5. Les activitats terciàries: els serveis, el comerç i el turisme
1. Les activitats terciàries. Els serveisLes anomenades activitats terciàries apleguen aquelles activitats que ofereixen a la població serveis comercials, financers, culturals, sanitaris, etc. Una característica d'aquestes activitats és que estableixen una relació directa amb els clients; per això, els serveis se solen instal·lar a prop d'allà on viu la gent.
La difusió dels serveis va associada, en general, amb el desenvolupament econòmic. Per això, si puja el nivell de renda d'una població, també augmenta el volum dels serveis que la societat en conjunt i cada persona en particular demanen. En el pla col·lectiu es creen més serveis i més bons, mentre que en el pla particular n'augmenta el consum: més canals de televisió, més vendes de discos, vacances més llargues que permeten anar a uns llocs més llunyans, etc.
Les activitats de servei
Si les activitats primàries són les que d'una manera directa o indirecta depenen dels recursos naturals (des de l'agricultura i la ramaderia fins a la pesca o la mineria) i les activitats secundàries són les que manufacturen béns industrials, les activitats terciàries no utilitzen primeres matèries ni produeixen béns, sinó que ofereixen serveis.
D'ençà dels inicis de la Revolució Industrial, gràcies als progressos de la tecnologia i de la ciència ha estat possible produir quantitats més elevades de productes agrícoles i industrials amb menys treballadors i alliberant així mà d'obra. Als països industrialitzats una bona part d'aquesta mà d'obra s'ha orientat cap al sector dels serveis, que ha anat creixent en importància, tant en relació amb el nombre de llocs de treball com pel que fa a la riquesa que genera, fins a arribar a ser el sector predominant. Actualment unes determinades activitats terciàries (com el turisme o el comerç) també es veuen com una font de desenvolupament econòmic per a països perifèrics que no han estat mai industrialitzats.
De fet, tots els països, sigui quin en sigui el nivell de desenvolupament, tendeixen a incrementar el volum de població ocupada en els serveis.
La gran diversitat del sector dels serveis
Un dels trets característics d’aquest sector és la gran diversitat d’activitats que comprèn: l’administració pública, serveis financers, comerç, transport i comunicacions, activitats relacionades amb la cultura, els esports, l’oci, el turisme, serveis sanitaris i educatius, els relacionats amb la transmissió de la informació (ràdio, televisió, premsa) o amb l’assessoria (advocats, publicistes, consultors), etc.
Així doncs, coexisteixen grans empreses (com una companyia aèria) juntament amb treballadors per compte propi (un petit transportista). Alguns subsectors necessiten les més altes tecnologies (una emissora de televisió) i de professionals molt especialitzats (un agent de banca i borsa), mentre que en altres subsectors la qualificació exigida és mínima (un escombriaire). Alguns serveis s'ofereixen des de l'administració pública i uns altres són producte de la iniciativa privada. Algunes activitats es relacionen amb el consum directe final, mentre que uns altres s'incorporen com a passos intermedis.
En un intent de classificar aquestes activitats a vegades es distingeix el terciari clàssic (que inclou els transports i les feines més rutinàries) del quaternari (o conjunt d'activitats més qualificades i tecnificades o de gestió). Tanmateix, potser una classificació més generalitzada i amb un component més geogràfic és la que diferencia entre serveis a les empreses (adreçats a la producció i, per tant, localitzats preferentment a prop dels llocs d'activitat econòmica) i serveis a les persones (adreçats a la demanda final i situats, doncs, més a prop dels consumidors i en funció del seu poder adquisitiu).
El sector dels serveis als països desenvolupats
Als països desenvolupats els progressos tècnics i els científics originen un transvasament de població des de les activitats agrícoles i industrials cap als serveis . Al Regne Unit, per exemple, ha tingut lloc una disminució de la població agrària, que l'any 1997 se situava en l'1,8% de la població activa. Un cop es van haver assolit els màxims valors de la població industrial, que poden arribar fins al 45%, aquesta població ha anat disminuint fins al 20,4% a mesura que hi ha augmentat el nivell de desenvolupament.
El doble descens de la població agrària i industrial en un medi econòmic cada vegada més elevat ha permès una forta expansió del sector dels serveis, que ha arribat a concentrar el 77,8% de la població activa total.
La participació del sector dels serveis en el valor afegit total és avui també sempre superior al 50% pràcticament a tots els països desenvolupats. Així doncs, el creixement econòmic més gran és el que fomenta l'expa
nsió dels serveis més moderns i alhora els de més nivell tecnològic.
Catalunya segueix aquest model de creixement econòmic, bé que amb retard, però mostra una distribució de la població de l'ordre del 12% de població activa agrària el 1996, el 28% de població activa industrial i el 60% de població dedicada als serveis.
Si de cas es constaten unes certes diferències entre els països desenvolupats. Així, mentre que als Estats Units i al Japó els serveis fets per empreses privades són els que prevalen, a Europa la tradició de l'Estat del benestar fa que el sector públic hi sigui predominant, especialment en relació amb els serveis educatius i sanitaris.
Als països desenvolupats els serveis se situen preferentment a les ciutats. Tanmateix, com que hi ha tants centres urbans i les comunicacions es troben tan desenvolupades, una bona part de la població té accés fàcil a qualsevol servei, malgrat que hi ha unes àrees més ben equipades que unes altres.
