DARRERES DADES SOBRE LA DESPOBLACIÓ A ESPANYA

cliqueu aquest enllaç o aneu directament al següent.

https://drive.google.com/file/d/10qG1n_Fj7-oWUYy-EaweS25Jp9i5Oxx3/view?usp=sharing

LA TEVA ÀVIA ERA IMMIGRANT!

Jennifer Mendelsohn, una escriptora freelance de Baltimore, tolera malament la mala fe. L'estiu passat, després que Stephen Miller, assessor polític senior de la Casa Blanca digués a la televisió que donava suport a una llei que penalitzaria els immigrants que no parlessin anglès, Mendelsohn va deixar anar a Twitter: «Miller afavoreix els immigrants que parlen anglès», començava. «Però el cens de 1910 demostra que la seva mateixa àvia no el parlava». El seu tweet, que incloïa una fotografia del document censal que indicava que l'avantpassada de Miller només parlava Yiddish, es va fer viral. «És hilarant la facilitat amb què es pot descobrir la hipocresia», va dir Mendelsohn. “I sóc una detectiu tan bona que faig por”.

Miller no era l'únic a qui va seguir el rastre a Internet. Va buscar en articles de diaris locals els noms de familiars d'activistes antiimmigració, i va abocar la informació a motors de cerca (familysearch.org, ancestry.com), que li van donar els registres de naixement i mort i de casaments. «Algú va dir que era rastrejar els avantpassats», va dir. “Si us plau —d'això se'n diu periodisme». L'àvia del congressista republicà d'Iowa Steve King —que ha dit que «no podem restaurar la nostra civilització amb els nens dels altres», va arribar a Ellis Island quan era una nena, el 1894. Mendelsohn va descobrir que el rebesavi de la periodista de la Fox News Tomi Lahren —«Respecteu les nostres lleis i sereu benvinguts. O si no, adéu»— havia estat acusada de falsificar els seus papers, el 1917. Un avantpassat suís d'un col·lega seu, Tucker Carlson —«En què es beneficia Amèrica del munt de persones de països fracassats que venen cap aquí?»— va venir a Amèrica buscant feina, el 1860. Mendelsohn va començar a publicar anotacions de llibretes censals, retalls de premsa del tombant de segle, i memòries compartides entre familiars. «El registre històric no menteix», va dir.

[...] Mendelsohn va començar a afeccionar-se a la genealogia fa cinc anys, després que un amic va llançar una campanya per recaptar fons per un documental sobre una fàbrica de pa àzim del Lower East Side. La seva mare tenia cosins que havien viscut a Rivington Street, així que va Googlejar els seus noms i va trobar una llista del cens de 1940. («Es pot buscar dins el cens!») [...]

I llavors va aparèixer Trump. La seva administració prefereix anomenar la immigració basada en el reagrupament familiar amb el nom molt més sinistre de «migració en cadena». Mendelsohn no ho accepta: “Ens estan dient als americans que la migració en cadena és una cosa nova a la qual témer. I jo els dic No pas a casa meva'» [...]

Mendelsohn no sap exactament que trobarà la propera vegada que s'hi posi, però les seves incursions en els arxius no solen ser un misteri. «Cada una d'aquestes històries acaba de la mateixa manera», va dir. Mike Pence (avi irlandès) no és tan diferent del President a qui serveix (avi alemany). i #resistance genealogy [l'etiqueta de Twitter que va crear per publicar les seves investigacions] té un missatge per a tots ells. «A menys que siguis un americà nadiu, ets descendent d'esclaus que van ser duts aquí contra la seva voluntat, ets un immigrant en aquest país, o ets descendent d'un immigrant en aquest país» va dir Mendelsohn. «Vull fer-ne una cosa personal».

Jonathan Blitzer, The New Yorker,

5/2/2018

(L?Avenç, 444, març 2018)

PRIMERES MATÈRIES

Com es pot alimentar una població mundial de 10.000 milions de persones

Generar aliments suficients per a les generacions futures serà un repte, però és possible

DIARI ARA 26/06/2016

·

L’ús de la tecnologia és clau per augmentar la productivitat en el sector primari. / SEAN GALLUP / GETTY

Una de les coses extraordinàries del món modern és que una gran part dóna el menjar per descomptat. Des que tenim constància històrica, la lluita per l’alimentació ha sigut el gran centre de l’activitat humana, i tothom o era pagès o treballava en granges, amb comptades excepcions. La fam era una amenaça sempre present. Fins i tot en els anys bons rarament es generava un excés de productes alimentaris que assegurés els anys més magres. En els pitjors moments, només els poderosos podien estar segurs de poder tenir l’estómac ple.

Avui la majoria de la gent que viu als països rics mai s’ha de preocupar d’on sortirà el següent àpat. L’any 1900 dos de cada cinc treballadors nord-americans treballaven en granges; avui només un de cada cinquanta. Fins i tot en llocs més pobres, com l’Índia, on encara es podia patir fam fins a mitjans del segle XX, la suposició que tothom tindrà prou menjar forma part cada vegada més del seu ritme de vida.

