donar l'entrada

(Enric Garrigós Mafé, 2026)

La cançó va a començar. Tot preparat. S'ha de contar fins a quatre per a donar l'entrada i que tothom puga ballar de manera coordinada, peeerò hi ha un problema: la paraula «quatre» té dues síl·labes i només en necessitem una.

La sol·lució històricament més utilitzada per a resoldre aquesta problemàtica recurrent des dels temps antics ha sigut substituir el «quatre» per un elegant i funcional «i» (un, dos, tres, i...) que simplement t'impulsa a iniciar la dansa. També hi ha l'opció dels més desinhibits, que s'arrisquen a abreviar el «quatre» amb un atrevit «qua» (un, dos, tres, qua...) que, sense dubte, et convida a ballar d'una manera totalment diferent, més desafiant.

Doncs ahir, en classe de xarleston, la meua professora va llançar totes aquestes convencions a la paperera de la història i ens va donar l'entrada amb un, dos, tres, tal... Va ser increïble. El tal ens va alliberar de segles i segles de tensió, i vam entrar a ballar com uns autèntics animals del swing. Si la síl·laba que ens dona l'entrada no té cap importància, les opcions esdevenen infinites (un, dos, tres, fap! / zang! / gash!) i, per extensió, el ball es torna realment lliure. NO LIMITS!