El sector dels serveis als països subdesenvolupats
Als països pobres els serveis es localitzen a les zones més desenvolupades, que és on es concentra la indústria i on viu la burgesia amb un poder adquisitiu més gran. També a les grans ciutats, que és on hi ha el poder polític i financer, amb moltes persones dedicades a l’administració, l'ensenyament, l'exèrcit, el comerç, etc.
A les regions rurals perifèriques, allunyades dels centres urbans i de la capital, els serveis són escassos perquè la clientela té poc poder adquisitiu. Una gran part dels serveis són públics, atesos i finançats per l'Estat, però, a causa de les reduïdes possibilitats econòmiques, aquests serveis acostumen a ser insuficients per al conjunt de la població i no arriben a uns nivells de qualitat mínima acceptable.
En alguns països subdesenvolupats hi ha un percentatge molt elevat de població que treballa al sector terciari. Aquesta xifra no ha d'amagar la situació real ni implica necessàriament un desenvolupament. Els immigrants que des del camp van a buscar feina a la ciutat i no poden col·locar-se a la indústria fan feines diverses, com és ara serveis domèstics, enllustradors de sabates, venedors ambulants, missatgers, ferrovellers, etc.; són activitats que s'inclouen dins el marc dels serveis, però es tracta d'un sector terciari marginal sovint en el context de l'economia submergida o il·legal, moltes vegades única possibilitat de supervivència per a moltes persones.
La societat del consum i del benestar
Als països desenvolupats la reducció de la setmana laboral i l'increment del temps lliure ha comportat un augment considerable de la demanda de serveis, ja siguin directament relacionats amb l'oci (lleure i esports) i el turisme; bé hi ha influït el poder adquisitiu més alt dels treballadors (a causa de la incorporació de la dona al mercat de treball).
Així, per exemple, la possibilitat de disposar de cotxe genera molts serveis relacionats amb el vehicle, però també afavoreix que les famílies es desplacin, es decideixin a construir una segona residència, etc. La definitiva urbanització de la societat no només ha fet ampliar l'àmbit físic de les ciutats, amb una demanda conseqüentment més elevada de transports comerços i equipaments, sinó que ha consolidat unes pautes de comportament consumista basades en el sector terciari.
Les noves tecnologies (des dels satèl·lits fins a Internet) i sobretot la publicitat ajuden a difondre imatges, informacions i idees que són assimilades i consumides ràpidament, amb la qual cosa s'incrementa també la demanda de serveis.
Tot i que als darrers anys les polítiques privatitzadores n'han trencat la tendència, d'ençà de la IIª Guerra Mundial i l’Estat del benestar ha generalitzat el proveir de múltiples serveis i equipaments amb càrrec a l’administració pública: educació, sanitat, cultura, seguretat, transports, gestió d'infraestructures, equipaments públics, etc.
L'allargament de l'esperança de vida o la reducció de la mortalitat infantil és una conseqüència d'aquest bens més gran, però també comporta dedicar més esforç a nous serveis, com residències d'ancians, llars d'infants, sures de seguretat, adequació del mobiliari urbà, etc.
L’educació, un exemple dels serveis de dretEls països avançats garanteixen un seguit de serveis que són considerats de dret per part dels ciutadans, com l'educació, l'assistència sanitària, la seguretat pública, etc.
L'Estat, ja sigui directament o per mitjà d'empreses privades, estableix aquests serveis, que donen al país un cert benestar i creen molts llocs de feina al sector terciari.
Com a exemple d'aquest tipus de serveis, l'educació, on es veu que l'escolaritat obligatòria és un servei de creació recent que va ser instaurat després de la Revolució Industrial i és producte del procés d'urbanització que han viscut molts països desenvolupats.
Primerament, l'escolaritat era curta i es limitava a l'escola primària, mentre que l'escola secundària era minoritària i quedava reservada a les classes privilegiades.
Millores en l’educació
La demanda d'una justícia social més gran que reclama igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans i les exigències de la feina i de les noves tècniques han comportat millores notables, com ara:
a) Allargar el període escolar obligatori, de manera que a Espanya, per exemple, s'ha passat de dotze anys el 1968 a setze anys en l'actualitat.
b) Ampliar el nombre de joves que cursen estudis secundaris de segon cicle i que accedeixen a la universitat o a uns altres estudis superiors. Sembla que avui, pel fet d'haver-hi més oportunitats d'educació, els joves poden accedir als millors llocs de treball per mèrits propis i no només per privilegi de naixement o de classe social.
Defectes del sistema educatiu
Malgrat la millora innegable pel que fa a l'ampliació i a generalització de l'educació als països desenvolupats, cal remarcar alguns defectes del sistema:
a) La societat i l'escola valoren una determinada cultura que és la pròpia de les classes socials que tenen el poder, per la qual cosa els estudiants que pertanyen aquests estrats socials estan més ben situats que els que no han crescut dins aquest nivell socioecònomic.
b) En educació encara es mantenen vells prejudicis molt difícils d'extirpar referents al sexe i a la raça. Les dones han tingut molt difícil l'accés a algunes carreres universitàries, considerades tradicionalment masculines. H estat també molt difícil l'accés a la universitat d'algunes minories racials, com, per exemple, els negres al Estats Units.
Els problemes resultants del creixement de l'educació pel que fa al nombre d'alumnes i a la durada dels estudis s'ha agreujat a causa del creixement demogràfic que hi va haver després de la IIª Guerra Mundial, conegut com a baby boom. Tots aquests factors han fet que es multipliqués el professorat i el nombre de centres i han representat un gran augment dels pressupostos dedicats a l'educació.