Però aquesta suposició porta a una mena de refiament. Passar gana pot ser història en una gran part del món, però encara és una realitat en parts de l’Àfrica. I milions de persones encara pateixen el parent petit de la fam: la malnutrició. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), uns 2.000 milions dels 7.300 milions de persones de la població mundial pateixen una alimentació insuficient. A més, cap al 2050, una projecció situa el total de la població mundial en 10.000 milions de persones. Si hi afegim la creixent demanda de carn, peix, llet i ous, que neix de la prosperitat i que exigeix un gran volum de cereals, aleshores el 2050 caldrà un 70% més de menjar del que es va produir el 2009. Un autèntic repte, però no impossible.

Cornucòpia

Des dels temps de Thomas Malthus, un economista que escrivia ara fa poc més de 200 anys, a la gent li preocupa que el creixement de la població pugui superar l’oferta alimentària. De moment, no ha sigut així. Però els neomalthusians han detectat senyals preocupants. Un és l’estancament de la producció d’aliments de primera necessitat com l’arròs i el blat.

Tampoc queda una gran quantitat de sòl conreadís susceptible de ser llaurat. Una font d’alimentació que Malthus no va preveure va ser el conreu de les grans planes americanes. Aquestes terres, i extensions semblants de terra agrícola, com l’obertura del cerrado al Brasil, van contribuir en gran manera a la provisió d’aliments. Però aquestes terres noves ja estan molt usades. Els neomalthusians també parlen del canvi climàtic. Apunten que si les temperatures globals segueixen augmentant alguns llocs acabaran sent impossibles de conrear -en particular les regions pobres dels tròpics-. Són preocupacions del tot legítimes. Però les podem superar per mitjà de dos elements: l’aplicació i difusió de la tecnologia, i la implementació de polítiques governamentals assenyades.

La tecnologia agrícola està canviant a gran velocitat. Un canvi que en gran part el protagonitzen agricultors del primer món i grangers rics en països d’ingressos mitjans com el Brasil. Algunes tècniques desenvolupades a Occident -de manera especial el conreu basat en el genoma que pot crear cultius amb propietats especials gairebé a mida- s’estan adaptant per fer que cultius tropicals, com ara la mandioca, fins ara ignorada del progrés científic, siguin més productius i més nutritius. El conreu intel·ligent, aliat amb tècniques noves i precises de modificació genètica, hauria de poder superar els estancaments de les collites. També pot produir collites amb propietats com ara la resistència a la sequera i a la calor, i així mitigar els efectes de l’escalfament global. Al mercat ja hi ha un blat de moro creat d’aquesta manera que resisteix la sequera.

Però la tecnologia és de poca utilitat si no s’adopta. En el món en vies de desenvolupament això es refereix tant a les tècniques agrícoles existents com als últims avenços en la modificació genètica. Els estancaments de les collites són fenòmens que només es produeixen en les parts del món d’agricultura més intensiva. Fer arribar les millors pràctiques agrícoles actuals als petits agricultors i als camperols de l’agricultura de subsistència de l’Àfrica i de l’Àsia faria que la humanitat avancés considerablement cap a aquest augment del 70% de la producció. També hi contribuiria molt poder disposar de millors carreteres, que permetessin el transport d’excedents als mercats. Això fomentaria el creixement de la productivitat i reduiria el malbaratament.

Cert, una política governamental dirigida a reduir el malbaratament marcaria una gran diferència. La FAO diu que aproximadament una tercera part dels aliments es perden durant o després de la collita. Als països rics, el consumidor en llença una gran part. En els països pobres ja no arriben als consumidors. Males pràctiques de recol·lecció, emmagatzemaments deficients i lentitud en els transports impliquen que el menjar es faci malbé, es perdi o sucumbeixi a les plagues. Canviar això, construint per exemple millors sitges per al gra i a prova de plagues i fer un seguiment dels continguts, ajudaria també a reduir aquest augment del 70%.

Pensem això: malgrat tots els obstacles aparents, al llarg d’aquests sis anys des de l’anàlisi de la FAO, la producció de cereals ha augmentat un 11%. Si el creixement continua així, no només ha de ser possible alimentar els 10.000 milions, sinó alimentar-los bé.

‘Immigrant’ i ‘migrant’, precisió i correcció política

ALBERT PLA NUALART

Diari Ara, 30/01/2015

En els últims anys els correctors som testimonis d’un progressiu ús de la paraula migrant en detriment d’ mmigrant (i emigrant). I la raó sembla clara: s’intenta substituir un terme connotat negativament per un de més neutre. Neutre, si més no, durant un temps, perquè si la valoració social del concepte no varia s’hi aniran adherint connotacions indesitjades i algun dia caldrà tornar-lo a canviar.

