ridícul sideral

(Enric Garrigós Mafé, 2025)

Vaig estirar la cadena, em vaig rentar les mans i la cara i vaig entrar al despatx. L’entrevista va anar molt bé. Era la quarta que feia aquella setmana i tot apuntava a que seria la definitiva. Quan vaig acabar de respondre totes les seues preguntes, la directora de l’empresa em va dir:

—És vostè la persona idònia per al lloc. Exactament el que estàvem buscant. Lamentablement —va continuar mentre baixava la mirada cap al meu entrecuix—, no podem contractar a algú que es presenta pixat a l’entrevista.

Va esclatar en una carcallada a l’uníson amb el subdirector i el cap de recursos humans mentre jo comprovava que, efectivament, tenia una taca als pantalons. Vaig tractar d’explicar que no era pixum, que m’hauria esguitat d’aigua de l’aixeta en rentar-me les mans, però no va servir de res. Reien, m’assenyalaven i es tocaven amb els colzes sense escoltar-me.

—Aviseu a Rebeca. Li encantarà veure això —va ordenar la directora eixugant-se les llàgrimes.

Va entrar Rebeca, que va avisar també a Jordi i Mireia. Aquests en van avisar a uns quants més i, prompte, tota l’empresa reia de mi en aquell despatx mentre assenyalaven la taca del meu entrecuix i avisaven a més gent. Van pujar els recepcionistes, la conserge i desenes de vianants. La gent deixava el treball per a burlar-se de mi. Acudiren taxistes, zeladores i fruiters. Vingueren d’altres ciutats i d’altres països. Agafaven trens de llarga distància, avions i, algunes celebritats, helicòpters privats. Es van iniciar campanyes solidàries per finançar el desplaçament dels qui no s'ho podien permetre. S'aturaren totes les guerres i s'encetaren diàlegs-de-tu-a-tu entre tots els països del món per a traçar una estratègia comuna mitjançant la qual tots els éssers vius del planeta pogueren riure ben a gust de la taca del meu entrecuix. Quan, abans de l'hora d'esmorzar, ja m'havien humiliat fins i tot els bolets i les clòxines, es va començar a invertir tot (TOT!) en el desenvolupament de sistemes de contacte amb civilitzacions extraterrestres. Va ser un èxit. En qüestió d'hores, la notícia s'havia estès per tots els cossos celestes de la Via Làctia. Naus espacials de tots els indrets de la galàxia es desplaçaren fins allí a la velocitat de la llum, i també a altres velocitats. Cadascú com podia. Aparcaven en doble fila en l'estratosfera, o en la mesosfera, i baixaven a riure's de mi amb les seues boques, si en tenien, o amb l'òrgan que la seua espècie utilitzara per a l'escarni. A l'hora de dinar, totes les criatures que vivien dins del Supercúmul de Virgo havien trobat un momentet per a passar a riure’s de mi. A l’hora de berenar, m’havia fet viral enllà de la Gran Barrera CfA2. A l’hora de sopar, quan la taca del meu entrecuix havia aconseguit ni més ni menys que unir a tots i cadascun dels organismes vius o semivius del cosmos [∞], vaig arribar al planeta Gurtkon, vaig entrar a casa i em vaig abraçar amb la meua estimada, que em va dir:

—No passa res. A la propera anirà millor.