El nombre d'alumnes ha desbordat la capacitat de la universitat, que ha intentat afrontar el problema creant nou; centres, aplicant criteris selectius d'entrada i diversificant l’oferta de carreres. En qualsevol cas, el nombre d'estudiants és molt elevat i, si bé el títol ja no pot garantir un lloc de treball, no hi ha dubte que l'ensenyament superior és molt profitós per a cada individu, sigui quina sigui la feina que faci posteriorment.
Grau d’educació i nivell de desenvolupament
Hi ha una relació molt estreta entre el grau de desenvolupament d'un país i el nivell d'educació, de manera que els països subdesenvolupats no poden aportar els pressupostos necessaris per a l'educació, per la qual cosa una
part de la seva població queda fora del sistema escolar i és analfabeta. D'altra banda, les classes dirigents disposen d'escoles privades de qualitat o envien els fills a estudiar a l'estranger i s'accentuen així encara més les greus diferències que hi ha en aquests països entre els rics i els pobres.
La importància del problema de l'analfabetisme per al desenvolupament d'aquests països fa que molts organismes internacionals, com l'ONU, la UNESCO, l'OCDE i el Banc Mundial, s'interessin per la millora dels serveis educatius i promoguin ajuts i campanyes per resoldre-la. Els països d'Amèrica Llatina han dut a terme moltes millores pel que fa a l'educació, però l'índex d'analfabetisme continua elevat en algunes zones. Aquest problema és greu en alguns països asiàtics i és especialment dramàtic en una bona part d'Àfrica.
El turisme
El turisme és una forma d'oci antiga que ja practicaven els romans i és una forma especial de trànsit o circulació humana. Al segle XIX els nobles i grans burgesos passaven temporades de descans i oci en balnearis i estacions termals. El romanticisme va reforçar el gust de la noblesa pels viatges a llocs desconeguts i diversos, però aquests viatges eren molt cars i només els podien fer els nobles i els burgesos que tenien molts diners.
Al segle XX es van produir grans canvis. Als països industrials ha augmentat el nivell de vida del poble, s'ha reduït la jornada laboral, que deixa lliure un cap de setmana llarg, s'han generalitzat les vacances pagades d'estiu, les ciutats s'han fet enormes i les vacances es converteixen en una escapada i en una necessitat: les comunicacions barates i fàcils ho han fet possible. També han canviat els gustos i la població urbana mostra la seva preferència pels banys de mar i de sol i pels esports d'hivern. L'avió i els viatges organitzats posen les platges i la muntanya a l'abast de moltes butxaques.
Els desplaçaments de cap de setmana
El traçat d'autovies i d'autopistes i la multiplicació i generalització dels cotxes han fet possible els desplaçaments de cap de setmana d'una part de la població urbana, que fuig de la ciutat buscant la natura i la tranquil·litat.
Els agents capitalistes han organitzat ràpidament la circulació turística i venen cel, mar, muntanya, neu, tranquil·litat i silenci a tots els preus. La natura s'ha convertit en un bé de consum per als habitants de la ciutat, que compren parcel·les, edifiquen i equipen una segona residència. La invasió del medi rural per part de l'home urbà ha causat un gran impacte en el medi natural, de manera que a vegades resulta difícil saber o acaba la ciutat i on comença el camp.
Aquest impacte ha tingut moltes conseqüències, entre les quals es pot esmentar l'encariment del sòl rural, que es ven a uns preus semblants als del sòl urbà, el traçat de moltes vies d'accés a les urbanitzacions, el retrocés del bosc, l’escassetat d'aigua en determinades regions; però també ha fet pujar el nivell de vida de les zones turístiques pel fet que hi ha impulsat la indústria de la construcció i les indústries que en deriven o qui hi estan relacionades (el sector de l'hostaleria, la indústria de l'automòbil, la fabricació d'electrodomèstics, mobles, etc.).
El turisme d’estiu
El turisme massiu més important té lloc durant l’estiu, a l’època de vacances. Els habitants de les ciutats dels països desenvolupats surten a passar aquest temps vacacional a les zones de platja o de muntanya, i moltes vegades aquests viatges estan organitzats per empreses turístiques, companyies aèries, cadenes d'hotels i agències de viatges, que donen feina a molta gent.
El turisme té una gran importància econòmica. Els ingressos per aquest concepte equilibren la balança de pagaments d'alguns països, com Grècia o Espanya. Els turistes despenen diners en viatges, residència, menjar i diversions; també fan compres i utilitzen diversos serveis. Aquesta activitat crea llocs de treball en la construcció, el comerç, l'hostaleria i serveis diversos, per la qual cosa les zones turístiques atreuen treballadors i això provoca el creixement de les ciutats de la zona.
Problemes del turisme d'estiu
El turisme també té inconvenients i crea uns certs problemes, el més important dels quals és l'estacionalitat, és a dir, que només dura uns quants mesos. Durant l’estiu s'han de cobrir despeses i obtenir beneficis, cosa que implica l'augment dels preus als llocs turístics durant la temporada alta, la de màxima afluència de visitants. Aquestes pujades afecten negativament els habitants de la zona que no són turistes ni viuen del turisme.