Hi ha gent que, de bona fe, creu que fer aquests canvis lèxics millora el món, però els lingüistes i escriptors hi patim. Ho explicava molt bé Javier Marías en un article després que un lector, molt ofès, l’instés a retirar dis capacitat del seu vocabulari i a fer servir persona funcionalment diversa.

I deia Marías: “A un escriptor no se li pot demanar que renunciï a la riquesa i precisió de la seva llengua”, sobretot tenint en compte que “el que molesta no són les paraules sinó el que designen: hi ha significats que tard o d’hora taquen el significant”. ¿Som menys racistes perquè als negres de l’Àfrica els diem subsaharians i als dels EUA afroamericans? ¿No és el racisme el que provoca aquests canvis? ¿De debò ens creiem que canviant paraules simples i clares per eufemismes rebuscats millorem la societat? ¿Ens permet, veure-ho així, seguir dient cecs i sords als cecs i sords?

Migrant potser ara és més neutre que immigrant, però és també més ambigu. Reduint immigrant i emigrant a migrant, per no ferir a ningú, ens carreguem el punt de vista i les seves crucials implicacions informatives. Aplanem la llengua, renunciem a matisos essencials per comprendre la complexitat d’un problema.

Si un titular diu, per exemple, que “X milers de migrants han marxat de Catalunya”, es perd pel camí que fa uns anys eren X milers de somnis que esperaven trobar aquí un país millor per als seus fills. Passen de ser gent real que van venir, que ja se sentien catalans i ara han de marxar, a ser xifres abstractes que canvien de lloc. Doncs no: eren immigrants, i és justament perquè eren immigrants i no pas migrants que el seu fracàs és també el nostre.

Parlem de la immigració

Diari Ara 30/01/2016

MIQUEL PUIG

Jordi Angusto criticava des d’aquestes pàgines (“Immigrants poc productius?”, 24-1-16) una afirmació q ue jo havia fet de passada en un article sobre natalitat i que ell resumia així: “Els immigrants són generalment poc productius i ens acaben costant més que no pas el que generen”. Una afirmació que considerava “que no té ni cap ni peus [...] perquè la productivitat d’un treballador ve determinada pel tipus d’activitat i pels mitjans amb què compti per desenvolupar-la, i pel sistema socioeconòmic de què formi part”. Finalment, retreia “que en comptes d’alertar pels efectes socialment indesitjables dels salaris baixos, com els que cobren la majoria d’immigrats, se’ls culpabilitzi perquè cobren poc”.

He dedicat un llibre sencer, que ara mateix és a les llibreries ( Un bon país no és un país ‘low cost’), precisament a “alertar pels efectes socialment indesitjables dels salaris baixos”, i no em passa pel cap la idea que els qui els cobrin, immigrants o no, siguin altra cosa que víctimes d’un sistema socioeconòmic que, aquest sí, no té ni cap ni peus.

Ara bé, l’article d’Angusto em suggereix que és oportú fer una reflexió sobre els efectes socioeconòmics de la immigració, perquè la por a la incorrecció política ens està privant d’analitzar amb serenitat un fenomen cabdal per entendre la nostra situació.

En primer lloc, em reafirmo que els treballadors mal remunerats constitueixen una càrrega a la comunitat en la mesura que el seu consum de serveis socials supera en molt els impostos que acaben pagant. Això no significa que la comunitat els estigui subvencionant. A qui està subvencionant és als empresaris que els contracten (si n’obtenen un benefici extraordinari) i als seus clients (perquè reben un servei a un preu inferior al seu cost). Això, que sempre és així, esdevé sagnant en el cas en què tant el treballador com el client siguin estrangers, cosa que és la norma en bona part del nostre sector turístic. Basar el nostre creixement turístic en els salaris baixos és un error; fer-ho, a més, amb treballadors estrangers és una barbaritat. Però és així com ho estem fent.

Ara bé, els salaris baixos no només són nefastos perquè comporten una subvenció encoberta; també generen atur. Per analitzar aquesta qüestió, considerem un cas concret.

Les Balears tenien l’any 2002 una població de 866.100 persones, i, en temporada alta, amb 432.700 llocs de treball, experimentaven plena ocupació. Tretze anys després, en temporada alta hi ha 122.600 llocs de treball més, un creixement que, en el panorama europeu, resulta extraordinari. En aquest període de temps la població autòctona ha augmentat en unes 35.000 persones. Amb la creació de 12.500 llocs de treball n’hi hauria hagut prou per mantenir la plena ocupació. Com que també hi han arribat unes 66.000 persones vingudes de la resta d’Espanya, les necessitats de llocs de treball eren més altes, però encara molt per sota dels efectivament creats. El problema és que, simultàniament, també hi han arribat 162.000 persones procedents de la resta del món. El resultat és que la taxa d’atur, en temporada alta!, és ara a les Balears del 14% (i, en temporada baixa, del 22%). No es tracta de culpabilitzar els immigrants de l’atur, però no guanyem res tancant els ulls a l’evidència.

