Composició i estructura

La composició de la Terra en massa és:

La Terra està composta de diverses capes amb diferents composicions químiques i comportament geològic:

• Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en cratons (porcions més antigues dels nuclis continentals). Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.

• Mantell: és una capa intermèdia entre l'escorça i el nucli. Arriba fins una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.

• Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l'escorça i la porció superior del mantell.

• Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de manera fluïda.

• Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de 3.475 km. Està compost d'un aliatge de ferro i níquel i és en aquesta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli es subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el nucli extern, el qual és líquid.

I també cal saber que l'escorça i part del mantell superior formen la litosfera.

Tectònica de plaques

La tectònica de plaques (del grec τεκτων, tekton, que significa "el que construeix") és una teoria geològica que explica la forma en què s'ha format la litosfera, és a dir, la part superior més freda i rígida de la Terra. La teoria dóna una explicació a les plaques que formen la superfície de la Terra i als desplaçaments que s'observen entre elles en el seu desplaçament sobre el mantell terrestre fluid. Aquesta teoria també descriu el desplaçament de les plaques, les seves direccions i interaccions.

Les plaques tectòniques es desplacen unes respecte a altres amb velocitats de l'ordre de 2,5 cm/any, que és aproximadament la velocitat amb què creixen les ungles de les mans. Ja que es desplacen sobre la superfície finita de la Terra, les plaques interaccionen unes amb les altres al llarg de les seves fronteres o límits provocant intenses deformacions a l'escorça i litosfera de la Terra, el que ha donat lloc a la formació de grans cadenes muntanyoses (per exemple, els Andes i els Alps) i grans sistemes de falles associades amb aquestes (per exemple, la falla de San Andrés).

El contacte per fricció entre les vores de les plaques és responsable de la major part dels terratrèmols. Altres fenòmens associats són la creació de volcans, especialment en el cinturó de foc del Pacífic, i les fosses oceàniques.

Llista de grans plaques

Existeixen 14 grans plaques, 7 de principals i 8 de secundàries, a més d'unes 40 de més petites (com, per exemple, la placa amúria o de l'Amur).