L'aglomeració de gent en un lloc comporta la construcció d'obres públiques, com carreteres, i la creació de serveis adequats, com el de correus, la qual cosa representa una despesa important per al país receptor, que només està a ple rendiment a l’estiu, mentre que queda infrautilitzat la resta de l'any. Per pal·liar l'estacionalitat del turisme s'intenta atreure el turisme de la tercera edat, que pot viatjar tot l'any si se li ofereix a uns preus ajustats. Els guanys fàcils que facilita el turisme provoquen l'especulació dels solars, que assoleixen preus abusius que la població autòctona no pot pagar. Per compensar el cost del sòl, moltes vegades es construeix en alçària, i aquests grans edificis, situats preferentment a la línia de costa, causen pèrdues irremeiables al paisatge.
Els països subdesenvolupats intenten atreure els turistes dels països rics; però perquè aquests hi vagin cal oferir-los grans hotels als llocs més atractius i proporcionar a aquests llocs la infraestructura que els manca, com carreteres, aigua abundant, etc.
Per equipar zones turístiques i fer hotels cal una forta inversió inicial. Les grans companyies turístiques i de viatges (els anomenats tour operators) financen aquestes despeses També són les grans companyies les úniques capaces de reclutar, als països rics, els clients necessaris per omplir aquests hotels i les que els transporten des del país d'origen. Finalment, es pot dir que són aquestes companyies les que es queden la part més gran dels beneficis.
El turisme a Catalunya
Com la resta de zones turístiques mediterrànies, Catalunya s'ha especialitzat en el turisme de vacances de costa, de sol i platja, on els intermediaris habituals són grans tour operators estrangers que comercialitzen paquets barats d'una o dues setmanes: D'aquí ve que els seus competidors hagin estat tradicionalment altres indrets de la Mediterrània nord-occidental, oriental i el nord d'Àfrica, també influïts per aquests mateixos agents.
El fet que Catalunya sigui un dels centres turístics europeus amb una llarga tradició fa que la seva capacitat d'allotjament sigui una de les més importants de l'Estat espanyol: més de 3 milions de places, que representen el 20% de l'oferta de tot l'Estat.
El nombre de visitants supera els 16 milions, provinents principalment de la resta d'Espanya, de França i d'Alemanya. Tot i que l'oferta es concentra majoritàriament a la costa (lligada a les platges, els ports esportius, els parcs d'oci), els esports d'hivern (amb prop de 700 km d'àrea esquiable) permeten diversificar, temporalment i espacialment, les opcions turístiques.
L’existència de 32 espais naturals protegits (que ocupen més de 150.000 ha) o d'una creixent oferta del turisme rural interior completa l'equipament turístic de qualitat. En tots els casos, la relativa proximitat de l’àrea metropolitana de Barcelona assegura un mercat potencial suficient. De fet, però, d'ençà dels Jocs Olímpics del 1992 Barcelona s'ha convertit en una fita obligada dins les rutes turístiques europees i mundials. L'oferta arquitectònica, cultural i de restauració, així com el tracte humà i les condicions climàtiques són els aspectes més valorats de la ciutat, que ha incrementat significativament i qualitativament l'oferta hotelera. Vinculada a aquesta oferta i d’infraestructures destaca la progressiva inserció de Barcelona en el mapa mundial de les fires i congressos, de les seus de grans empreses o dels circuits dels creuers.
A Catalunya l'atractiu del sol i de la platja en exclusiva va disminuint, així com la utilització dels tour operators: els turistes, que disposen de períodes de vacances cada vegada més fraccionats i reduïts, exigeixen uns nivells més alts qualitat del producte turístic.
Equipaments turístics
De les 228.000 places d'hotel i 250.000 places de càmping existents a Catalunya, més del 60% es concentren a la costa. La contaminació ambiental i estètica, la competència d'altres zones de la Mediterrània o l'excés d'una oferta basada exclusivament en el sol i la platja són factors de crisi el sector turístic català. En tot cas, cal esmentar l'esforç de remodelació i modernització de molts dels establiments que van ser creats els anys seixanta i setanta, a vegades sense gaires condicions o en llocs amb dèficits d'infraestructures, d'equipaments i de serveis públics.
Origen dels turístes
Pel que fa als llocs d'origen dels turistes, actualment la majoria són europeus, però cal destacar la creixent presència de nord-americans i japonesos.
El 46% dels visitants estrangers són francesos, el 15%: alemanys i poc més del 5% són neerlandesos; cal destacar un creixement dels visitants de l'Europa de l'Est. El 53% dels turistes que arriben a Catalunya són estrangers, el 21% vénen d'altres comunitats autònomes i el 26% restants són turistes catalans que es desplacen per l'interior.
Característiques del comerç actual
El comerç actual presenta unes característiques que el distingeixen clarament del comerç de l'època preindustrial.
Concentració de la demanda
La concentració creixent de les activitats productives i la població a les ciutats i a les zones industrials ha creat demanda molt forta i molt localitzada de primeres matèries i d’aliments.
Aquesta demanda fa moure grans quantitats de mercaderies i permet una especialització creixent de les zones d’abastament, que, segures de poder col·locar la producció, es dediquen als productes que ofereixen uns beneficis més sucosos.
Transport i emmagatzematge
Actualment es comercia amb tota mena de productes, encara que tinguin un preu baix i facin un gran embalum. El transport de grans quantitats de fusta, de cereals, de minerals, de oli, etc., hauria estat impensable fa tan sols dos segles.