Ara bé, els immigrants han anat a les Balears perquè allà hi ha empresaris que estan disposats a contractar-los. No passa el mateix en altres regions turístiques de la mateixa Unió Europea. Considerem, per exemple, el cas del Tirol, que també té una altíssima dependència del turisme. El Tirol ha creat molts llocs de treball en aquests tretze anys (concretament, 51.000), però no tan de pressa com les Balears. D’altra banda, les taxes de natalitat són similars. Ara bé, el panorama laboral és radicalment diferent en una regió i l’altra: al Tirol no hi ha atur (un 3% de mitjana el 2014), i al Tirol només un 16% dels ocupats tenen com a màxim la secundària inferior, contra un espectacular 41% a les Balears.

En definitiva, a les Balears hi ha atur perquè, per molts llocs de treball que s’hi creïn, sempre seran més els immigrants disposats a ocupar-los. Per què no passa el mateix al Tirol? No perquè els empresaris d’allà siguin menys cobdiciosos, sinó perquè el 100% dels llocs de treball austríacs estan subjectes a algun conveni col·lectiu que imposa a l’empresari un salari mínim d’uns 1.400 €/mes i a la majoria dels treballadors una formació mínima que no tots els immigrants potencials tenen. Totes dues coses afavoreixen el treballador autòcton, totes dues limiten de facto la immigració, totes dues milloren la qualitat i el rendiment social del producte turístic, i, finalment, totes dues eviten el disbarat que la societat hagi de subvencionar llocs de treball.

Com canviarà la Terra d'aquí a cent anys?

Una exposició mostra com podria ser el planeta l'any 2100

Les prediccions futures indiquen una superpoblació envellida de 13.000 milions d'habitants, els quals esgotaran els recursos que ofereix la Terra

20/03/15 02:00 - barcelona - Txell Cabanas, El Punt Avui

La preocupació pel futur del planeta Terra i la societat humana és cada dia més generalitzada. Quants habitants serem el 2100? On viurem? De què viurem? Tindrem prou recursos naturals per subsistir? Podrem fer front als reptes que se'ns presentaran? Aquestes són algunes de les preguntes que l'exposició, Experiment any 2100, que obre avui les portes al CosmoCaixa, deixa entreveure i intenta resoldre.

L'exposició vincula el món científic i la ciència-ficció per mostrar com, al llarg del temps, s'ha imaginat i predit el futur. Es divideix en quatre principals megatendències, com les anomena Jordi Aloy, del departament d'exposició de l'àrea de ciència i medi ambient de la Fundació Bancària La Caixa, que són: superpoblació, megaciutats, recursos naturals i societat del coneixement.

Les quatre àrees de l'exposició tenen activitats interactives perquè els visitants puguin opinar cap on creuen que anirà el futur. Els resultats se sumaran en una pantalla gegant, i ajudaran a concloure l'experiment de l'any 2100: “És molt important que la gent reflexioni, perquè som tots nosaltres els que tenim l'opció de gestionar els recursos per fer front al futur”, explica Aloy.

Entre les peces destacades hi ha la rèplica del DeLoren, una maqueta d'un ascensor espacial en què ja treballa una empresa científica japonesa i preveu acabar-lo el 2030 aproximadament. També es pot trobar una peça original de la piràmide Tyrell de la pel·lícula Blade Runner, cedida pel col·leccionista Joan Fuster. Al final del recorregut hi ha 15 il·lustracions de persones d'arreu del món mostrant la seva visió de futur.

Un panell de l'àrea de recursos naturals on es mostra que en menys d'un any consumim el què produeix una terra i mitja Foto: JUANMA RAMOS.

Migracions després de la IIª Guerra Mundial

Luego de la II Guerra Mundial, en cambio, las considera­ciones de tipo étnico contaron escasamente. Nadie se molestó en averiguar cuáles fuesen los deseos de las poblaciones locales afectadas. La consideración que primaba ahí sobre otra cual­quiera era la del mantenimiento del equilibrio del poder en las relaciones Este-Oeste. Una vez que estuvo claro cómo la Unión Soviética seria el país con influencia decisiva en toda la Europa Oriental, importaba poco, al mundo en general, si la frontera entre Polonia y Checoslovaquia, o entre Hungría y Rumania, seguía un trazado basado en lo étnico o en otro criterio cualquiera. Por lo común, además, la propia Unión Soviética se encargó de que tales disputas o conflictos se solucionaran rápidamente. Esto no quiere decir que todo arreglo de las disputas territoriales, no basado en puras consideraciones étnicas, resultara necesariamente injusto y cínico.

El mapa étnico de la Europa Oriental y de los Balcanes era tal que el simple trazado de unas fronteras nuevas no siempre podía restablecer la justicia. Tanto Rumania como Hungría tenían títulos bastantes para la reclamación de Transilvania, región ésta que en el decurso histórico había cambiado de manos repetidas veces. Ahora bien, los pobladores húngaros se encontraban en la parte oriental de Transilvania, esto es, la más alejada de la frontera magiar, mientras que las regiones transilvanas más próximas a Hungría, eran, en su mayor parte, de población y lengua romanas. Solamente mediante alguna fórmula de com­promiso, o, alternativamente, fundando buen número de mini­Estados, pudiera hacerse justicia plena en aquella parte del continente.

