixa, i encara no sempre, participa de l'exultació vegetal pròpia d'aquest temps engalanant-se amb una espècie de caramells que pengen cap a terra i li donen un aire més festiu i alegre. És l'única expansió que manifesta, l'única contribució aparent al ritme general de la natura. e alzina no demostra pas que el sol d'agost l'atueixi ni que la decrepitud de novembre l'humiliï. Sobre les seves fulles, d'un verd fosc i dens de part de fora-que és lluent i fina- i d'un gris pàl·lid de part de dins -folrada d'una lleu capa cotonosa-, el sol matinal de juny hi aboca tota la força de la llum càlida i encegadora i el sol caient d'octubre hi posa un tènue reflex daurat, com de mel, d'una qualitat cromàtica i d'una bellesa incomparables. Però l'alzina no s'immuta. És com un mirall que, ancorada en el paisatge, es limita a reflectir totes aquestes transformacions.
Una alzina pot viure segles i, si no és per acció del foc o de l'home, mai no pateix una mort sobtada i definitiva. Fins l'alzina esberlada pel llamp no sol morir del tot, sempre resta una part d'arrel, de tronc i de brancada que sobreviu i rebrota. Si no intervenen aquestes eventualitats, l'alzina té una mort tan lenta com la vida que ha dut. Els banyarriquers burxen la soca; els tèrmits i les formigues la van picolant, dedicant-hi generacions i generacions de milers d'individus aplicats a una labor instintiva de destrucció del gegant, les dimensions del qual no poden concebre. De vegades arriben a cavar un forat a la soca de l'arbre en què hi cap una persona. Però l' alzina va vivint. La mort se li enfila per les branques. Algunes s'assequen i s'esqueixen, però encara en creixen d'altres. En aquesta agonia, en aquesta convivència de vida i mort, l'alzina pot passar-hi desenes i desenes d'anys. Les branques vives perduren amb la mateixa impassibilitat que tenia tot l'arbre quan era jove. A terra es podreixen les branques que ja han caigut. La corrosió animal és incessant però els efectes que té sobre l'alzina són lentíssims. La mort d'una alzina, des dels primers senyals de decrepitud, pot abastar diverses generacions d'una família humana i ningú no pot assegurar quin descendent arribarà a veure'n l'extinció definitiva, que sembla que mai no hagi de produir-se. Entre els éssers vius, el temps es mesura de formes molt diverses i la supervivència adopta estratègies variadíssimes. L’alzina arrela i persevera.
Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàgs. 97-100.
NATURA
El 62% del territori català és massa forestal, més que Noruega, Suïssa i França
Catalunya,país de boscos
Catalunya,país de boscos
THAÏS GUTIÉRREZ | Diaria Ara, 27/12/2011
Els catalans tenim el gran privilegi de viure rodejats de boscos. Més de la meitat del nostre territori -un 62%- està format per massa forestal i fins i tot els habitants de Barcelona i la seva àrea metropolitana, al contrari del que suggereix viure en una gran ciutat, poden gaudir en qüestió de minuts del paisatge verd que ofereix el bosc, en aquest cas el del Parc de Collserola, el més pròxim. Per cada habitant de Catalunya hi ha gairebé 350 arbres.
La dada està extreta del llibre Boscos de Catalunya (Editorial Lunwerg i Obra Social d'Unnim Caixa), una obra que fa un recorregut per la riquesa paisatgística catalana de la mà de Martí Boada -geògraf, naturalista i doctor en ciències ambientals- i de Francisco Javier Gómez -investigador, llicenciat i màster en la mateixa matèria- que s'han proposat posar en valor tot aquest patrimoni natural a través del seu llibre.
L'obra vol posar èmfasi, sobretot, en el fet que Catalunya és un "país de boscos, encara que moltes vegades no ho sabem", segons va dir Boada a la presentació del llibre. I per demostrar-ho no falten dades: en el món hi ha 4.000 milions d'hectàrees de bosc, que representen el 31% de la superfície de la Terra, segons xifres de la FAO del 2010. Més de la meitat d'aquestes hectàrees estan repartides en cinc països: el Canadà, el Brasil, els EUA, la Xina i Rússia. Però no gaire lluny d'aquestes potències verdes hi ha Catalunya, amb gairebé 2 milions d'hectàrees de massa forestal, un 62% del seu territori, molt per sobre de la mitjana dels països de la Unió Europea, que està al voltant del 44%.
Màxima expressió del territori
De fet, Catalunya està molt per sobre de països que tradicionalment han tingut l'etiqueta de boscosos, com Noruega, que té un 33% dels seu territori de massa forestal, Suïssa i Itàlia, que en tenen un 31%, Grècia, un 30% i França que en té un 29%.
"El bosc és la màxima expressió de maduresa del territori", segons va destacar Boada, que assegura que el bosc és un patrimoni que cal "posar en valor perquè és un ens que no està mai quiet i del qual els éssers humans en podem aprendre molt". Aquest geògraf i naturalista afirma: "Ara que es parla tant de la paraula resiliència com una bona manera per combatre la crisi perquè fa referència a la capacitat d'adaptar-se i superar circumstàncies adverses, haurem d'adonar-nos que no hi ha res més resilient que els boscos. En podem aprendre coses molt importants que podem aplicar en èpoques complicades com la que estem vivint ara".
Per Francisco Javier Gómez, l'altre autor del llibre, aquesta obra posa en relleu que "Catalunya té una massa boscosa privilegiada i única que ens situa a la primera línia dels països amb més bosc del món" i explica que han intentat "anar més enllà de la visió botànica i donar una visió més genèrica del bosc: com un escenari ric i complex", explica.
La major part dels boscos catalans es concentren a les comarques de Girona, sobretot les de la Selva i la Garrotxa, seguida de les comarques de la Catalunya Central.
Trencar mites
Les zones amb menys boscos són les Terres de l'Ebre i les de Ponent. Els autors del llibre reconeixen que aquestes dades "poden cridar l'atenció" perquè molta gent pensa que la major part dels boscos haurien de ser al Pirineu, però la realitat és que la duresa tèrmica de la zona en dificulta la presència, tot i que també n'hi ha. Segons el llibre, hi ha dos tipus de boscos de coníferes, que són els més abundants a Catalunya: les pinedes mediterrànies de pi blanc, que ocupen el 20% de les hectàrees de bosc, i les pinedes de pi roig, que ocupen el 18%. La tercera coberta de bosc més important són alzinars, que suposen un 15% del total. Tot i aquesta classificació, el llibre destaca que l'arbre més present a Catalunya és l'alzina, amb més de 762 milions d'exemplars. La dada no és contradictòria amb l'anterior perquè en els alzinars hi ha molta abundància de peus d'arbre i això porta els autors a afirmar que Catalunya "és un país d'alzines".
Els autors calculen que hi ha 261 milions de pi blanc, de pi roig 240 milions i que el conjunt de roures suma 225 milions.
Catalunya,país de boscos
Page updated
Google Sites
Report abuse