A causa d'aquesta facilitat de transport, l'intercanvi es fa sovint a llarga distància quan les mercaderies no es poden aconseguir a un preu més bo en una altra zona que és més propera. Avui, en el transport de mercaderies, pràcticament no a limitacions tècniques que no es puguin resoldre; per això el volum del comerç actual no té precedents en la història.
A més, aquest comerç actual comporta la necessitat de mitjans de transport amb una gran capacitat de càrrega i eficàcia, que ofereixin els serveis a uns preus rendibles. La modernització constant dels mitjans de transport ha permès arribar al nivell d'intercanvi actual i aquest ha provocat alhora el progrés del transport.
En qualsevol cas, les lleis de l'oferta i de la demanda fan que cada producte sigui en el seu lloc del mercat en el moment oportú: la logística o planificació de la producció, la distribució, ha de preveure també la possibilitat d'emmagatzematge, però tenint en compte que els productes han d'arribar al consumidor sempre en les condicions més òptimes.
Concentració del comerç
Al llarg de tot el procés d'intercanvi que té lloc entre el fabricant i el consumidor, el producte pot passar per les mans d'uns quants intermediaris: el promotor, l'agent comercial, el majorista, el transportista, etc. sense comptar-hi el paper de les entitats financeres i de les asseguradores, entre altres.
Amb tot, les grans firmes importadores i exportadores solen ser alhora grans companyies productores i estan associades a empreses bancàries dedicades a fer operacions internacionals. Entre les grans companyies hi ha acords per repartir-se el territori comercial o bé estableixen relacions de forta competència. Institucions internacionals com l'Organització Mundial del Comerç tenen per objectiu crear un marc equilibrat i respectuós per als intercanvis comercials.
La balança comercial i la balança de pagaments
La balança comercial. El comerç internacional representa la suma del comerç de cada país amb els altres. Aquest comerç (de béns i de mercaderies) que fa un país amb uns altres es reflecteix a la balança comercial.
Si el valor de les compres a l'exterior, o importacions, és inferior al valor de les vendes que fa a l'exterior, o exportacions, es diu que la balança comercial d'aquest país és positiva. Quan les importacions són superiors a les exportacions, la balança comercial és negativa. Si les importacions són iguals que les exportacions, la balança comercial és equilibrada.
La balança de pagaments. La balança comercial representa només una part de les relacions econòmiques que s'estableixen entre països, ja que també hi ha intercanvis de serveis, com és ara el turisme, els viatges, els transports, els royalties i els intercanvis monetaris en forma de transferències o inversions de capital d'un país a un altre.
El conjunt de tots aquests intercanvis entre països es reflecteix a la balança de pagaments, tant els de béns materials, compresos en la balança comercial, com els provinents dels serveis, les transferències i els capitals. Això permet explicar que, tot i que la balança comercial sigui negativa, si les transferències, els serveis o els capitals són positius, el resultat global que es reflecteix a la balança de pagaments pot ser positiu.
Si es pren com a exemple el cas d'Espanya, s'observa que la balança comercial té un saldo negatiu, perquè les exportacions tenen un valor inferior al de les importacions. Aquest saldo negatiu podria ser preocupant si no fos compensat per unes altres partides, com els ingressos per turisme i les inversions de capital estranger.
Aspectes geogràfics del comerç internacional. L'intercanvi desigual
Avui el comerç internacional és molt important, perquè no hi ha cap país que tingui tot el que necessita: ni disposa totes les primeres matèries, ni produeix tot allò que consumeix. Per això, el volum i les característiques del comerç depenen de la capacitat de cada país per satisfer la demanda de la seva indústria i del seu consum, així com de les possibilitats que té de vendre els productes a l'exterior.
No sempre hi ha una relació directa entre el grau de desenvolupament d'un país i el seu volum de comerç exterior, perquè alguns països disposen de recursos propis molt importants i variats i, en canvi, tenen una activitat comercial minsa. Tot i això, avui no hi ha cap país que no intervingui alguna manera en el comerç internacional.
Els intercanvis als països desenvolupats
Els països desenvolupats, tot i que compren productes primaris, com aliments i combustibles, centren les importacions en productes industrials procedents d'uns altres països desenvolupats, i per això el comerç entre ells és molt actiu i, a més, suposa una quantitat molt elevada de diners.
En aquest comerç destaca el pes extraordinari de l'Europa Occidental i del Japó, ja que es tracta de països molt industrialitzats que necessiten importar grans partides de primeres matèries i aliments i que exporten una part notable de seva producció industrial.
Els Estats Units i el Canadà són països molt desenvolupats, però el pes que tenen en el comerç internacional és relativament més petit, perquè són països amb una gran varietat de recursos i un gran mercat interior.
Els Estats Units són importadors i exportadors de productes manufacturats, productes agrícoles i primeres matèries, tot i que exporten més béns acabats que no pas n'importen, i importen més subministraments industrials que no s n'exporten.
Els intercanvis als països subdesenvolupats
Quan s’analitza el comerç a nivell mundial crida l’atenció l'escassa participació d'una gran part d'Àsia, d'Àfrica i d'Amèrica Llatina, sobretot si es té en compte l'extensió de l'àrea geogràfica que comprenen.
El comerç d'aquestes zones es basa en l'exportació dels seus recursos físics, en forma de primeres matèries sovint sense elaborar, com combustibles, minerals i derivats. En canvi, importen productes industrials. Els preus dels productes que exporten els països perifèrics moltes vegades els fixen les grans companyies internacionals, que els compren barats i venen productes industrials cars.