En cualquier caso, las consideraciones de índole étnica no eran las únicas que de veras importaban. Había también factores geográficos e históricos por considerar, y eso sin mencionar aquí el papel representado por los respectivos países durante la II Guerra Mundial. Cuando los intereses checos y húngaros quedaron enfrentados, el ministro de Asuntos Exteriores de Praga, Jan Masaryk, preguntó: «Pero, veamos, ¿esta guerra la ha ganado Hungría, o la ganaron las Naciones Unidas?» Porque lo cierto es que tanto Hungría como Rumania estaban en el bando de los perdedores; cuando, terminada la guerra, se querellaron ambos países por culpa de ciertos territorios, el Gobierno rumano estaba en mucho mejores relaciones con Moscú, de manera que Bucarest consiguió resultados que uno o dos años más tarde no hubiese obtenido, pues para entonces quien mejores relaciones tenía con la URSS era Hungría...

Otro ejemplo de lo que decimos lo ofrece el caso de Austria y el Tirol del Sur. Este territorio lo habían cedido los austriacos a los italianos por el Tratado de Versalles en 1919, pero aún era de carácter predominantemente similar al de Austria. En vista de que Italia acababa ‘de tener que ceder territorios a Yugoslavia (pretensión de Tito que la’ URSS apoyó con vigor, pues de momento las relaciones mutuas eran buenas), y dado que Austria carecía de «padrinos» entre las grandes potencias vencedoras, los aliados occidentales opinaron que no debía presionarse mucho a Italia en este tema, y, consiguientemente, Roma quedó autorizada a mantener bajo su mando al Tirol del Sur.

En conjunto fueron expulsados de sus hogares europeos unos cuarenta o cincuenta millones de personas, que pasaron a convertirse en «refugiados»: ésta fue la migración mayor que Europa había conocido desde la Vólkerwanderung acontecida quince siglos antes. Había también millones de prisioneros de guerra y de trabajadores esclavos introducidos en el Reich de Hitler entre los años 1940 y 1944. Todos ellos empezaron a regresar a sus países desde la terminación de las hostilidades. Unos seis millones de «personas desplazadas» se contaban en Alemania al finalizar la lucha. Tres meses más tarde las dos terceras partes de dicha cifra habían sido repatriadas, pero, al mismo tiempo, una oleada aún mayor de otros refugiados empezó a presentarse allí, y prosiguieron las migraciones hacia los-cuatro puntos cardinales. Algunas de estas personas habían sido desa­rraigadas por segunda o tercera vez: 250.000 finlandesés que vivían en la Carelia sovietizada se refugiaron en Finlandia al término de la lucha fino-rusa en 1939, regresando a sus hogares cuando Helsinki se hizo de nuevo con Carelia en 1941. Los ciudadanos de antepasados germánicos (Volksdeutsche) que vivían en Europa Oriental, algunos pertenecientes a familias radicadas allá desde el siglo xüi, habían sido evacuados por los nazis en 1939-1940, y traídos a suelo alemán. Fueron instalados en Polonia a partir de 1941, y hubieron de escapar nuevamente cuando la marea de las victorias tomó dirección opuesta.

Unos diez millones de alemanes huyeron de las provincias germánicas situadas al este de la línea Oder-Neisse, y también de Hungría o Checoslovaquia, para radicarse, sobre todo, en Alemania Occidental. Hubo también una importante migración de la zona de ocupación soviética alemana hacia Alemania Occidental, y este movimiento de población siguió hasta la erección del «Muro de Berlín» en 1961. Por si todo eso fuera poco, había cientos de miles de polacos (incluidos los 160.000 soldados del ejército del general Anders), ucranianos y letones, que se encontraron, llegado el final de la guerra, muy lejos de su patria respectiva. Estas personas, por razones de índole política, no podían, o no querían, regresar a casa. Y, en fin, se produjo el movimiento migratorio de miles y miles de judíos, resto de las comunidades hebreas bajo los nazis, antiguos prisioneros de ghetos y campos de concentración mortíferos, que deseaban abandonar un continente, una Europa que para ellos era entonces sinónimo de matadero y cementerio de sus comunidades y familias.