La manca de recursos dels països pobres per comprar els béns que necessiten fa que hagin de demanar crèdits a bancs i empreses financeres dels països del centre. Aquests crèdits s'han de tornar amb interessos. Molts països pobres no poden afrontar aquests compromisos i el seu endeutament va creixent.
L'economia dels països subdesenvolupats depèn en gran mesura de la comercialització i de la venda d'uns quants productes primaris, com coure, cacau, cafè o cotó. Aquests països passen moments difícils quan el preu d'aquests productes (decidit en aquells mercats abstractes sovint situats a Europa o als Estats Units) baixa en el mercat mundial o quan se'n malmet la collita.
En tot cas, a molts d'aquests països subdesenvolupats es manté un circuit comercial tradicional, sovint marginal i vinculat a l’economia submergida, que no té cap connexió amb els intercanvis internacionals.
Un exemple d’intercanvi desigual: el petroli
El consum d’energia: un indicador de desigualtat. El consum d'energia és un índex molt significatiu per valorar el grau de desenvolupament dels països del món. Els països més rics del món són els que en tenen un consum més alt, com és el cas dels Estats Units, el Canadà, Europa, el Japó, Austràlia i Nova Zelanda i l'antiga URSS.
La indústria és el consumidor principal d'energia, sobretot la del ciment, la de l'alumini i la del vidre, la indústria siderúrgica i la indústria química. També els transports en consumeixen quantitats considerables, a causa de l'augment dels desplaçaments (transport urbà, viatges, transport de mercaderies), l'increment dels vehicles i del transport aeri, etc. També és important la quantitat d'energia que es consumeix per a usos domèstics, que augmenta amb el nivell de vida.
Els països del sud-est d'Àsia i molts països africans presenten un consum baix d'energia. Es tracta de països pobres, poc industrialitzats i amb problemes econòmics greus, però els que han començat una política de desenvolupament que afavoreix la industrialització, provocant alhora l'augment de la demanda d'energia. En aquests països una bona part de l’energia s'obté de la fusta, però el creixement de la població fa que aquest material s'hi faci cada vegada més escàs.
La producció de petroli. El petroli té una importància econòmica i política excepcional. Aquest combustible, juntament amb el gas natural, representa més de la meitat de l'energia que es consumeix actualment al món.
Del petroli se n'extreuen els carburants per a motors d'automòbils (gasolina) i per a avions (querosè), fuel per a indústries i centrals tèrmiques, gas (butà i propà) per a ús industrial i domèstic, primeres matèries per a la indústria petroleoquímica, que produeix plàstics, detergents, fibres sintètiques, adobs, insecticides, etc.
La prospecció i l'explotació d'un jaciment, l'evacuació i magatzematge del petroli en brut, així com el refinatge, exigeixen inversions molt elevades i tècniques molt complexes i especialitzades. Aquestes circumstàncies expliquen que l'explotació sigui a les mans de poques companyies, capaces de fer les inversions oportunes i de subministrar la tecnologia necessària.
Aquestes grans companyies, com la Standard Oil, formada per un conjunt de societats americanes la Shell Petroleum Corporation, l'Anglo Iranian o la British Petroleum (BP), tracten directament amb els Estats productors i aconsegueixen explotar el petroli a canvi de pagar a aquests països un cens o una part a convenir.
Fins a la IIª Guerra Mundial el petroli va ser un producte sobretot americà. El 1929 els Estats Units en proporcionaven el 70% del total, i el continent, en conjunt, el 84% la producció mundial.
El consum de petroli. El creixement del consum d'energia a nivell mundial va ser molt elevat des del 1850 fins al 1973, perquè molts països van passar d'una economia basada en l'agricultura i en la subsistència a una economia industrial i urbana.
Entre el 1950 i el 1960 el petroli era abundant i molt barat i per això ningú no es preocupava de limitar-ne el consum. Va ser a partir del 1973 que, a conseqüència de la crisi del petroli, va tenir lloc una desacceleració d'aquest consum.
En general, i llevat del cas de països industrials amb recursos molt variats, com els Estats Units o l'antiga Unió Soviètica, es dóna una clara dicotomia entre països productors i països consumidors, que solen coincidir a grans trets amb països subdesenvolupats i països industrials.
El 20% de la població mundial (Europa Occidental, els Estats Units, el Canadà i el Japó) consumeix més dels 2/3 de la producció energètica i mineral mundial, mentre que el 50% de la població (Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia, a excepció de la Xina) només consumeix el 6% d'aquesta producció.
Els països importadors més notables són els països industrials de l'Europa Occidental, que reben aproximadament la meitat del petroli que es ven al mercat mundial. Un altre país molt industrialitzat i deficitari de petroli és el Japó, que n'ha arribat a importar el 15% de la venda mundial. Els Estats Units en posseeixen reserves notables, però en compren al comerç internacional una quantitat semblant a la del Japó.
Països productors i països consumidors.Una de les característiques de la producció de minerals i de l'explotació de jaciments de petroli és l'elevat nivell de concentració geogràfica, de manera que de vegades un grup reduït de països en controlen tota la producció mundial. L'OPEP volia arribar a controlar la producció mundial i els preus del petroli, però darrerament el seu pes decisiu ha minvat força.
Les companyies explotadores exercien ja abans de la IIª Guerra Mundial un control absolut de les primeres matèries; però a mesura que va anar avançant el procés descolonitzador els països productors van anar exigint el control de la seva riquesa nacionalitzant la producció o bé exigint una participació majoritària en les accions.
Aquesta participació és acceptada perquè les companyies mantenen el control de l’organització i de la tecnologia i decideixen el procés de comercialització. Però aquesta situació porta a enfrontaments quan els països explotats reclamen els beneficis que les seves riqueses els haurien de reportar, com és el cas dels països productors de petroli.
Blocs comercials
Els problemes comercials han fet que s'adoptessin solucions de caire cooperatiu entre els diversos països del món, que han creat blocs comercials per eliminar rivalitats i fer un esforç unificat per aconseguir un desenvolupament econòmic sense crisis. Es poden remarcar cinc trets característics d'aquests blocs:
a) Unió duanera. L'intent d'integració econòmica mena a suprimir les traves duaneres. Aquesta integració comporta els avantatges propis de l'augment del volum dels mercats amb la possibilitat d'una especialització més gran i, per tant, d'un millor joc de les economies.
b) Redistribució industrial. S'espera que les indústries d'aquests blocs tendiran a repartir-se per tots els països per aprofitar els avantatges de cada un i que això contribuirà a eliminar diferències de productivitat i de nivells de vida.
c) Front comú. Quan augmenta el volum del mercat, el bloc que en resulta té una posició més forta per negociar amb els països que no en són membres.
d) Complementarietat i unió d'esforços. La unió és avantatjosa per als països amb una economia complementària, és a dir, països que són productors de béns diferents; però també es avantatjosa en economies de competència que produeixen el mateix tipus de béns, perquè unifica esforços en el mateix sentit.
e) Proximitat espacial. La proximitat facilita els intercanvis i la integració.
Un exemple de bloc comercial: el mercat comú de la Unió Europea
La creació d'una economia europea basada en un mercat comú no és una idea nova. Les primeres propostes arrenquen del Tractat de Roma, signat el 1957 entre sis Estats europeus. El Tractat de Roma preveia que la prosperitat de la Comunitat Europea i, per tant, la seva unitat política i econòmica, dependrien de l’existència d'un mercat interior únic. Per aconseguir-ho s'establirien un seguit de disposicions concretes sobre la lliure circulació de béns, de serveis, de persones i de capitals. I es preveia també que tot això s'hauria de fonamentar en una sèrie de mesures relacionades, com la llibertat de competència i el desenvolupament d'una legislació comuna.
Tanmateix, la crisi econòmica dels anys setanta va augmentar la preocupació dels Estats membres per protegir els mercats nacionals respectius, cosa que afavorí l'aparició de noves barreres en forma de diverses especificacions tècniques, diverses normatives sanitàries ambientals o de seguretat, múltiples controls fiscals, etc.
Als anys vuitanta, amb la recuperació econòmica generalitzada, comença a ser evident que si la Comunitat Europea no rendibilitzava el gran mercat únic potencial que formaven els països membres continuaria perdent terreny i mercats davant els seus competidors principals.
Cada un dels mercats nacionals (amb volums que van dels 360.000 habitants de Luxemburg fins als 75 milions d’Alemanya) no podien competir d'una manera eficaç amb immensos recursos i potencials, per exemple, dels Est Units i del Japó.
Semblava clar que només el repte de disposar d'un mercat únic de més de 370 milions de persones permetria l’existència d'economies d'escala en la fabricació, la investigació i la innovació i alliberaria tots els operadors, gran petits, de la duplicació innecessària de normatives.
Observant el desenvolupament de nous productes i processos es podia advertir els efectes negatius de la fragmentació. Així, considerats en el seu conjunt, els països de Unió Europea (UE) gastaven tant en investigació com el Japó, però, com que ho feien fragmentàriament, no s’aprofitava d'una manera prou eficaç i es malbarataven recursos i esforços que impedien endegar projectes de gran volada superiors a les capacitats d'un sol Estat. A més, el llançament d'un nou producte es veia complicat davant els requisits imposats per la quantitat dels diversos estàndards nacionals.
Tot plegat comportava que el consumidor havia de pagar uns costos afegits pel producte final. Fins i tot en les indústries eficients, els costos afegits impedien que molts productes poguessin competir en el mercat mundial. Just al contrari del que passava en el mercat i en la producció japonesos, molt ordenats i integrats internament.
Cap al mercat comú i únic
Des que el 1985 la Comissió Europea publicà el Llibre Blanc en què s'establia el programa necessari per arribar al mercat únic, s'han anat eliminant barreres per a la lliure circulació de persones, mercaderies, capitals i serveis. Si des de l'1 de gener del 1990 es van liberalitzar els moviments interiors de capital i des de l'1 de gener del 1993 ja no hi ha controls de les mercaderies per travessar les fronteres interiors de la UE, el març del 1995 van desaparèixer els controls de les persones, si més no entre alguns països membres.
L'eliminació de controls fronterers comporta una reducció de costos important. També s'han suprimit els costosos tràmits de duanes i el pagament de l’IVA per a les exportacions. Gràcies a l’eliminació de les restriccions sobre el capital els bancs i els particulars poden invertir els diners en la divisa i en els mercats que vulguin.