Se firmaron acuerdos entre la Unión Soviética, Yugoslavia, Rumania, Checoslovaquia y Hungría, acerca del intercambio o trasvase de minorías, como resultado del nuevo mapa político de esas áreas. La consecuencia de tales acuerdos fueron nuevas oleadas de migraciones en Europa Oriental. Cientos de miles de ciudadanos polacos, situados en las recién adquiridas zonas orientales de su país, transferidas a la Unión Soviética, se fueron a las occidentales, adquiridas de Alemania. Campesinos de la Galitzia fueron asentados en Pomerania y Silesia. La Universidad de Lvov quedó trasladada a ^.Breslau, que los polacos habían rebautizado como Vroclav. Las regiones norteñas de Checos­lovaquia, anteriormente pobladas por tres millones de alemanes de los Sudetes, ahora pasaban a poder de checos y eslovacos. En la Unión Soviética las minorías que. se habían vuelto «sospechosas», como, por ejemplo, la de los alemanes del Volga, la de los tártaros de Crimea y las de otros pueblos del Cáucaso, habían sido expulsadas de su lugar originario, y enviadas más allá de los Urales durante la guerra. A algunos de éstos se les permitió volver al hogar mediada la década 1950-60. Las tribulaciones de los prisioneros soviéticos de guerra capturados por Alemania no terminaron con su repatriación a la URSS en 1945. Casi todos estos infelices fueron enviados a campos de trabajos forzados en el lejano Norte y Este del inmenso país. Allí se unieron a millones y millones de ciudadanos rusos, políticamente calificados como «indeseables», o simples sospechosos, internados ya allí, y sometidos a un régimen concentracionario cuya existencia misma era ardientemente negada por los comunistas de los países occidentales. Al morir Stalin en 1953 la mayoría de estos campos de concentración fueron siendo gradualmente disueltos, y sus supervivientes recuperaron, al fin, la libertad.

Como consecuencia de semejantes migraciones, el mapa étnico de la Europa Central y Oriental quedó nuevamente trazado. Se borraban así alrededor de mil años de historia alemana, de incesante colonización germánica rumbo al Este. También desa­parecía el movimiento hacia el Este de los polacos y lituanos, un fenómeno que duró varios siglos. Todo ello se veía reemplazado por un impulso soviético hacia Occidente. Dentro de sus ahora reducidas fronteras, relativamente hablando, la nueva Alemania se enfrentaba a un problema de refugiados de escala sin precedente: más de diez millones de recién llegados... La presencia de estos millones en Europa era, iba a ser, una pesada carga para los países que los albergasen, y esto durante una porción de años. Buen porcentaje de los refugiados eran demasiado viejos o niños muy jóvenes aún para el trabajo; pero es que incluso los aptos para trabajar encontraban difícil la asimilación a un nuevo medio ambiente social y cultural, y, en muchos casos, se veían ante la necesidad de aprender un nuevo idioma. Fueron relativamente pocos los que emigraron a ultramar, a lejanas tierras, y entre los que lo hicieron así, la gran mayoría se dirigió hacia los Estados Unidos o Australia.

No se había producido en el continente nada parecido desde la expulsión de los hugonotes franceses en el siglo XVII; quizá la sola excepción a lo que acabamos de decir la constituyera el intercambio de poblaciones entre Grecia y Turquía al finalizar la I Guerra Mundial. Pero la verdad es que se, realizó el misma en una escala mucho menor, sucedió en los confines de Europa y Asia, y, en su época, apenas tuvo relieve.

Con todo sus destrozos y ruinas, aquella contienda no produjo un total hundimiento en los modos y maneras, en las normas civilizadas, entre las que figuraba el entendimiento mutuo de que a la población civil no cabía darle muerte ni desarraigarla, obligándola a exiliarse de su patria. En cambio, la II Guerra Mundial trajo consigo barbaridades en una escala sin precedentes. Al cabo de varios años de dominio nazi en Europa, la, expulsión de millones de civiles terminada la contienda pasó, es la verdad, «sin pena ni gloria», como suele decirse. Hubo protestas, sí, pero principalmente por motivos de índole práctica. Los británicos y norteamericanos, en cuyas manos estaba la suerte de la nueva Alemania Occidental, a donde fueron volcados millones de refugiados, se veían impotentes para hacer frente al problema. Pero las protestas contra el principio mismo de expulsar a la gente de sus casas fueron pocas, y pesaban apenas ante el fondo de un horror como el del campo de Auschwitz, y hecatombes de diversas víctimas, habidas en toda la Europa Central y Oriental...

Walter Laqueur. Europa después de Hitler (Europe after Hitler, trad. P. Uriarte), vol. I. Ed. Sarpe, Madrid, 1985. ISBN: 84-7291-771-1. 334 pàgs. Pàg. 314. (Pàgs. 40-46).

Patró matrimonial europeu

En comparación con otras sociedades, la densidad de po­blación en Europa fue baja, y el crecimiento demográfico, moderado. Esto fue así al menos desde la Edad Media hasta nuestros días, aunque en la Edad Contemporánea en ciertos núcleos urbanos y periurbanos europeos la densidad de población haya sido alta. Si la población europea ha crecido con relativa moderación se debe a un fenómeno demográfico que es también característico y único de estas tierras: el llamado «patrón matrimonial europeo», consistente en una alta tasa de celibato y en una edad de matrimonio, en especial por lo que se refiere a las mujeres, mucho más alta que en el resto del mundo. Como señala el descubridor de tal «patrón» [Hajnal (1965)], éste se observa sobre todo en los países al oeste de una línea imaginaria que uniera San Petersburgo y Trieste. En los países al este de esa línea, el patrón europeo se daría en una versión muy mitigada: menor tasa de celibato y menor núme­ro de solteras en edades adultas, aunque mayor que en el res­to del mundo. Al menos desde la Edad Media, los europeos han tenido una conducta matrimonial más racional que los habitantes de otros continentes: han ajustado la edad de ma­trimonio y el número de hijos a las circunstancias económicas. En concreto, y esto es claramente observable, las mujeres se han casado más jóvenes en tiempos de prosperidad y con más edad en años de escasez.

Gabriel Tortella. Los orígenes del siglo XXI. de. Gadir, Madrid, 2005. ISBN: 84-934439-6-4. 562 pp. P.p. 11-12..

Hi ha massa gent al món? Cinc mites sobre la població mundial

Experts desmunten algunes de les falses creences sobre el creixement demogràfic de la Terra, com la sobrepoblació o la fiabilitat de les projeccions a llarg termini

El politòleg i escriptor Nicholas Eberstadt publica al Washington Post una llista de cinc mites sobre la població de la Terra en què desmenteix o matisa algunes de les creences més esteses sobre la població mundial.

1. El món està sobrepoblat

Els estudiosos en demografia no acostumen a fer servir la paraula "sobrepoblat". Hi ha molts factors a tenir en compte i, en general, els estudiosos han renunciat a establir una "població òptima". Seguint el raonament de l'accés a recursos bàsics com el menjar, el món a finals del segle XX, amb 6.000 milions de persones, estaria menys sobrepoblat que a l'inici del mateix segle, quan hi vivien 1.600 milions si es comparen els preus dels aliments, comparativament més cars a principis de segle. En els casos particulars hi ha al món circumstàncies sorprenents: Mònaco amb més de 16.000 habitants per quilòmetre quadrat està més sobrepoblat que Bangladesh amb 1.000? O Haití, amb un taxa de creixement de la població de l'1,3% anual, està més sobrepoblat que els EUA al 1790, quan creixia un 3%?

2. El món tindrà 10.000 milions d'habitants el 2100

Ningú ho pot saber, perquè no existeixen tècniques acurades per a la projecció a llarg termini. Les Nacions Unides fan prediccions, però poc precises. Segons els seus informes la població podria el 2100 podria ser de 15.000 milions, més del doble de la d'avui, o de 6.200 milions, per sota de l'actual. Els 10.000 milions no són res més que la projecció "mitjana".

3. Els creixements ràpids de població mantenen els països pobres

Malgrat que avui es doni un ràpid creixement de la població en alguns països considerats "fallits", no hi ha motius per pensar que el creixement de la població sigui la raó. Als seixanta, Corea del Sud i Taiwan eren països pobres amb poblacions que creixien molt ràpid –per sobre del 50% en 20 anys–, el creixement poblacional es va veure acompanyat d'un increment de la renda per càpita de gairebé un 7%.

4. La política d'un sol fill de la Xina empeny la seva economia

Alhora que aprovaven la llei d'un sol nen, als 70, la Xina va emprendre una sèrie de reformes per apropar-se a l'economia de mercat. Van ser més per les segones que l'economia del país va enlairar-se.

5. Si baixa la població, empitjora l'economia

Entre 1840 i 1960, la població d'Irlanda va baixar de 8,3 a 2,9 milions d'habitants. El PIB per càpita del país, no obstant, es va triplicar. Més recentment, Bulgaria i Estonia, amb descensos de la població del 20%, han vist com la seva economia millorava més d'un 50%.

diari ARA Barcelona | 07/11/2011

Una causa d'emigració: la fam irlandesa

Hasta que de la anciana señora Smith, que hasta entonces no había dicho una palabra, emanó -Willy lo habría jurado-­ un perceptible suspiro. Pero cuando empezó a hablar, lo hizo con calma:

-Me extraña que nadie haya mencionado el lugar mas importante de todos. Pues hay dos Irlandas, no una sola.

Era una anciana y estaban en una reunión distendida, pero a Willy le pareció que bajo la palidez de su rostro había un ser lleno de serenidad, aunque extrañamente frío y rotundo.

-Si mi esposo, que Dios tenga en su gloria -prosiguió-, no me hubiera salvado, la mayoría de ustedes no estaría aquí. De no ser por él, habría muerto en Clare durante la Hambruna, con el resto de mi familia. ¿ Tú sabes, jovencito -miró a Willy-, cuantos irlandeses se marcharon a América durante la década de la Hambruna? Tres cuartos de millón -dijo sin esperar su respuesta-. ¿ Y en los diez años siguientes? Otro millón. Y desde entonces, año tras año, se produce un flujo constante. Existen dos Irlandas, la propia Irlanda y la que esta en América. Y allí se recuerda la Hambruna. Su prima Martin Madden, de Boston -añadió, volviéndose a Sheridan-, colecta dinero para Irlanda, ¿ lo sabía?