Des de I'1 de gener del 1999 l'ús d'una mateixa moneda, l’euro, facilita tant els intercanvis interns com el funcionament d'una política comercial econòmica i financera comuna també en relació amb l'exterior. Aquesta política comuna, coneguda com la Unió Econòmica i Monetària (UEM), està dirigida pel Banc Central Europeu amb independència dels governs nacionals i de les institucions comunitàries. Per participar en aquesta UEM cal que els diversos països convergeixin en un seguit de criteris econòmics (dèficits pressupostaris, deute públic, inflació, etc.). Per tal d'assolir aquesta equiparació la UE ha anat dedicant una bona
part del seu pressupost a reduir les disparitats internes existents entre les regions més riques i les més pobres i ha anat invertint per aconseguir una política agrícola i pesquera comuna.
Els espais comercials a Catalunya
La crisi del comerç tradicional i l’aparició de nous espais comercials. Arreu de Catalunya la forma de comerç predominant continua sent la botiga tradicional. Tanmateix, diversos canvis socials han anat alterant la composició de la demanda i, per tant, la configuració del sector. Entre aquests canvis cal destacar les variacions en la composició de la llar, l'augment del nivell d'instrucció i de les taxes d'activitat femenina, canvis en el consum privat, en les pautes de poblament i de motorització, etc. A més, darrerament, el concepte tradicional de comerç, definit com el simple intercanvi de béns, s'ha anat enriquint a causa de l'associació de l'activitat comercial amb la prestació d'altres serveis paral·lels i amb la identificació de l'acte de compra amb el temps de lleure.
Aquestes variacions han impulsat la introducció de noves fórmules comercials (grans superfícies i centres comercials) que comporten canvis tant en les relacions socials implícites en l’acte de comprar i vendre com en la localització dels espais comercials. A més, suposen una participació més important de les grans empreses de distribució i també una forta presència d'empreses multinacionals.
Localització dels centres comercials nous. Pel que fa a la implantació de centres comercials, aquests s'han instal·lat majoritàriament a la regió metropolitana de Barcelona. S'hi poden distingir tres etapes:
a) La primera (que ve després dels grans magatzems històrics i dels hipermercats tradicionals) es caracteritza per la localització de grans superfícies a la perifèria metropolitana, amb un pes encara molt predominant de les activitats comercials per sobre dels serveis i de lleure (un bon exemple n'és Baricentro, a Barberà del Vallès).
b) La segona etapa també comporta la implantació de grans centres a la perifèria suburbana (com, per exemple, Montigalà, a Badalona), ja amb una millor qualitat arquitectònica i, sobretot, amb una diversificació molt més gran de l'oferta i amb la presència de serveis personals.
c) Finalment, els centres comercials de darrera generació tenen localitzacions urbanes (com L'Illa o Glòries, a Barcelona, o l'Eix Macià, a Sabadell), que aposten decididament per una oferta clarament diversificada; són ja centres mixtos: comercials, de serveis i de lleure.
Aquests grans centres comercials tendeixen a reproduir a l’interior, d'una manera simplificada i optimitzada, els patrons dels espais comercials de la ciutat tradicional (carrers, places, restaurants, cinemes, botigues), però incorporant-ne beneficis. De la localització i de les característiques d'aquests nous centres en deriva una mobilitat més alta de la població (obligada a anar-hi en cotxe privat) i una pressió per adoptar horaris comercials més amplis.
La reconversió del comerç tradicional. Tot i que continuen subsistint petites botigues, mercats tradicionals i galeries comercials (a vegades en una ubicació excel·lent i amb una clientela fidel), la sensació de crisi comerç tradicional ha fet que tendís a localitzar-se en el de les ciutats i, tot aplegant activitat terciària al seu entorn han contribuït a generar condicions de centralitat. Així, malgrat la dispersió de l'activitat comercial sobre el territori, les ciutats de Barcelona, Girona, Tarragona
i Lleida conserven una gran capacitat d'atracció sobre el conjunt de la regió, en especial en el camp de les compres no quotidianes.
Amb tot, es detecten greus dificultats, derivades en bona part de l'obsolescència de molts establiments, l'escassa inversió, la manca de cooperació amb altres activitats, la discontinuïtat dels carrers comercials, les dificultats de trànsit i aparcament, etc. En aquestes circumstàncies el comerç dels centres s'ha trobat en una posició d'inferioritat davant les noves formes comercials de les perifèries, que, a més d'oferir preus molt competitius, disposen de fàcil accessibilitat, aparcament, màrqueting unitari i s'ajusten més als nous hàbits de consum.
La qüestió que es planteja, doncs, davant aquests processos de canvi és de quina manera cal actuar per evitar que els centres comercials perifèrics no acabin desertitzant i suburbialitzant el centre urbà. Per tal de sobreviure, el comerç dels centres urbans s'ha de renovar d'una manera radical, tant pel que fa a la promoció i als productes com als horaris i a la cura de l'entorn.
Així doncs, a l’hora de regular aquest tema, els poders públics hauran de tenir en compte que una liberalització completa podria comportar la davallada comercial dels nuclis urbans, l'increment desmesurat de la mobilitat i la posició monopolística de les grans empreses. D'altra banda, una política excessivament proteccionista pot comportar el manteniment de botigues ineficients, la manca d'incentius per competir i l'impediment de la necessària evolució del sector. En aquest sentit, un element encoratjador és que la implantació de nous grans equipaments comercials dins la trama urbana (com l'Eix Macià, a Sabadell, o L'Illa, a Barcelona) han estat elements dinamitzadors i no pas destructors del comerç de les àrees que els envolten.
Activitats