Edward Rutherfurd. Rebeldes de Irlanda. The Rebels of Ireland. Ed. Roca, Barcelona, 2007, 1ª ed. 896 p. ISBN: 978-84-96791-54-1. Pàg. 829.

Una causa d'emigració: el racisme

Malthusianisme

L'Índia és un gegant de gairebé 1.200 milions d'habitants, només superat per la Xina, que frega els 1.500 milions. Tots dos països tenen problemes greus derivats de la seva enorme població perquè, malgrat registrar xifres de creixements que fan enveja a qualsevol estat desenvolupat, no generen prou riquesa per treure de la pobresa una important faixa dels seus ciutadans. Per això tant la Xina com l'Índia apliquen des de fa temps polítiques de control de la natalitat. En el cas xinès s'imposa un control ferri perquè a les regions rurals les famílies només tinguin un fill, mentre que a les ciutats se'n tolera un màxim de dos per parella. Aquest mètode radical és l'origen de greus desequilibris perquè moltes famílies quan saben que el futur nadó serà una nena decideixen avortar o bé abandonar-la acabada de néixer. Tot això amb l'esperança de tenir un nen en el futur, molt més útil i rendible des del punt de vista laboral. Aquesta política imposada pel règim comunista xinès no seria acceptable en una democràcia com la de l'Índia i per això el govern ha d'aplicar altres fórmules de control de la natalitat per evitar que en les pròximes dècades arribin als 1.500 o als 1.900 milions de habitants.

EI món al revés

Actualment cada família índia té 2,6 fills de mitjana, molt per sota de les xifres d'ara fa un parell de dècades però lluny dels 2,1 que es considera l'adequat per estabilitzar la població. D'altra banda, mentre la majoria de països occidentals pateixen un perillós envelliment de la població, a l'Índia el problema és exactament el contrari. Dels 1.200 milions d'habitants, gairebé el 50 per cent són menors de 25 anys. Des del punt de vista de les expectatives de creixement això és bo i fins i tot hi ha analistes que preveuen que quan aquesta ingent mà d'obra es posi a produir, l'Índia superarà els índexs de creixement de la Xina. Però l'altra cara de la moneda és una demanda de serveis com ara escoles, sanitat, serveis públics o simplement llocs de treball que ara per ara l'economia índia no està en condicions de proveir. El problema és que ca­da estat indi fa la guerra pel seu compte i mentre alguns exclouen les famílies amb més de dos fills d'alguns beneficis socials o de l'accés a habitatges públics, d'altres no adop­ten cap mesura. En part això es deu a l'escàn­dol que va esclatar la dècada dels setanta quan es va destapar un pla massiu per fer vasectomies sovint forçades.

Una de les causes principals de l'explosió demogràfica índia és que la majoria de dones a les zones rurals es casen molt joves i sovint a través de matrimonis concertats. Aquest fenomen es dóna sobretot als estats més pobres i més poblats, especialment els d'Utar Prades i Bihar, on la mitjana de fills per matri­moni frega els quatre. A Satara, en canvi, s'aplica un dels programes pilots destinats a controlar el nombre de naixements que fins ara més èxit ha tingut. Un estudi fet el 1997 va demostrar que poc menys del 50 per cent dels nens i joves de l'estat patien malnutrició, fruit en bona part de la falta d'una planificació familiar i perquè la majoria de les noies es casaven abans del 18 anys, amb la qual cosa les possibilitats de tenir més fills augmentaven considerablement. El pla del go vern es basava que els pares es comprometessin per escrit a evitar el casament de les seves filles fins que no tinguessin 18 anys a canvi d'una compensació econòmica. Ara s'ha ampliat amb el regal de la nit de noces, un xec equivalent als 107 dòlars, que es dóna a aquelles parelles joves que, tot i casades, accepten ajornar el primer embaràs alguns anys. La conseqüència de tot plegat és que el nombre de nens i nenes mal nodrits ha caigut finsal15 per cent.

L'esterilització com a sistema de control

Una altra de les causes principals de l'explosió demogràfica dels països poc desenvolupats i amb alts índexs de pobresa com l'ín­dia és la falta d'informació sobre els mètodes d'anticoncepció i de la planificació fa­miliar. L'esterilització és el sistema de control de natalitat més utilitzat, sobretot a les zones rurals. Als anys noranta alguns estats van promocionar aquesta fórmula per controlar la natalitat, però hi va haver moltes crítiques perquè a vegades era més una im­posició que no pas una opció de la dona. La conseqüència de tot plegat és que la millor fórmula per afavorir el control de la natalitat és la informació i uns serveis socials adequats. La prova és que a les zones on s'han impulsat aquestes pràctiques, el descens en el nombre de naixements ha estat impor­tant, mentre que en les altres els índexs de malnutrició infantil es multipliquen.

Revista setmanari PRESÈNCIA, núm. 2017, 22-28/10/2010, pàg. 42.